El dret d’opinar

L’altre dia, llegia en El País una columna de Javier Marías. En general, estic prou d’acord amb els seus punts de vista. Ara bé, de vegades, discrepe d’ells profundament. És lògic! El contrari —estar sempre d’acord al cent per cent— seria certament preocupant. Deia l’escriptor que moltes persones gosen opinar sobre matèries en què són llegues. En la mateixa línia, un comentarista anònim, afirmava, arran d’un post de Ximo sobre el general San Martín, que «cal anar amb compte amb allò que s'escriu i amb allò que s'opina.» Em fa l’efecte que tant l’un com l’altre volien dir, en tot cas, que no s’ha de “pontificar” sobre allò en què no s’és especialista. Si és així —si el que realment volia dir Marías és açò últim—, llavors, estic plenament d’acord. No s’hauria de pontificar sobre allò que desconeixem. Almenys, a mi no se m’acudiria. Ara bé, és perfectament legítim que tothom puga opinar sobre qualsevol assumpte, sobretot si és transcendent per a la vida de les persones. Us imagineu un món en que només pogueren opinar de les qüestions controvertides els especialistes. De política, només opinarien els polítics; de salut, els metges; d’economia, els economistes; de literatura, els escriptors; de justícia, els jutges; de cases, els arquitectes. I així successivament. És absurd. Els ciutadans hauríem d’estar muts. Jo, per exemple, només podria opinar de matèries relacionades amb el meu ofici i prou. No! Totes les persones han de tenir dret d’expressar el seu parer. El dret d’opinió és inseparable de la llibertat d’expressió. A més, s’ha de tenir present que, en primera instància, certes matèries són responsabilitat individual de cada persona. L’educació dels fills, la salut i les característiques de la ciutat o de la casa en què hom vol viure són qüestions que atenyen els directament implicats. El mestre, el metge, l’urbanista i l’arquitecte són especialistes que ajuden a resoldre aquells aspectes concrets que escapen als no professionals, però les grans decisions han de ser cosa de cadascú i de tots. Es pot opinar fins i tot de la Justícia! En açò, els països anglosaxons, que tenen una tradició de tribunals populars molt dilatada, ens guanyen. Al nostre país, ningú no vol formar part d’un tribunal. La frase més escoltada és: «No paguen dels meus impostos els mestres i els jutges? Doncs, que eduquen i impartisquen justícia ells!» Però les coses no haurien de ser així. Ja ho diu la màxima: «La meua salut és una cosa massa important per a deixar-la exclusivament en mans dels metges.» I el mateix es podria predicar de la Justícia, l’Educació, l’Urbanisme... I clar, també tenim dret d’opinar sobre altres coses: sobre la novel·la que estem llegint, sobre la pel·lícula que hem vist, sobre el concert que hem escoltat... Qüestió distinta és el caràcter dels judicis que hem de sentir algunes vegades. Són tan radicals, són tan poc matisats, estan tan mancats de moderació, que semblen sortits d’una mentalitat sacerdotal, pontifícia. És a dir, tornem al principi: opinar, sí; pontificar, no.