dilluns, 31 de maig de 2010

República Argentina

Fa unes setmanes, uns amics de la Falla República Argentina em van convidar a menjar, junt amb altres coneguts, una cassoleta d’arròs al forn. Allò em va recordar una efemèride: el mes que ara acaba, s’ha complit el 200 aniversari de la Independència de la República Argentina. Volia haver escrit abans unes línies sobre el tema, però diverses ocupacions m’ho havien impedit. En 1810, el poble de Buenos Aires inicià la Revolució de Maig, que derrocà i expulsà el virrei espanyol, elegint al seu lloc una junta de govern integrada majoritàriament per criolls. La revolta donà origen a una llarga guerra d’independència, de les Províncies Unides del Riu de la Plata contra l’Espanya colonial. No fou aquella, però, una guerra d’indígenes contra europeus. En realitat, es revoltaren descendents d’espanyols —els criolls— contra espanyols. De fet, el personatge més important d’aquella contesa, José Francisco San Martín, nascut el 25 de febrer de 1778 a Yapeyú (una antiga missió jesuítica situada a les vores del riu Uruguai, a la Governació de les Missions Guaranís del Virregnat del Riu de la Plata, a l’actual província de Corrientes), era fill d’espanyols. Son pare, Juan de San Martín, tinent governador del departament, era oriünd de la vila castellana de Cervatos de la Cueza, pertanyent a l’actual província de Palència. La mare, Gregoria Matorras, també havia nascut a terres castellanes de Palència, concretament a Paredes de Nava. L’espanyolitat de San Martín fou, però, silenciada pel rei Ferran VII i els seus col·laboradors immediats, els quals, a més d’abominar la traïció del militar, no pogueren pair les seues idees liberals i la seua filiació maçònica.


Quan San Martín tenia quasi sis anys, embarcà amb la família rumb a Cadis. Estudià al Reial Seminari de Nobles de Madrid i en una escola de Màlaga. Als onze anys, començà la seua carrera militar com a cadet del Regiment de Múrcia, mentre esclatava la revolució francesa. Lluità al nord d’Àfrica, fou ascendit a subtinent per les seues accions als Pirineus contra els francesos, participà a les batalles navals contra la flota anglesa a la Mediterrània. En 1795, assolí el grau d’ajudant; en 1804, el de capità. Participà en diferents accions: a la Guerra de les Taronges, contra Portugal; a Gibraltar i Cadis, contra els britànics... En esclatar la Guerra del Francès, San Martín fou ascendit per la Junta Central de Govern. Serví més d’un any a bord de la fragata de guerra Dorotea. Es distingí per les seues accions contra els francesos; la seua actuació més destacada tingué lloc a la batalla de Bailén, com a ajudant del marqués de Coupigny. En premi, San Martín rebé el grau de tinent coronel. Continuà lluitant contra els francesos al Rosselló, Portugal i Anglaterra. A la Batalla de La Albuera, combaté a les ordes del general William Carr Beresford. Durant aqueixes campanyes va conèixer lord Macduff, un noble escocès que l’introduí a les lògies secretes que conspiraven per tal d’aconseguir la independència d’Amèrica del Sud. Féu contacte per primera vegada amb cercles de liberals i revolucionaris que simpatitzaven amb la lluita per la independència.

En aquells moments, els inicis del segle XIX, les lògies maçòniques liberals, o adogmàtiques, seguidores del Gran Orient de França, eren autèntics vivers en què germinaven les noves idees liberals oposades a l’antic règim. Hi regia el principi de llibertat absoluta de consciència. Admetien entre els seus membres tant creients com ateus. Els maçons liberals reconeixien el caràcter regular de la iniciació femenina. Propiciaven el debat d’idees i la participació; les lògies podien debatre lliurement fins i tot sobre assumptes relacionats amb la religió o la política. Quina cosa empentà San Martín a abandonar el país dels seus pares? La intolerància! En arribar a la Península, un cop acabada la Guerra del Francès, un dels monarques més funestos de la Història d’Espanya, Ferran VII, abolí la Constitució de Cadis, reimplantà l’absolutisme i la Inquisició, i inicià la caça dels liberals i dels maçons, amb la col·laboració de l'Església. El "Felló" encunyà un famós programa d’acció política: palo a la burra negra, palo a la burra blanca. Durant el seu regnat, foren afusellats el general Torrijos i els seus companys liberals (entre els militars, hi havia molts maçons). Al museu de l’Almodí, es conserva un retrat del monarca, pintat per Vicente López. En aquest quadre, que presidia el saló de plens de l’Ajuntament xativí, es pot comprovar la cara sinistra i tòtil del monarca. Alguna cosa degué olorar-se San Martín, que renuncià a la seua carrera militar en Espanya i sol·licità el passaport per a viatjar a Londres. Allà es trobà amb diversos compatriotes americans que, segons els historiadors, formaven part de la Gran Reunió Americana, societat de possible filiació maçònica fundada per Francisco de Miranda, el qual ja lluitava junt amb Simón Bolívar per la independència de Veneçuela. Supose que no us molestarà que haja recordat aquestes coses en El Penjoll. Per cert, Alietes, visca la Falla República Argentina i visca la llibertat!

