dilluns, 19 de juliol de 2010

Curiositats al voltant de la “roja”

Aquests dies, molts blogs han reflexionat sobre el triomf de la roja. L’assumpte no té massa recorregut a Cadis, Burgos, València o Múrcia. En aquests indrets, tots els aficionats al futbol estan encantats. Si de cas, només un núvol ombreja la joia d’alguns d’ells: ha estat precís comptar amb els serveis dels catalans (o de catalunyesos i valencians, segons expressió de Toni Cucarella, perquè catalans, segons aquest autor, també serien, posem per cas, els habitants de Vilamarxant, bé que puguen haver esdevingut uns renegats). Al País Valencià, només els sioux —Xavi Aliaga o Ximo poden explicar exactament l’abast d’aquesta expressió— estan desficiosos. El Pidolaire, que molt bé podria ser un sioux, n’és exemple paradigmàtic.



Al país dels catalunyesos, la cosa canvia. Tenim, almenys, tres categories d’espècimens: hi ha les persones —com as meigas, que habelas hainas— que no volien de cap manera que guanyés la roja —a l’enemic, ni aigua— i titllen de traïdors els jugadors catalunyesos que han col·laborat en la victòria de la metròpoli colonial; existeixen altres persones que, tot i haver preferit el triomf d’una selecció autòctona, s’alegren, perquè —com ho diria?— un grapat de soldats espartans ha col·laborat en la victòria d'Atenes; i tenim finalment el sector format per nombrosos ilotes i catalunyesos renegats, que estan encantats, sense pal·liatius, amb el triomf de la metròpoli. A la reserva sioux —ja ho haureu endevinat— també hi ha polèmica, però a escala minimalista.


I clar, amb tot aquest aldarull, ningú no s’ha adonat d’un petit detall: els qui veritablement estan exultants pel triomf de la selecció celtibèrica de futbol són el grup PRISA, Telecinco, la companyia Adidas i les empreses de telefonia mòbil. Els guanys d’aquests complexes mercantils han estat multimilionaris. El logotip d’Adidas és, aquests dies, omnipresent. El porten a les samarretes grans i menuts. Uns ingressos astronòmics i una campanya de publicitat impagable! Altres que també han pogut ficar cullerada al negoci són els xics i les xiques de la premsa rosa. Iker Casillas i Sara Carbonero, posem per cas, han esdevingut un autèntic filó. Però el cas de Sara és, en realitat, la punta de l’iceberg. El tema capital, de què s’ha ocupat amb profusió tota la premsa groga anglesa, és el següent: s’ha de permetre que els jugadors mantinguen relacions sexuals amb les seues xiques durant el període de competició? Les opinions sobre qüestió de tanta transcendència van dividides.


Vicente del Bosque passà olímpicament de l’assumpte. Los chicos, que follen lo que quieran, en sus ratos libres, sembla que va dir. Si hem de jutjar per la seua calvície, Vicente deu parlar amb coneixement de causa. La prova és que la seua selecció s’ha proclamat finalment campiona. Sí, ja sé que Alietes no estarà massa d’acord amb aquestes afirmacions, perquè no simpatitza molt amb el tècnic de Salamanca —l’amic Alietes és un maradonista a mort—, però hi ha més indicis que adoben la següent tesi: una bona follada posa a to els jugadors. Fabio Capello —el nom i la cara el delaten— va prohibir que els seus homes mantingueren relacions sexuals. Els rostres dels xics anglesos en mostraven les seqüeles. Resultat? La pèrfida Albió fou derrotada en un tres i no res. Pel que es veu, Capello havia arribat a alliçonar dones i núvies perquè feren servir la intimidació de la “roja”. (Si la xica d’algú de nosaltres adopta el sistema, ja estem advertits.) Ací us deixe el vídeo perquè comproveu el funcionament del mètode dissuasori.

11 comentaris:

el pidolaire entretingut ha dit...

