Curiositats al voltant de la “roja”

Aquests dies, molts blogs han reflexionat sobre el triomf de la roja. L’assumpte no té massa recorregut a Cadis, Burgos, València o Múrcia. En aquests indrets, tots els aficionats al futbol estan encantats. Si de cas, només un núvol ombreja la joia d’alguns d’ells: ha estat precís comptar amb els serveis dels catalans (o de catalunyesos i valencians, segons expressió de Toni Cucarella, perquè catalans, segons aquest autor, també serien, posem per cas, els habitants de Vilamarxant, bé que puguen haver esdevingut uns renegats). Al País Valencià, només els sioux —Xavi Aliaga o Ximo poden explicar exactament l’abast d’aquesta expressió— estan desficiosos. El Pidolaire, que molt bé podria ser un sioux, n’és exemple paradigmàtic.

Al país dels catalunyesos, la cosa canvia. Tenim, almenys, tres categories d’espècimens: hi ha les persones —com as meigas, que habelas hainas— que no volien de cap manera que guanyés la roja —a l’enemic, ni aigua— i titllen de traïdors els jugadors catalunyesos que han col·laborat en la victòria de la metròpoli colonial; existeixen altres persones que, tot i haver preferit el triomf d’una selecció autòctona, s’alegren, perquè —com ho diria?— un grapat de soldats espartans ha col·laborat en la victòria d'Atenes; i tenim finalment el sector format per nombrosos ilotes i catalunyesos renegats, que estan encantats, sense pal·liatius, amb el triomf de la metròpoli. A la reserva sioux —ja ho haureu endevinat— també hi ha polèmica, però a escala minimalista.

I clar, amb tot aquest aldarull, ningú no s’ha adonat d’un petit detall: els qui veritablement estan exultants pel triomf de la selecció celtibèrica de futbol són el grup PRISA, Telecinco, la companyia Adidas i les empreses de telefonia mòbil. Els guanys d’aquests complexes mercantils han estat multimilionaris. El logotip d’Adidas és, aquests dies, omnipresent. El porten a les samarretes grans i menuts. Uns ingressos astronòmics i una campanya de publicitat impagable! Altres que també han pogut ficar cullerada al negoci són els xics i les xiques de la premsa rosa. Iker Casillas i Sara Carbonero, posem per cas, han esdevingut un autèntic filó. Però el cas de Sara és, en realitat, la punta de l’iceberg. El tema capital, de què s’ha ocupat amb profusió tota la premsa groga anglesa, és el següent: s’ha de permetre que els jugadors mantinguen relacions sexuals amb les seues xiques durant el període de competició? Les opinions sobre qüestió de tanta transcendència van dividides.

Vicente del Bosque passà olímpicament de l’assumpte. Los chicos, que follen lo que quieran, en sus ratos libres, sembla que va dir. Si hem de jutjar per la seua calvície, Vicente deu parlar amb coneixement de causa. La prova és que la seua selecció s’ha proclamat finalment campiona. Sí, ja sé que Alietes no estarà massa d’acord amb aquestes afirmacions, perquè no simpatitza molt amb el tècnic de Salamanca —l’amic Alietes és un maradonista a mort—, però hi ha més indicis que adoben la següent tesi: una bona follada posa a to els jugadors. Fabio Capello —el nom i la cara el delaten— va prohibir que els seus homes mantingueren relacions sexuals. Els rostres dels xics anglesos en mostraven les seqüeles. Resultat? La pèrfida Albió fou derrotada en un tres i no res. Pel que es veu, Capello havia arribat a alliçonar dones i núvies perquè feren servir la intimidació de la “roja”. (Si la xica d’algú de nosaltres adopta el sistema, ja estem advertits.) Ací us deixe el vídeo perquè comproveu el funcionament del mètode dissuasori.