26 comentaris:

Clidice ha dit...

no coneixia res d'aquesta història i m'ha semblat genial poder-la saber, gràcies :) ah! i el senyor aquest últim, mmm, d'això, el reietó aquest, sembla ben bé un personatge d'en Tintín, això no són quadres, són vinyetes de còmic :D (quina por trobar-te'l un vespre a les escales a les fosques)

Alietes el del Corralot ha dit...

Efectivament, Ximo! Gran post.

Gràcies per recordar esta part iniciàtica i llibertària de la República Argentina. La recent història no deixava massa bé el gran estat sudamericà: ho dic per les dictadures militars dels 70, fins la presidència d'Alfonsín; i un pensava que quina gràcia també ser de "República Argentina"! Amb el post, tot queda a lloc.

Completament d'acord amb Clidice. I jo encara la tire més llarga: no hi ha hagut cap (ni el capgirat Felip V!) monarca espanyol tan fill de puta com el de les vinyetes. Però com podia ser tan remalparit?
Ximo, un post sobre les fetes i malifetes del personatge en qüestió no estaria gens malament. Sobretot per seguir tenint present de quina tradició monàrquica venim.

Alietes el del Corralot ha dit...

Per cert, hui he vist que alguns blocs (molts blocs!) han penjat una enganxina virtual de fondo taronja que diu "Bloc en crisi creativa". M'ha semblat una subnormalada d'altíssim nivell. O siga, a vore si entenc la gràcia: Hi un gilipolla que decidix que hui serà el dia de penjar l'etiqueteta de dia de crisi dels blocaires. I tot seguit, tota una rècua de gent assumix com a seua la crisi. I després tenen la barra de cagar-se en la globalització! La mare que ho ha parit tot...
Jo no estic en crisi perqué algú m'ho diga. O com déiem de xicotets: "Tu a mi no em manes!"

Clidice ha dit...

senyor Alietes, gràcies per a catalogar-nos com a subnormals d'altíssim nivell. Uns quants hem seguit una broma feta per un gilipolles a qui admirem i amb qui solem fer broma, en base a la no menys subnormalada dels "dies mundials de ..." :) somrieu mestre, que ningú vos ha manat res :)

Príncep de les milotxes ha dit...

Mâ que ets sabut Alietes... però vigila si perds el sentit de l'humor; el de l'amor també és important.
Vinga va, Alietes, ja t'haguera agradat posar la pereta tatxada al Penjoll, oi? A l'any vinent, t'ho recordarem :), :( .

Estimats amics i amiguetes dels Penjoll: Acabe de llegir el conte "Francesc estrena bicicleta" del meu amiguet Ángel Gavara (La Fada de l'alzina i altres contes, Edic. 96) i diu a la fi de la història:
"Aquell romàntic passeig va fer que Francesc s'adonara que, quan s'està segur d'una cosa, s'ha d'actuar amb convicció, sense prestar massa atenció als comentaris d'altres."

I conte contat ja s'ha acabat...

Em vacune per créixer el més lentament possible...

Mira que ens ho hem passat bé, oi Clidice?

el pidolaire entretingut ha dit...

Ximo, quina lliçó m'has donat. No tenia ni idea... A veure si puc agafar alguna revisteta perduda i aquest agost, sota la fresca del meu pont, li faig a la Història una mossegada... ;)

Clidice ha dit...

doncs si benvolgut Príncep, perquè malgrat la pocasoltada no deixava de ser una crítica a aquesta cosa tan de moda com són els "dies de ..." que estan substituïnt el santoral. I era una mica com anar de casa en casa a veure quines robes duia cadascú per la festa :)

Xavier Aliaga ha dit...

