Divendres passat, tornava del treball escoltant la ràdio. Més concretament, tenia sintonitzat Hoy por hoy, el programa que dirigeix Quique Gabilondo a Ràdio Xàtiva, de la Cadena SER. (Ui, perdó, he volgut dir Iñaki Rosselló. Merda, tampoc! Mãemeua, quin embolic! Anem a veure: sentia Hoy por hoy, de Quique Rosselló. Per fi!) Com que passe moltes hores al cotxe, m’agrada la companyia de les ones. El programa de Quique té... com diria jo? Té quelcom de casolà. Uns dies, entrevista el cap de la guàrdia urbana; altres, la presidenta de l’Associació d’Ames de Casa. Apareixen per l’espai les arengues de Tino Parra, Marcos Sanchis, Maria Josep Pla, Tono Vidal, Maria Emília Soro, Jorge Herrero... El conductor de l’espai dóna joc també a l’encarregada de relacions públiques de la Creu Roja i, sobretot, al reverend Ximo Núñez, un veritable crack. Això sí, per tal que el magazine radiofònic no semble massa escorat cap a estribord, de tard en tard —molt de tard en tard—, Quique deixa que traga el nas pel dial gentola com Lo Pol, Ricard Gallego, Escrivà de Cort... Ja us podreu imaginar que el programa en qüestió es caracteritza per confondre a tort i dret els avisos, la informació, la propaganda política (de vegades, sembla l'oficina de premsa municipal) i la publicitat comercial —amb freqüents connexions amb la campa de Comercial Setabense, la Fiat, ADEXA—. Què anem a fer? Aquestes barreges són tan recurrents que els oients hem acabat acostumant-nos-hi. Divendres passat, però, el programa assolí un d’aqueixos moments de clímax difícils de superar. El programa es va transmetre íntegrament des del British School, que aquell dia inaugurava les seues instal·lacions (les inaugurava oficialment, perquè ja estaven funcionant des de principi de curs). I clar, com que l’ocasió ho requeria, Quique Rosselló aconseguí de traure el millor d’un tal Frank, fill dels propietaris de l’empresa. Es produí, per tant, la màxima confusió entre informació i publicitat. El xicot afirmà cofoi que el seu centre ofereix el currículum anglès. Informà que, en el British School, els alumnes d’infantil i primària tenen un assistant personal. L’alumnat del centre disposa també de múltiples activitats extraescolars: judo, música, ballet, pàdel, waterpolo, natació... Participaren en aquell programa de la SER diferents regidors de l’equip de govern pertanyents a l’àrea d’Educació i Cultura. Es notava l’emoció que provocava l’esdeveniment. Naturalment, el periodista féu la pregunta del milió: «En què es diferencia el currículum anglès de l’espanyol?» Frank contestà: Según la LOGSE, todos los alumnos son iguales; según el currículum inglés, cada alumno es diferente y ha de recibir una atención individualizada. Que bonic! I quin engany! La LOGSE ja no està en vigor; des de 2006, regeix la LOE. La LOE estableix, entre d’altres, els següents principis: «Qualitat de l’educació per a tot l’alumnat, independentment de les seues condicions i circumstàncies; flexibilitat per adequar l’educació a la diversitat d’aptituds, interessos, expectatives i necessitats de l’alumnat, així com als canvis que experimenten l’alumnat i la societat; esforç individual i motivació de l’alumnat (article 1). Educació en la responsabilitat individual i en el mèrit i l’esforç personal (article 2)». De fet, el centre públic on porte els meus fills atén la diversitat dels alumnes de diferents maneres: hi ha grups de reforç i desdoblament, programes de diversificació i de qualificació professional inicial, Departament d’Orientació (amb psicòloga, logopeda i professor de Pedagogia Terapèutica), tutoria individualitzada... I tot debades! Arribats ací, també jo em faig la pregunta del milió: Qui paga totes les virgueries —inclosa la publicitat en la Cadena SER, emmascarada d’informació— de què fa ostentació el British School? Si les paguen els pares dels alumnes, ja s’ho faran. Però si el centre aconsegueix alguna mena de concert econòmic per als seus extres —els paga, per tant, l’erari públic—, jo em demane les mateixes virgueries (pàdel, waterpolo, violí i assistant personal) per al centre públic dels meus fills i dels meus nebots. Per demanar, que no quede! És just, no?
12 comentaris:
Doncs ja tenim un tema per meditar profundament, perquè la cosa té més tela de la que sembla.
Aquiles açò de l'educació en aquesta ciutat em produeix mal de panxa. En la meua opinió l'equip de govern està fent una cagada impressionant amb el vist i plau i coparticipació de la Conselleria de Cultura. Puc afirmar per experiència que qualsevol poble dels voltants disposa de millor servici educatiu de 0 fins als 12 anys que Xàtiva. El diners públics estan per a lo públic i en educació no hi ha negoci que valga.
Escola pública de qualitat, és a dir, amb inversió económica, YA!!!
Més que interessant post, Sr. Sisternes.
Estimat Aquil·les, jo crec que els nostres elefantets haurien de dir alguna cosa als sabudets de torn xativins; més encara quan són elefantets que saben enlairar milotxes.
Tenen molta classe!
La SER de Xàtiva és insuportable. A més a més, mai m'ha agradat -o sempre m'ha desagradat, millor- la veu de Quique Rosselló.
Bona descripció de l'emisora que tenim.
Ai l'educació pública. Si jo us diguera... i hi treballe. Però en fi... no és el lloc ni el moment. De tota manera, el teu centre (al que dus els teus fills) em sembla privilegiat (si és públic i té tot això que duus -i no l'he confòs amb l'anglés-).
Bona vesprada.
