Per què mou tantes passions el futbol? Per moltes raons. Es pot jugar en un solar, utilitzant un objecte esfèric com a pilota i dues pedres com a porteria. Concita entre els jugadors tota mena d’emocions: camaraderia, rivalitats, l’alegria de clavar un gol o d’aturar-lo, l’orgull de ser el millor, el paroxisme del triomf o la decepció de la derrota, l’amargor de ser apartat de l’equip... El futbol només exigeix unes habilitats i una intel·ligència naturals: ser espavilat i ràpid, saber preveure les jugades, tenir unes mínimes facultats per al malabarisme i poc més. Són coses que molts hem experimentat de menuts i de més grans. Per això, els millors jugadors solen sortir del carrer. Quant a les tàctiques, són poques i lògiques: el defensor no ha donar mai l’esquena al contrari, ni ha de deixar-li espais buits; els atacants han de saber desmarcar-se. D’altra banda, aquest esport té unes regles molt simples: qualsevol aficionat sap i comprèn allò que estableix el reglament sobre el fora de banda, el fora de joc, el penal, el córner, les faltes... Per això, segons el parer d’alguns, hi ha tants catedràtics de futbol. Ara bé, els qui diuen això solen ser gent del món de la cultura o progressistes que no simpatitzen massa amb l’esport en general.
El futbolistes compten amb mètodes propis per a desgastar l’adversari. La manera clàssica de desactivar una figura de l’equip rival consisteix a fer-li entrades al límit, procurant que l’àrbitre tarde a traure la targeta. Hi ha, però, procediments més sofisticats, que se solen planificar a la caseta. Es pot organitzar, posem per cas, una ronda d’entrades que se succeïsquen en llocs anodins del camp de manera aparentment casual. Els infractors —entre els quals pot alinear-se esporàdicament l’encarregat del marcatge— es van rellevant fins que el jugador rival queda totalment matxucat. Tenim, finalment, solucions encara més imaginatives, quan es creu comptar amb la passivitat o la magnanimitat arbitral. Només començar el partit, en un bot irrellevant, es colpeja amb força la cara del contrincant. (Hom pot quedar-se amb deu homes, però de vegades paga la pena arriscar-se.) Tot seguit, és donen unes colzades o es fan unes travetes a jugadors que no participen en cap jugada, sempre per la zona central, fins que es porta l’equip contrincant, atemorit, a les bandes i hom s’empara del centre del camp. Amb sort, aquesta tàctica provocarà les protestes dels rivals, entrades dures com a resposta i alguna targeta. En vuit o deu minuts, la provocació pot donar els seus fruits: la intimidació física i el llast de les targetes frenaran en sec l’escomeses de l’adversari. Naturalment, aquestes accions no són possibles amb un bon àrbitre.
En totes aquestes martingales, sempre hi ha jugadors que sobresurten: uns són especialistes en llançar-se a la piscina; altres, en fer acció d’utilitzar el cap o el pit, i clavar la pilota amb la mà —recordem aquella mà de Pelusa, la "Mà de Déu", en un memorable partit entre Anglaterra i la República Argentina— ; altres, finalment, es dediquen a ficar travetes quan l’àrbitre o el linier miren cap a altre lloc. Tot això i més coses formen part de l’esport —i de l’espectacle, perquè milers d’espectadors en són testimonis. Al futbol —com a l’amor i la guerra—, tot hi val. Les incidències del joc, però, acaben atribuint els papers d’heroi i brivall segons la identificació grupal dels seguidors dels diferents equips. Tradicionalment, la República Argentina ha estat un viver de futbolistes tracamanyes. És més: las barras bravas idolatren el rei de la murrieria: Diego Armando Maradona, àlies Pelusa, tècnic de la selecció nacional argentina. I clar, on uns veuen intel·ligència i astúcia, altres veuen engalipada i falta d’elegància. Com és molt probable que el Pelusa haja de penjar aviat el xandall i les sabatilles, més d’un adversari tirarà mà del refranyer —conforme sembraràs, colliràs— i proclamarà als quatre vents: «Que la mame ell!»
12 comentaris:
No sabia que Camarón jugava al futbol!
caram! com a filla d'un que va fer de central només puc aplaudir-vos. Una visió que li treu molta èpica a l'assumpte :)
Jo sóc maradonista caiga qui caiga! Fins i tot si cau ell, que tampoc seria cosa estranya.
Jo sóc més bé mar-hedonista. M'encanta tombar-me a la bartola prop del mar com ara hui, després d'uns trenta quilòmeteres de bicicleta mig perdut pels caminals o potser exagere.