Hola, jo no he seguit el tema de l'enganxina en el meu bloc (potser un altre dia que no tinguera res que contar ho haguera fet) però tampoc no em sembla que siga una idiotesa. És una broma. Punt. No crec que siga criticable.

Alietes el del Corralot ha dit...

He, he, he,... veuen com això de la "crisi creativa" és una fal·làcia? Només cal escriure un comentari un poquet pujat de to per estimular-ne d'altres.

M'ha estat desagradable del tot trobar-me l'etiqueteta dels collons arreu arreu del ciberespai blocaire. Autohomenatge? El que deia: "Tu a mi no em manes!" Contra les pandèmies cibernàutiques autocomplaents! Contra la crisi, paraules!

Ximo ha dit...

Alietes, trobe molt interessant el seu suggeriment de contar en un post les fetes i malifetes del personatge en qüestió. Ja buscaré temps i escriuré alguna cosa.

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimat Alietes, però què no veus que ens passen els dies escrivint paraules en l'aire?
Autocomplaença? Però quina bajanada dius?
Que puges el to i saltem?
Vinga home, calma't i beu-te una orxata que ja fa calor!
I tant que saltem, al sambori...és clar.
Et fem arribar els fartons?
Esteu convidats tots, ni que siga una orxata virtual... Ianeu pagant a hisenda que falta poc per finir el termini.

Ximo, un company en sentir el Nom del reiet exposat al Saló xativí, ha dit un exabrupte de bandera professional. No cal repetir- ho, imagineu.

Alietes el del Corralot ha dit...

Sí, Ximo, per favor! Una vegada vaig escriure un conte que passava pel carrer de Ferran de Barcelona (que li han llevat el VII, però vaja, que està dedicat al malparit de qui parlem) i em vaig entretindre a rellegir les desventures del malparit i, mira, m'indigne només de pensar-ho!

Per això mateix, Príncep, on és la crisi? Fal·làcies! Poca cosa m'irrita més que les mentides, o que les paraules gratuïtes, com era el cas. Perquè MAI s'ha escrit i publicat més que ara, en l'època blocaire. Es perden les perspectives, Príncep, i això em dol. Hi ha bromes de roglets que no em fan puta gràcia. Només ho deixe dit.

Evidentment, brindem amb l'orxata (tocadeta de conyac!)

Anònim ha dit...

Introduir temes històrics està bé, però cal anar amb compte amb allò que s'escriu i amb allò que s'opina, ja que sovint la història és més complicada del sembla. En primer lloc, la biografia de San Martin queda coixa, per tal com no s'explica la raó per la qual abandona la península el 1811. No potser la intolerància, com es diu, perquè en eixa data ls liberals estan bregant a les Corts de Cadis per redactar i aprovar una Constitució liberal, cosa que aconseguiran un any després. A més, el mateix San Martin va comentar que anava a l'Amèrica del Sud perquè l'objectiu de la lluita era de la mateixa naturalesa que a la Península (encara en guerra contra el Francés: la lluita de la llibertat contra l'opressió.
En segon lloc, a què bé barrejar fets del 1811 amb altres com els de Torrijos (1831)?. Finalment, l'emancipació americana va ser fruit del interessos de la burgesia criolla i, en eixe sentit, un cop aconseguida la independència, les estructures econòmico-socials colonials es van mantenir intactes (explotació de la població indígena i negra, arrassament de les cultures autòctones...). En conseqüència, res de "part ... llibertària" que comenta el sr. Alietes.
Mil excuses per l'extensió del comentari, però crec que els processos històrics no es poden reduir a un simplisme maniqueu.

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies Anònim, per esta dosi de trellat historicista. D'altra banda, dir-li que tant de seny m'ha apagat la flama de l'alegria. En fi...

Ximo ha dit...

I tant, que la història és més complicada del que sembla. Però açò és un blog. No anem a fer un tractat sobre la figura de San Martín! Jo no tinc tan clar que la raó per la qual abandonés la península fos únicament la lluita per la independència (encara que conegués que les Corts de Cadis no estaven predisposades a cedir massa protagonisme polític a les colònies americanes). Pense que San Martín també coneixia perfectament (perquè havia combatut a molts indrets de la Península) el sentiment profundament conservador i absolutista de les Juntes i de molts dels qui lluitaven contra els francesos. De fet, es pogueren introduir a la Constitució de 1812 elements de l’ideari liberal gràcies al aïllament de Cadis i a la protecció de l’esquadra britànica. Però els espanyols eren, en general, partidaris d’allò tan conegut de ¡Vivan las caenas!. És a dir, que San Martín tenia motius per a olorar-se allò que vindria temps després (inclosa la mort de Torrijos i els seu companys).

