He dormit malament. Ahir em vaig beure mitja botella de rom. M’ha despertat Carme; m’ha cridat a les dotze, per a recordar-me que som a mitjan mes i encara no li he ingressat la pensió. En tirar mà a la maquineta d’afaitar, faig un descobriment terrible: m’ha sortit un gra a la punta del nas. Mentre intente rebentar-lo, sona de nou el mòbil. Regire les butxaques dels pantalons i pense que avui deu ser la diada universal de les telefonades. L’aparell cau finalment a l’estora i deixa de retrunyir. El prenc i veig que tinc una trucada perduda de Feliu Oyono. El cride.
—Bon dia, gandul! ¿Ets tu qui va nugar de peus i mans un periodista de Canal 9, fa uns dies, i el va tancar al maleter del seu cotxe? —em pregunta.
—Bah, no em vingues amb romanços. Fou una broma. Volia fer-li una entrevista al president.
—Posa’t els pantalons i vine immediatament al carrer Poeta Querol.
—Què passa, negrellut?
—Que ens hem trobat el cos inert de l’honorable, al seu domicili privat.
Caguendeu! Em pose els pantalons, agafe el mòbil i les claus del cotxe, i baixe les escales a tota velocitat. Han trobat mort el president a sa casa. Mãemeua! Feliu diu que sóc sospitós d’un possible homicidi —o magnicidi, no ho sé. Arribe a la rodalia de l’església de Sant Joan de la Creu. Fa calor. De seguida, guaite l’Oyono (no pot passar desapercebut; és l’únic policia negre de tot València). I jo: Escolta, cabronet, que només li volia fer una entrevista. I ell: Tira cap a dins, mamó, fent un senyal als agents que vigilen el número 7 del carrer, perquè em deixen entrar. El cap de gabinet s’ha trobat el cos a les 10 del matí. Ens ha avisat immediatament. Homicidi? No ho sé. Suïcidi? Accident fortuït? Encara no ho sabem. I jo: Puc veure l’escena dels fets? I ell: No! Se m’apodera el desfici. Pel que sembla, els del SCI estan recollint petjades, fotografiant l'estudi del president i el seu cos, i analitzant qualsevol element que puga proporcionar pistes o indicis sobre allò que pot haver passat. Encara no ha arribat el jutge, a ordenar l’alçament del cadàver. Oyono: És un pur formalisme, però m’has de detallar minuciosament tot el que has fet durant les darreres vint-i-quatre hores. Jo: tranquil, home, t’ho posaré per escrit. M’acomiade. Quan abandone l’indret, en direcció a Rodrigo Botet, observe les miríades de fotògrafs, periodistes, càmeres de televisió, furgonetes de diferents canals, policies, polítics i curiosos, molts curiosos. Arribe a l’Astoria. Ja són les cinc i no he dinat. Necessite una copa. Prenc dos gotets de rom al bar de l’hotel, pague la consumició i me’n vaig a pel cotxe.
—Bah, no em vingues amb romanços. Fou una broma. Volia fer-li una entrevista al president.
—Posa’t els pantalons i vine immediatament al carrer Poeta Querol.
—Què passa, negrellut?
—Que ens hem trobat el cos inert de l’honorable, al seu domicili privat.
Caguendeu! Em pose els pantalons, agafe el mòbil i les claus del cotxe, i baixe les escales a tota velocitat. Han trobat mort el president a sa casa. Mãemeua! Feliu diu que sóc sospitós d’un possible homicidi —o magnicidi, no ho sé. Arribe a la rodalia de l’església de Sant Joan de la Creu. Fa calor. De seguida, guaite l’Oyono (no pot passar desapercebut; és l’únic policia negre de tot València). I jo: Escolta, cabronet, que només li volia fer una entrevista. I ell: Tira cap a dins, mamó, fent un senyal als agents que vigilen el número 7 del carrer, perquè em deixen entrar. El cap de gabinet s’ha trobat el cos a les 10 del matí. Ens ha avisat immediatament. Homicidi? No ho sé. Suïcidi? Accident fortuït? Encara no ho sabem. I jo: Puc veure l’escena dels fets? I ell: No! Se m’apodera el desfici. Pel que sembla, els del SCI estan recollint petjades, fotografiant l'estudi del president i el seu cos, i analitzant qualsevol element que puga proporcionar pistes o indicis sobre allò que pot haver passat. Encara no ha arribat el jutge, a ordenar l’alçament del cadàver. Oyono: És un pur formalisme, però m’has de detallar minuciosament tot el que has fet durant les darreres vint-i-quatre hores. Jo: tranquil, home, t’ho posaré per escrit. M’acomiade. Quan abandone l’indret, en direcció a Rodrigo Botet, observe les miríades de fotògrafs, periodistes, càmeres de televisió, furgonetes de diferents canals, policies, polítics i curiosos, molts curiosos. Arribe a l’Astoria. Ja són les cinc i no he dinat. Necessite una copa. Prenc dos gotets de rom al bar de l’hotel, pague la consumició i me’n vaig a pel cotxe.
Durant el trajecte a casa, pegue voltes als esdeveniments del dia. En arribar al meu pis, sent l’Ester, que sembla navegar per l’excusat. Amor meu, ets tu? No t’ho vas a creure: sóc sospitós d’haver assassinat el president de la Generalitat.
5 comentaris:
Genial! Anhele la segona part.
I això... com acaba? Ara prefereixo no tenir en compte les meves espectatives.
Gràcies senyor Eros, gràcies senyor Bosch. En principi, tenia pensat d’anar penjollant diferents episodis —fer com una mena de relat negre per capítols—, però no sé... Darrerament, note que El Penjoll està una mica anèmic. A penes hi ha comentaris. S’entaulen debats molt rarament. Sense anar massa lluny, ací baix, una persona acaba de dir que més enllà de les entrades d’Alietes i de vostè, senyor Eros, la resta no l’interessa molt... El cas és que pendre’s l’esforç d’escriure unes línies sense saber l’acollida —bona o mala— que tenen entre els lectors (és més: no saber en realitat si tens molts o pocs lectors) no anima a seguir... (Atenció! Accepte la meua part de culpa; a mi també se’m podria retraure que no em prodigue massa en els comentaris.) En fi, ja veurem...
Estic amb Ramatxoto i amb Bosch. I el post és un dels millors que he llegit ací darrerament. No ens pot deixar així, Superagent! Ni a vosté mateix, tampoc. Li recorde que és sospitós de magnicidi.
No diga això Superagent. A mi m'agraden molt els seus posts. No faça cas a les paraules de Tadeus. És un sabotejador d'El Penjoll.
Publica un comentari a l'entrada