dimarts, 2 de març del 2010

Passejades per Moixent (III)

Celler del Roure



Celler del Roure és la bodega de Moixent en què es fan dos dels millors vins de tota la DO València. Va nàixer el 1996 com una petita empresa familiar. En 1996, començà la producció amb unes 20 hectàrees de vinya. Aquesta superfície es va ampliar amb la compra d’una nova finca de 40 hectàrees (la Bodega Fonda, que anteriorment havia pertangut a Fernando Francés) situada al Pla de Les Alcusses (Serra Grossa), sota el poblat ibèric de la Bastida (del qual prové el nom d’un dels seus vins). La Bodega Fonda, construïda a la primera meitat del segle XVII, és una peça notable del patrimoni històric valencià. Està excavada al subsòl, a 6 m de profunditat. Sembla que va pertànyer a la duquessa d’Almodóvar, que tenia propietats a la Vall d'Albaida. D’acord amb alguns documents, ja s’hi feia vi de qualitat en 1625. Alberga cent gerres d’entre 1.000 i 2.000 litres, perfectament conservades, que estan encastades al subsòl, en una galeria subterrània de forma ovalada. Uns respiralls airegen el conjunt, molt cuidat, que és visitable. Crida l’atenció la concepció de la cava, molt avançada per a la seua la època. Funcionà fins a la guerra civil. Ara, Celler del Roure l’ha restaurada per tal d’assegurar la seua preservació.



L’empresa, propietat de la família Calatayud, està dirigida per Pablo, enginyer agrònom i home enamorat de la seua feina, que ha aconseguit elaborar dos grans vins, Maduresa i Les Alcusses, i recuperar una varietat local de raïm quasi extingida, la mandó. Pablo no tenia antecedents familiars vitícoles. La seua trajectòria havia començat el 1994, en acabar la carrera d'enginyer agrònom. Volia plantar vinyes en set hectàrees de terreny heretat del seu avi a la Serra Grossa. Son pare i el seu germà major l’ajudaren a posar en marxa el projecte i així va nàixer Celler del Roure. La recuperació de la varietat mandó fou un procés lent; a penes en quedaven ceps. La gent de la comarca sempre havia parlat molt bé d’aquest raïm. Pablo l’investigà i provà de recuperar-lo. Localitzà uns ceps que permeteren, a poc a poc, d’obtenir fruita (també n’adquirí als llauradors de la contrada). S’anà aconseguint fusta i, treballant amb alguns vivers, s’ha pogut plantar més quantitat de mandó i empeltar altres varietats que es volien bandejar. Ara mateix, l’empresa, que comptava amb uns 300 ceps vells, ha plantat quatre hectàrees més de mandó.



Les instal·lacions noves situades als terrenys de la Bodega Fonda processen anualment uns 300.000 kg de raïm negre. L’empresa està revolucionant el món del vi al País Valencià. Des de l’adquisició del nou celler, la millora de mitjans i d’espai han fet progressar la qualitat dels seus vins. Es desenvolupen distintes línies de recerca, en col·laboració amb diferents departaments de la Universitat Politècnica de València, sobre tècniques de conreu i tècniques d’elaboració i criança. El celler inicià la seua activitat amb la collita de l’any 2000, elaborant uns 40.000 kg de raïm negre de quatre varietats en nou fermentacions. De la collita de l’any 2008 s’elaboraren 300.000 kg. de raïm negre de vuit varietats en més de cinquanta fermentacions. A hores d’ara, el propietari de Celler del Roure aposta pel raïm mandó. I esmenta també el premsal de Mallorca, la dona blanca gallega, el pardiña extremeny, el moristel d’Osca, el garró català, el listán de Canàries... Potenciar la singularitat, innovant amb l’autòcton i recuperant varietats minoritàries, és la millor manera d’enfrontar-se als efectes negatius de la globalització.



Antany, hi havia massa vinyes. Han desaparegut moltes perquè la producció no era competitiva. En 1902, el País Valencià tenia 252.000 hectàrees de vinya; ara, només en queden 76.000. En la DO València, arribaren a ser 104.000 i avui només n’hi ha 19.000. Ara bé, els problemes del sector no es ressolen arrancant vinyes i obsessionant-se amb els productors americans. Calen agrònoms, enòlegs i gestors que cerquen l’excel·lència. A hores d’ara, els vins Maduresa i Les Alcusses ocupen llocs destacats a tots els catàlegs de la viticultura internacional (i estan situats, a més, entre els vint-i-cinc millors de la península). Les claus d’aquesta trajectòria rauen a la filosofia de l’empresa: combinar tècnica i ofici, genuïnitat i diversitat. El celler té vint empleats, una plantilla que pot semblar nombrosa si es miren la superfície de conreu i el volum de producció. Però la cerca de qualitat integral i el treball artesanal, al camp i al celler, fugint dels processos industrials més barats, obliguen a tenir-la. La producció ha augmentat fins a 200.000 botelles anuals, de les quals s’exporta un 40% i es destina al mercat valencià i d’Espanya l’altre 60%. El principal destí forà és USA, seguit de Suïssa, Alemanya i Bèlgica.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

genial!!!!!!!!!!