El futur alliberador marxà d’Espanya cap a finals de 1811, quan la guerra ja pintava mal per als francesos. En arribar al Riu de la Plata, per març de 1812, els membres del Triumvirat desconfiaren, en un primer moment, de la seua fidelitat a la causa de la independència. Pel que es veu, també els criolls el consideraven, essencialment, un espanyol —cosa que apunte al meu post. Quant a la marginació dels indígenes, ja ho dic a la meua entrada: «Una guerra de fills d’espanyols contra espanyols». El menyspreu crioll envers els indígenes queda de manifest als malnoms que es dedicaren a San Martín: el Indio, el Cholo...

El final del personatge és ben conegut: morí exiliat a França (a Espanya, no pogué tornar, perquè era considerat un traïdor). En definitiva, el rei Ferran VII fou un malparit que accelerà l’emancipació americana. La Declaració d’Independència de les Províncies Unides de Sud-amèrica reivindicava... recuperar los derechos de que fueron despojadas, e investirse del alto carácter de una nación libre e independiente del rey Fernando VII, sus sucesores y metrópoli. Els inicis de la República Argentina no foren àcrates ni llibertaris, sinó liberals i burgesos. Però totes aquestes coses no es poden contar en un post, senyor anònim. Així que... no es deixe enfonsar per un desconegut, Alietes. Aixeque l’ànim! Amunt la falla de República Argentina! Fora l’opressió!

Clidice ha dit...

admirat Ximo, hi ha alguna revolució, algun alliberament de la metròpoli, que hagi estat fet per altres classes que no siguin les liberals i burgeses? qui està prou alimentat i educat com per pervertir, o provar-ho, l'ordre establert? no es tracta més aviat de dir: "allò que tenen els opressors ho vull per mi".

Ximo ha dit...

Què m'ha de dir, Clidice!? Si fins i tot les anomenades revolucions proletaries acaben sent dirigides per alguns petitburgesos reconverits a revolucionaris...

Però m'ha encès la sang —és un dir, he, he— que l'anònim ens mormole per maniqueus.

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Ximo, pels ànims. Però tot i que ja he deixat de plorar pels racons, no és el mateix. No és el mateix...

Príncep de les milotxes ha dit...

Alietes, quines són les brometes de roglets que et punxen el fetge?
No sóc endeví! Aclareix-ho, si et plau.

Anònim ha dit...

Clidice, no digues tantes tonteries!

Clidice ha dit...

vaja un valent (o valenta)! jo dic "tonteries" donant la cara, la dones tu i ens veiem al carrer, valent?

Anònim ha dit...

Hep! Sóc el primer anònim, el del "rigor historicista" que diu Alietes, però no sóc el responsable de les paraules llançades contra Clidice, que crec que no tenen el to, l'oportunitat ni l'educació requerides per a publicar-se en un blog.

Perdó Alietes pel desànim causat i a Ximo per l'encesa de sang en uns dies de tanta xafagor.

Alietes el del Corralot ha dit...

Va, Anònim, que veig que vas de bon rotllo... ací no ha passat res. Una abraçadeta i avant! (Però sense mariconades, eh?)

A l'altre Anònim sí que li he de dir que se n'ha passat amb Clidice. Ara bé, la resposta no té pèrdua!

Collons, Príncep, que se t'ha de donar tot ben mastegadet, com a Calinca? Precisament a tu, el Príncep de la metàfora!

Anònim ha dit...

Si done la cara tu donaries llàstima.

Alietes el del Corralot ha dit...

Ieeeeeeeeeeeeee, Anònim, aguante l'animalet del morro! que açò és un bloc de persones civilitzades i no la porta d'un after.

Príncep de les milotxes ha dit...

Alietes, pensa en Calinja i jo mateix agafats de la maneta dalt d'un escenari... Em moriria de por atabalat per ganivetades de metàfores; per això llig els comentaris sucosos i sent la música del meu amiguet Guillem Calaforra(soisilenci.blogspot.com).

Açò de tenir, inventar, arrelar 300 personalitats sota una mateixa pell és complicat al capdavall, oi que sí?
Pro-beca- dors, volia dir Pro-boca-dors, mecagon encara no m'ha eixit bé; a veure ara, Pro-voca-dors.
Besa't, príncep, besa't. Tu avui tambés estàs espesset.