Pel que fa a les reflexions de Ximo, li respondria, com a amant del futbol, que qué sé jo. Mirant objectivament, el futbol és una parida. Subjectivament, ens commou. Ahir vaig vore en un bar la segona meitat de l'Argentina-Alemanya i em va commoure l'espectacle, Maradona inclòs, Müller amunt, Müller avall, Pastore, Messi, Friedrich. Pathos. Drama. Necessitat de vore els rostres dels derrotats una vegada pite l'àrbitre el final.
Quant a l’èpica, jo faria el mateix raonament que Tadeus; la gent a qui no agrada el futbol veu —és un acudit que hem sentit moltes vegades— vint-i-quatre paios, ja peluts, corrent en calçotets darrere d'una pilota i barallant-se els uns amb els altres com uns adolescents. Ara bé, entre els aficionats, el futbol mou veritables passions. Aquests dies tenim les proves: el pathos dels derrotats, els seus gests abatuts, l’alegria incontenible dels vencedors, les increpacions o els víctors dels qui tornen a la “llar”, la commoció o el paroxisme de la “nació”, alegrant-se de les gestes o plorant les desfetes dels seus “guerrers”... El futbol és, això sí, més inofensiu que la veritable guerra, tan enaltida pels patriotes i tan terrible i miserable vista de prop, però genera un tipus d’aficionat torracollons de veritat. Em referisc a aqueixos individus que es pinten la cara o es posen perruquins, que porten disfresses de bous, toreros o guàrdies civils, que peguen bots i canten o tiren coets, que exhibeixen banderes monàrquiques amb inscripcions o llegendes impresentables... No vull ni pensar si el combinat de Vicente del Bosque queda campió... L’allau que ens espera.
Home, Alietes. Feia dies que no treia el nas per ací. Jo ja sabia que vostè és un maradonista de pro. I jo, que crec que a vostè li tiren els personatges foscos i canalles...
Hola, estimats. He estat desaparegut. Uns dies pel Pirineu lleidatà: romànic, paisatge, aire pur, Aigüestortes, rafting i tot. M'he enrecordat del Drac (se'n recorden? Aquell que ens va furtar el primer premi de microrelats?), perquè ens hostatjàvem en una casa on venien els ciclistes (o "biciclistes" que en deia Glòria, la propietària) dels Pedals de Foc, i ell crec que va fer una entrada sobre esta ruta "biciclista" transpirenaica.
Molt bons els apunts sobre el pathos de Calinca. Més que drama, la cosa apunta a tragèdia grega.
Sóc tan maradonista com antidelbosquià: quin home més avorrit, mâedéu! Jo el destituïria directament pel seu aspecte (li tira una resemblança al comissari cap de l'inspector Gadget) i per traure tan poc profit dels jugadors que té.
Ser maradonista és una actitud tan "pop" com ser antidelbosquista, que és fàcil. Florentino i els madridistes encara estan maleint el dia que el foteren fora del club per això que diu vosté, Alietes, per avorrit. Ai!
Visca el pop! Ara, també he de dir que Maradona és un pèssim entrenador. Però això no li fa a la cosa.
M'està dient, Pol, que és vosté delbosquista?
Per cert, amics del pop, què em poden dir del disc "Los Planetas contra la ley de la gravedad"? M'hi he enganxat, tot i que sé que no és, ni de bon tros, de lo milloret dels granadins.
Sí, sóc delbosquista. De fet, crec que sóc l'únic delbosquista culé del món. Em cau bé: té tan poc glamour (gens ni mica, vaja) i el contrast amb els histrions com Mourinho és tan gran... Em provoca tendresa.
A vore, Alietes, lo del disc contra la ley de la gravedad no és greu: un àlbum que té El golpe de gracia, Devuélveme la pasta, Canción del fin del mundo, Nunca me entero de nada y No ardieras mereix tots els respectes.
També tenim els löwistes, amb un rollo més 'cool', més en plan Joachim Löw. En Alemanya no s'havia vist res igual des dels temps de Modern Talking (sí, els autors de "Jeronimo's Cadillac" i "Cherry cherry Lady", entre altres joies del pop hortera). Però el senyor Löw, a banda de marcar estil, sembla un bon entrenador.
Per últim, una pregunta: ¿No us esgarrifen en certa mesura els aguts crits d'Antonio Camacho quan s'emociona davant del micro tot retransmetent els partits? Arriba a tons, com a mínim, de contralto.
Publica un comentari a l'entrada