Superagent no em feu indagar que fa massa calor: que s'expliquen Xavi( l'home del paper misteriós: premsa digital) i mister Ximo pels aclariments.
De tots els sioux jo sóc dels qui vivíem a les muntanyes Apalatxes. De secà, vaja.

Ximo ha dit...

Qui millor ho pot explicar és Xavi, a qui correspon la paternitat de l'expressió.

Jo sempre m'havia referit —de manera tendra— al quiosquet del carrer Sant Ferran de València, amb l'apel·latiu afectuós de Fort Apache.

Davit del carré Blanc ha dit...

Molt bo el video. Què gran l'Álvarez Rabo i què bons els realitzadors del curt!

Ernesto Niebla ha dit...

Un bon article i el video excepcional, boníssim.

Alietes el del Corralot ha dit...

Cada vegada em cau millor Del Bosque (dins de la grisor que desprén este home, s'entén).

Se seguixen derivant lectures del mundial: l'apropiació patriòtica que uns i altres fan dels jugadors no té nom. Ara resulta que el Barça ha guanyat el mundial, no es cansa de repetir la premsa esportiva catalana. I per extensió, pareix ser que Catalunya ha guanyat el mundial. Dubte molt que Andrés Iniesta se senta català fins l'extrem de no considerar-se espanyol.

Príncep de les milotxes ha dit...

FUTBOL + PATRIOTISME : MISÈRIA HUMANA o, dit d'una altra manera, una forma de passar el temps.

Aquil·les Sisternes ha dit...

La gent de la cultura sol destacar els aspectes perniciosos de les activitats en què bàsicament es fan servir la força física, o mecànica, i l’astúcia. Però el patriotisme ho envisca tot: ens emocionem quan un dels nostres rep el Nobel, ens enorgullim quan un cineasta compatriota nostre obté l’Oscar... I, simètricament, mostrem la nostra contrarietat en constatar que un escriptor català mai no obtindrà el Nobel de literatura, perquè escriu en una llengua sense estat, o quan som conscients que la senyera mai no onejarà en certs esdeveniments internacionals, o quan descobrim que una pel•lícula parlada en català difícilment serà candidata a un Oscar... En definitiva, tenim els sentiments patriòtics molt ben distribuïts.

el pidolaire entretingut ha dit...

No li dic que no Aquil•les, estan prou distribuïts geofísicament. Però nosaltres, no n'hem de fer res d'aquesta fama i ostentació. Nosaltres a la nostra, a participar en els partits de fubol cultural, amb dignitat i clara dedicació ( els elefantets també poden jugar i espentejar: el joc és el joc).

De l'article de SuperAgent Pardo no puc queixar-me: intel•ligent i clar, al pa, pa i al vi, vi, xativins.
Home, el video no és res de l'altre món; l'aspecte físic dels monyicots m'agraden, però el fil de la història deplorable i barroer, vaja d'una quaresma repressiva i vaticana. I que em perdone el Sant Pare i les persones dones ofeses.
Iconoclastes de l'humor!!

Lo Pol ha dit...

A mi el vídeo em sembla un poc guarro. I això dels sioux, em sembla una trampa terminològica del tal Aliaga: una reserva d'indis (o serà d'indies?) també anomenats pèl-roges (mireu el paral·lelisme amb La Roja). Molt sospitós, em sembla, venint d'un paio futboler i indie confés. Jo de Ximo aniria amb compte.

el pidolaire entretingut ha dit...

Gràcies Pol; has estat la meua llum, que darrerament habite en les boires.
Aquest Aliaga molta maneta al pit i senyant-se sota la creueta, però amics, si parla t'embolica en una mar d'argilagues polisèmiques.
De Ximo, com és un gat vell i penjollaire, escorre el "bulto". Si ja l'he vist vindre!
Vaja que els veuré a tots el divendres... I que es traguen de damunt tots els "potingues" de la Margaret - no Tatcher- sinó Astor.

Lo Pol ha dit...

A tot això, volia dir pell-roges, no pèl-roges (que sempre estic pensant en el mateix, hòstia).