El llac d´Engolasters és un dels més famosos d´Andorra per bonic i per gran. L´altre dia ens hi acostarem per fer una passejadeta -vam triar unes vacances d´aquelles de caminar i caminar, dinar de camí quelcom torrat als nombrosos berenadors públics, formatge i vi molt de vi- .
Ara bé, aquell dia hi plovia i feia molt de fred i en aparcar vam veure el cartell del restaurant, atrets sense dubtes pel bon resguard que ens podia oferir, ens vam acostar a mirar la carta.
L´Helena em diu: “Xe que bo, hi ha truita de l´estany, quines ganes de menjar peix de riu, acabadet de pescar”, al que li conteste: bo, anem a passejar una miqueta, peguem una volteta pel llac i tornem.
En això que baixem a pegar la volteta i quan estavem a la vora vegent un pescador, s´arrima una furgoneta. Baixen tres homes i comencen a traure tuberies, gomes, una bomba d´extracció i d´altres estris.
Una mica estranyat els hi pregunte: ¿què aneu a fer?, al que em responen: anem a omplir l´estany de truites.
- ¿Què? ¿D´una piscifactoria?
- És clar, la d´ell.
- Osti
- Home, ací n´hi ha més de dos mil pescadors i les truites no donen abast per créixer, millor les criem i reomplim, així tots contents.
A l´estany, mitjançant una goma fineta i un motor, es bombejava aigua cap a un tub més gros que eixia de la furgoneta i d´on començaren a brollar truites a go-go. Embaladits miràvem com queien les truites com si baixarem per un tobogan d´aquests d´Acuasol, això sí el resultat no era molt divertit: les truites quedaven estabornides, moltes d´elles fins i tot a la vora on necessitaven l´ajuda del seu criador per arribar al lloc on haurien d´haver nascut.
Redéu com d´absurds som els humans. Uns criant truites a borbotons per llançar-les al llac on es turistes, vull suposar que els pescadors de la zona no en seran partíceps, les pesquen contents, ignorants com per norma general som els turistes.
Perplexos vam pujar cap a dalt, i amb un somriure vacil.lant ens vam preguntar si els de la furgoneta passarien pel restaurant o més bé aniria el xef amb la seua canya a pescar les truites que acabaven de llençar i després venia a 12 eurets el plat.
En fi, vam canviar ràpidament d´idea gastronòmica i vam seguir camí; com que plovia bastant vam fer una visiteta a una torre de cristall que per dins és molt molt relaxant.
4 comentaris:
Ostres! El llac d’Engolasters és una metàfora del Penjoll. Les truites de piscifactoria que entren i eixen al llac són com els autors i pseudoautors que entren i eixen al Penjoll.. On està el pescador de pseudoautors? Què ja no aneu a fer més EROS? Ramatxoto, "blandengue"!
sí.... als pseudoautors ens aboquen al penjoll amb càntics afalagadors... que si quedarem per fer una paella, que si anirem a una mani, que si premis i concursos... quan realment te n´adones de la colla d´impresentables penjollaires intentes fugir, com les truites cap a la vora i sovintment quedes inmòbil a la fanguera, sense més remei que intentar tornar el més dignament possible.
El Ramatxoto és el nostre líder!! Oh gran líder Ramatxoto!!!!
Pel que fa als peixos, hem viscut en el Paleolític fins no fa gaire. I la pesca ja no dóna per a tanta gent com som en el planeta. O recorrem a l'aqüicultura, com fa milers danys es va recórrer a l'agricultura i a la ramaderia, o aviat haurem de deixar de menjar peix.
Pagà, príncep petit; jo et feia sumeri, però no, caldeu has estat fins al moll...
Espere que les dríades no t'hagen menjat el cervell; més aviat te l'hagen relaxat, mortal.
Publica un comentari a l'entrada