dijous, 3 de juny del 2010

El dret d’opinar

L’altre dia, llegia en El País una columna de Javier Marías. En general, estic prou d’acord amb els seus punts de vista. Ara bé, de vegades, discrepe d’ells profundament. És lògic! El contrari —estar sempre d’acord al cent per cent— seria certament preocupant. Deia l’escriptor que moltes persones gosen opinar sobre matèries en què són llegues. En la mateixa línia, un comentarista anònim, afirmava, arran d’un post de Ximo sobre el general San Martín, que «cal anar amb compte amb allò que s'escriu i amb allò que s'opina.» Em fa l’efecte que tant l’un com l’altre volien dir, en tot cas, que no s’ha de “pontificar” sobre allò en què no s’és especialista. Si és així —si el que realment volia dir Marías és açò últim—, llavors, estic plenament d’acord. No s’hauria de pontificar sobre allò que desconeixem. Almenys, a mi no se m’acudiria. Ara bé, és perfectament legítim que tothom puga opinar sobre qualsevol assumpte, sobretot si és transcendent per a la vida de les persones. Us imagineu un món en que només pogueren opinar de les qüestions controvertides els especialistes. De política, només opinarien els polítics; de salut, els metges; d’economia, els economistes; de literatura, els escriptors; de justícia, els jutges; de cases, els arquitectes. I així successivament. És absurd. Els ciutadans hauríem d’estar muts. Jo, per exemple, només podria opinar de matèries relacionades amb el meu ofici i prou. No! Totes les persones han de tenir dret d’expressar el seu parer. El dret d’opinió és inseparable de la llibertat d’expressió. A més, s’ha de tenir present que, en primera instància, certes matèries són responsabilitat individual de cada persona. L’educació dels fills, la salut i les característiques de la ciutat o de la casa en què hom vol viure són qüestions que atenyen els directament implicats. El mestre, el metge, l’urbanista i l’arquitecte són especialistes que ajuden a resoldre aquells aspectes concrets que escapen als no professionals, però les grans decisions han de ser cosa de cadascú i de tots. Es pot opinar fins i tot de la Justícia! En açò, els països anglosaxons, que tenen una tradició de tribunals populars molt dilatada, ens guanyen. Al nostre país, ningú no vol formar part d’un tribunal. La frase més escoltada és: «No paguen dels meus impostos els mestres i els jutges? Doncs, que eduquen i impartisquen justícia ells!» Però les coses no haurien de ser així. Ja ho diu la màxima: «La meua salut és una cosa massa important per a deixar-la exclusivament en mans dels metges.» I el mateix es podria predicar de la Justícia, l’Educació, l’Urbanisme... I clar, també tenim dret d’opinar sobre altres coses: sobre la novel·la que estem llegint, sobre la pel·lícula que hem vist, sobre el concert que hem escoltat... Qüestió distinta és el caràcter dels judicis que hem de sentir algunes vegades. Són tan radicals, són tan poc matisats, estan tan mancats de moderació, que semblen sortits d’una mentalitat sacerdotal, pontifícia. És a dir, tornem al principi: opinar, sí; pontificar, no.

2 comentaris:

Tadeus ha dit...

Hi ha tal abundància d'articles d'opinió en El Penjoll que sembla ja molt difuminat allò del 'art de paraula'. ¡Què fàcil és opinar, i què difícil és... crear!

Anònim ha dit...

Jo també he llegit l'article esmentat. És cert que tothom té dret a opinar (de fet l'opinió és com el cul, cada u en te un) i a fer ús de la llibertat d'expressió. Però el problema rau en que sovint ens fan escoltar gent que no té ni puta idea del que parla, que no se l'ha vist mai més grossa davant un micròfon i les seues opinions agafen una importància mediàtica immerescuda. Ara tothom s'atreveix a discutir-ho tot. A mi, personalment, aquesta mena de falsa democratització em posa dels nervis. Per la meua feina, estic fart de trobar-me amb gent que em qüestiona sovint el que faig i el que deixe de fer, com si pretengués reduir-me la feina a una mena de tria de carta de restaurant. I necessite llargues explicacions (que no l'acaben de convèncer) per justificar el meu treball. Tots poden parlar, però tots no saben de tot. Hi ha molt d'atrevit. I fer creure que tots sabem el que diem és una perversió perillosa.
També entenc que no podem posar al mateix sac una discussió com la que va surggerir el mestre Ximo amb els barrets de carrer que ara ja prenen categoria de parlament europeu.
Jo, si de cas, el que li discutiria al Marias és la puerilitat dels seus arguments quan parla dels qui fan protesta dramatitzada sobre els bous (que a ell tant li agraden). Potser si siguen expresions infantils, però ho són tant o més com el costum de la gent que encara va a veure corregudes de bous com si encara no hagués superat l'instint infantil de fer patir els animalets dintre d'una capseta o un pot de vidre.