L'orígen insòlit de certes espècies (primera part)

Estem parlant dels aliments. I, sobretot, del seu origen. Si vegetal o animal. La vesprada és inesperadament calorosa. Malgrat que les persianes estan deixades caure, l’ambient és bascós i els xiquets semblen presos d’una mena de malenconia. Hi ha mirades que oscil•len entre l’atenció catatònica i un estat de completa abstracció. Com si el pensament se’ls hagués fugit i enlairat més amunt del sostre de la classe. D’entre tots ells, però, Ximo té un posat inacostumat de preocupació. Fa una estona que l’observe, el front arrupit, mentre parle i ratlle a la pissarra quasi al mateix temps, amb gestos ostentosos, com de presentador de circ, per mirar de trencar l’ensopiment de la concurrència. Per fi, Ximo, incapaç de contenir per més temps l’objecte de les seues cabòries, alça el braç i, abans que puga concedir-li el torn per parlar, diu: “Mestre, ara mateix no sé si mon pare és vegetal o animal”. Una rialleta raja del fons de l’aula. Jo intente aguantar-me el riure amb grans esforços. Ell em mira esperant una resposta. “Anem a veure, Ximo. Ton pare, quan arriba a casa, es deixa caure al sofà i roman allí, durant molta estona, sense dir res a ningú?” El xiquet em mira sorprès i, amb una llumeneta als ulls em rebla: “No, no. Mon pare parla molt i diu moltes paraulotes!”. “Doncs, definitivament, ton pare no és d’origen vegetal! Pots estar tranquil!”. I reprenem la classe, amb una rialleta creixent allà al fons, amb l’atenció sota mínims i amb el pobre Ximo amb més dubtes encara, si cap. Quan, a l’eixida, li ho conte a sa mare, esclafís en una sonora carcallada mentre Ximo, aliè, canvia cromos a un racó de la tanca que ens separa del carrer. (continuarà)