De vegades, l’acció docent resulta un pèl massa rocambolesca. Explicant qüestions al voltant de les plantes, els he arribat a dir que els éssers humans no sempre hem poblat la Terra i que no necessariament continuarem fent-ho. Cap la possibilitat que una espècie nova done continuïtat a la vida sobre aquest planeta. Vint-i-cinc parells d’ulls em miren estorats. Algú deixa anar una pregunta: “però això, com pot ser?”. Pel to emprat ben bé podria traduïr-se com: “Però mestre, què t’has fumat aquest matí?”. El discurs es reprèn fent un breu resum sobre l’evolució i a risc de patir l’excomunió (o alguna cosa pitjor) faig menció de la nostra relació amb els simis. Els silencis que es masteguen a la classe després de les meues paraules són més expressius que qualsevol altre tipus d’expressió. Antoni pregunta: “I com va ser que eixirem dels micos?”. Ximo contesta abans que jo puga fer-ho: “Això caldria que ho contestara un mico, no?”. I malgrat les aparents reserves que qualsevol persona “normal” podria fer, a tothom li sembla ben raonable la proposta. Esperarem que parlen els micos, doncs...
2 comentaris:
em sembla al·lucinant que un mestre hagi de tenir les seves "reserves" a l'hora d'explicar segons què segons on, hores d'ara. Però en Ximo, com sempre ho situa tot en el lloc adequat. Aquest xiquet farà grans coses.
Mr., pot parlar amb Aquil·les Sisternes pâ que li done la resposta simiesca. Ell té molta mà amb els animalets.
Publica un comentari a l'entrada