A una setmana justa de l'esdeveniment, tot és ja una part de la història petita, fútil, descafeïnada, boira efímera de les galàxies. També aquestes negres ratlles, el mundial de futbol de 2010, la Guerra del francès, Auschwitz. Però no podem col•locar-ho tot al mateix calaix.
Tampoc no vaig a fer penitència, ni a plorar, perquè un grup de xavals i tota l'organització del darrere- hagen guanyat aquesta fita: 26 ratolinets perseguint i mirant un baló; no sóc persona que m'emprenye o pose cara de pocs amics enfront de l'èxit d'uns lluitadors mediatitzats, de paper mâché, això sí, però amb unes bones primes i sous en temps de vaques magres. Òndia, pare, ja no pots alçar el cap, però a la teua vida ni les vas somiar aquestes xifres estratosfèriques!
Demagògia?, Vinga va, que no ens xuclem el dit! I més amb la calima que plou!
És clar que aquesta no és la meua lluita, ni els protagonistes són vitals per a les meues cèl•lules. Planen tantes mosques indiferents en aquest jardí!
Així i tot, no vull ser ni faquir, ni un desgraciat!
Però, batubalolla, dic que 1376 persones i escaig els agradarà divagar com em passa a mi.
El que més m'ha sobtat d'aquest afer és l'actitud variada i dispersa dels mortals.
Em pregunte si, enfront del problema de l'atur, créixera una marabunta de cossos i esperits que foragitarà aquesta plaga conversa i fluida, fruit de la globalització.
Hi trobarem en la possible solució la mateixa eufòria i ganes vistes als carrers d'aquest país per motiu de "la roja"?
Desapareixeran tots els murs invisibles entre classes socials, anècdota ocorreguda per obra i gràcia pura del Sagrat Mundial? Ho té fotut l'esglèsia calinquista!
Serà autèntica aquesta germanor o simplement "fashion"? En diríem borumballa?
La vida sembla més complexa que l'entreteniment d'aquest espectacle mundialment televisat: el futbol. Em fa una mica de vergonya pensar quines molles hauran caigut d'aquest banquet als peus de les persones africanes.
Beuran Gatorade, Sprite o Coca Cola fresques?
Tastaran edulcorants, preparats hiperprotèics o les mosques continuaran berenant-se'ls?
Alguna família haurà menjat les sobres dels menjars dels diversos futbolistes? És això prou per donar-nos pau? On són els ensinistradors de consciències a destall?
Què botons i teles podrem emprar per tal d'apedaçar aquesta humanitat desbastada?
Ai, si pogués desfer-me del xai que m'habita!
4 comentaris:
Vaja, Pidolaire, veig que viu en la mateixa dispersió mental on visc jo estos dies d'estiu. La canícula, ja se sap.
El seu escrit, però, m'ha fet concentrar-me en un aspecte de l'actualitat en què fa temps que pense: això de preocupar-nos per altres parts del món que mai visitarem, on mai no anirem a pondre, diria que és una derivació del nostre món globalitzat, que ens fa entendre el planeta com si fóra el mateix país. I crec que no hi ha per a tant. La realitat se'ns escapa. És impossible abastar-la tota. QUI ens mana que ens preocupem per Sud-Àfrica? QUI ens mana ficar el nas en Haití? Per què nosaltres, els de peu? No podem arribar-hi? QUI ens fa tindre mala consciència? PER A QUÈ? No és feina nostra, senyors. La solidaritat no pot ser caritat mundial.
Gràcies per això de la canícula, el període de xafogor. Ho desconeixia. Maemeua com està el pati d'incultura.
I, ara, anem a veure els seus pensaments... (Em trauré les ulleres de Pol, vull dir, de Sol).
Ma casa és prou gran... la netege tota sola, jo mateix, amb les manetes amb què escric després a l'ordinador, posem per cas...
Preocupar-se per una realitat que se'ns escapa? A cadascú se li escapa el que vol enlairar; és clar que no tinc consciència mesiànica. Però preferisc divagar sobre aquest tema que sobre el sexe dels àngels o el llenguatge html sobre Mac.
QUI ens mana preocup... per Sud-Àfrica? QUI...
Home, manar, manar, no ens ho mana ningú, almenys, parle per mi; no m'ho mana ni ma mare, ni l'amant impossible.
Supose que n'és un defecte de fabricació casolana.
No creus que és millor parlar d'açò, que de la sang liquada de Sant Genaro d'Itàlia (semen de balena)?
Estic amb tu que no cal confondre la solidaritat amb la caritat. Ja m'ho recordava mon pare que exigia més justícia social i menys ONGs que li fan el joc als sistemes polítics. Però un innocent morint-se de fam es mereix aquesta fi? Hem de permetre un darwinisme social, estúpid, mediocre i interessat políticament parlant?
Allunyat de perspectives religioses (ja t'he comentat alguna vegada que aquests papers -en el teatre- els faries dabuten) existeix alguna diferència entre un voltor i un humà?
Nosaltres no tenim la darrera resposta davant la corrupció d'alguns humans. Però defendrem una sociobiologia pura i dura? Direm tan sols que no és una feina nostra?
No ho sé, no ho sé... Jo m'm'ho rumiaré i actuaré en la mesura de les meues possibilitats una miqueta més. Pensa, pensa que és de franc!
I em cague i m'encenc amb tots els qui juguen amb la dignitat d'altres éssers humans.
Com sempre, gràcies per les teues reflexions que m'esperonen.
Pidolaire, insistir diàriament en les desgràcies telenoticiades dels altres és una manera d'enfocar l'atenció en un lloc determinat i de manar-nos que la hi posem els altres i que, en conseqüència, intentem fer alguna cosa.
Parlar d'açò o de la sang de sant Genaro és igual d'improductiu.
Parlar de la gent que es mor de fam em sembla immoral.
No hem de permetre el darwinisme social, vull dir, econòmic.
La diferència entre un voltor i un humà és que el voltor pot volar però no enraonar i l'humà pot enraonar però no volar.
Ja pense, ja pense. Per això dic el que dic.
Amic Alietes no veig la televisió... però sembla que sóc una mica endeví.
Personalment crec que existeix un xicotet i íntim matís que ho diferencia.
Les dues coses no són igual d'improductives.
És cert que en tenim poques llibertats i massa mediatitzades, però encara podem triar certes coses: com fer coses amb paraules
(recordes l'americà John Austin?).
Publica un comentari a l'entrada