Amic meu, hi ha centres públics de tots els colors. La meua dona, per exemple, treballa al Jacint Castañeda de Xàtiva, més conegut com col·legi la "Bola". Doncs bé, el centre ha estrenat instal·lacions noves i compta amb logopeda a jornada completa, psicòleg i dos professors de Pedagogia Terapèutica. El centre que esmenta el senyor Sisternes deu ser un institut. Ara mateix, a la nostra comarca, tots els intituts públics (excepte el cas de Canals) són nous i tenen, en termes generals, bones dotacions. Ja he dit en alguna ocasió que parlar malament dels centres públics, sense fer cap matisació, em sembla desencertat. Ens fem alegrement propaganda en contra.
Més enllà del tema de l'ensenyament i de l'educació, que són dos conceptes ben diferents encara que els formalismes els han fet quasi sinònims, Aquil·les posa sobre el post un altre tema interessant: el de la figura del periodista-entrevistador-amic. Diguem-li Quique Rosselló en l'esfera socarrada o Andreu Buenafuente en l'esfera televisivoestatal. L'entrevistador-amic practica el bon-rotllisme per sistema. Els seus entrevistats són guais perqué són els SEUS entrevistats. L'entrevistador-amic deixarà anar en algun moment de l'entrevista com és de bona i de genuïna l'última cosa que ha fet l'entrevistat. I que ho diu de veres, eh? Que si no fóra així, ell no ho diria. Etc.
En una altra esfera es troba Pablo Motos, que entrevista a qui siga per deixar demostrat que ell, Pablo Motos, ho fa TOT millor que l'entrevistat, que ell és l'entrevistador-estelar!
Amic Alietes, jo completaria açò que diu vostè amb altre tema, l’econòmic. Les terminals locals de la Cadena SER no semblen tenir més missió que recaptar bona cosa d’ingressos per publicitat. Evidentment, la consecució d’aquest objectiu té molt a veure amb la quota d’audiència. Ara bé, tan important o més que aquesta quota són les relacions amb els anunciants. En aquest sentit, una cadena que passa per no tenir, a nivell estatal, molt bones relacions amb el PP manté, a nivell local, un magnífic feeling amb Rus i els seus lacais. Per què? Perquè d’això depenen molts ingressos per publicitat institucional. De fet, poc abans de les passades eleccions municipals, Rus es va cabrejar perquè els responsables de la ràdio no volien suprimir la secció A quien corresponda. Durant una temporada, va retirar a l’emissora tota la publicitat directa i “indirecta”. La bona qüestió és que les aigües han tornat al seu llit i l’audiència de Ràdio Xàtiva és molt bona —entre altres coses, perquè tampoc no té molta competència—. En definitiva, tothom està content: l’emissora, perquè recapta molts diners; els governants locals, perquè disposen d’un mitjà de propaganda magnífic.
Després dels comentaris tan sucosos que em precedeixen, jo també hauré de dir la meua.
A Lluís. Sí, efectivament, la cosa té més tela de la que sembla.
Al pidolaire entretingut. No trigaré molt a penjar un nou capítol de la saga elefantíaca.
A Ximo. Em referia, en efecte, a un institut. I estic d’acord amb vostè que les coses s’han de matisar molt; no convé fer propaganda en contra sense més ni més. Això no vol dir, valldalbaidí, que no s’ha de protestar quan calga.
Als amics Alietes i Pardo. Gràcies per ressaltar aspectes interessants del meu post. Jo n’afegiria un altre més. Sent moltes vegades la secció A quien corresponda i em fica dels nervis aqueixa mania de Quique Rosselló per corregir o matisar els missatges d’alguns oients (sovint, sense raó objectiva que ho justifique). No quedem que els missatges van dirigits a quien corresponda? Doncs deixem a quien corresponda que corregisca o conteste als participants. Altrament, el locutor dóna la sensació de voler quedar bé amb no se sap qui...
Doncs si la diferència entre el curriculum d´anglés al de l´espanyol no la coneix ni el que està impartint-ho. I a més, si s´atrevix a contestar públicament d´ixa manera tan "temerària", que es pot esperar del que s´impartirà allí?, de la profesionalitat d´esta gent?, del rigor en els objectius i continguts? (mmm vaja)i com no del rigor de la evaluació als alumnes?
Deumeu! i hi ha gent que preferix açó per als seus fills!?, la "tonteria" està per davant de, la profesionalitat? del bon educador? del bon profesor? de la formació dels seus fills? I tot açò en definitiva, em pregunte, perque voldrien viure a Anglaterra? Amb les costums d´allí? amb els horaris d´allí? Submergir-se a la seua cultura a 3000KM de distància? És això? No entenc res!
Amb el tema de la Cadena Ser a Xàtiva em toquen una fibreta. Al llarg dels anys acumule anècdotes sobre la forma subtil de censurar continguts que fan servir. Resumint: l'espai del migdia "no és per parlar de política" (sic) i per tant no caben determinats continguts; quan van els regidors a fer-se propaganda està clar que no parlen de política... potser parlen d'eixa forma de gestió tan barroera que ha substituït la política al nostre país?
Trobe que el Superagent planteja un tema cabdal: el de la publicitat. La institucional és efectivament molt important i explica moltes coses, com ara les vergonyoses entrevistes a l'alcalde que el director de l'emissora perpetrava cada setmana: periodisme en estat salvatge. Fins i tot han hagut oients que han escrit a la Ser a Madrid per queixar-se... però deuen aportar un bon pessic per publicitat.
Ah, la descripció d'Alietes del presentador-amic és molt encertada... No sé com s'ho farà el presentador-amic per anar pel carrer i no parar-se a cada metre a saludar tots els seus amics?
Publica un comentari a l'entrada