Príncep de les milotxes ha dit...

Sinyó Escrivà, no crega vosté que l'ignore: sóc un vailet aplicat que beu paraules amb DO "El penjoll". De moment els llevats naturals fan meravelles als corredors per on passegen les meues idees.
Amb molt de gust llegiré l'enciclopèdia on vosté es manifesta per aquests verals. Una manera humil de posar remei al meu desficaci neuronal i viatjar més enllà del cap i casal: no sóc un bon nòmada.

Sodapop ha dit...

Senyor de la cort.
Sap vosté per què, el mandó va estar apunt d´extingir-se, tot i ser una varietat excel.lent?
Fins fa molt poc, a Moixent, com a la resta del País Valencià no s´ha apostat pel vi de qualitat.
Només feien vi les cooperatives, que pagaven el raïm dels productos per quilos.
Tots els que fan vi, saben que totes les propietats del raïm s´hi troben a la pell.
El mandó, és una varietat que trau un gra molt petit, i quan més petit és el gra, més proporció de pell té. És un dels motius principals per la qualitat d´aquesta varietat.
El que passa és que, quan més xicotet és el gra, meny pesa, i més costa de recollir.
A més, que pel que es veu, sol caure molt a terra.
Així, el mandó necessita de moltes persones dedicades a la seua recol.lecció.
Evidentment aquesta varietat no era rentable per als llauradors i es va anar abandonant poc a poc.... fins que, com bé dius, aquests enamorats del vi, que han posat per davant la qualitat final, als costs (de qualsevol tipus) l´han tornat a recuperar, per a fer les delícies dels hedonistes com nosaltres.

Davit del carré Blanc ha dit...

Cagondena, així no hi ha manera! Amb aquestes cròniques i els comentaris del Petit Príncep m'han entrat ganes de fer-me un gotet de vi. Això sí: negre i del país.
Enhorabona per l'entrada i per les fotografies.

escrivà de cort ha dit...

Efectivament! Fins fa poc, la Cooperativa de Moixent només produïa vi a doll. Volia, com el llaurador que conrea raïm de taula, uns grans ben grossos (que pesaren bona cosa). Pel contrari, els productors de vi de qualitat busquen principalment la pell, que és on estan els polifenols; la polpa només té aigua, àcids i sucre. Per a fer bons vins calen, per tant, raïms amb granets petits i esparsos (perquè s’airegen i s’assolellen uniformement). El mandó reunia aquestes condicions, però no servia ni per al vi a doll ni com a raïm de taula (per això estava a punt d’estingir-se). Tenia, a més, el problema que esmenta el Petit Príncep: es desgranava al collir-lo. La gent de Celler del Roure ha comprovat que el problema se soluciona veremant en el moment just.

PD
Moltes gràcies a l'anònim i al pidolaire per les seues observacions.

escrivà de cort ha dit...

Gràcies també a Davit! I abans, on he dit pidolaire, volia dir, evidentment, Príncep de les milotxes. I on he dit a punt d’estingir-se, volia dir a punt d’extingir-se. Demane disculpes per l'oblit i pels lapses.

Andreu ha dit...

És la primera volta que visite el blog i la teua m'ha semblat una entrada molt interessant.

escrivà de cort ha dit...

Moltes gràcies. Espere que hages trobat més coses interessants. Jo participe en aquest blog col·lectiu perquè trobe que el nivell mitjà de les col·laboracions és notable.

EROs Ramatxoto ha dit...

Les passejades sempre són entrades molt interessants (encara que en esta hi ha una foto triplicada).

El Penjoll hauria d'organitzar una visita al Celler del Roure. Podria ser senyor Escrivà?

En la meua opinió els dos millors vins valencians són el Maduresa, d'este celler, i el Rafael Cambra Dos de Fontanars.

escrivà de cort ha dit...

Per mi no hi ha cap inconvenient. És perfectament possible.

Sodapop ha dit...

Jo he estat unes quantes vegades ja al Celler del Roure, però igualment m´apunte a la diada Penjollaire.
Això sí; " a lo grande". Què vos pareix si anem a estrenar-li l´estrella Michelin a Ca Julio?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Veig que a vostè no li afecta la crisi. Si anem a Ca Julio, hurem d'anar preparant 60 o 70 euros per barba. Açò és un blog de poderiu, sí senyor! I dic jo, si anem a fer una passejada per Moixent, no seria millor dinar, per exemple, al Mas de Montserrat? I així alguns penjollaires no s'hauran de gastar tot el salari ètic d'un dia...

Davit del carré Blanc ha dit...

Li agraïsc la consideració, Aquil·les. Monstserrat sembla una opció més adequada per la diversitat de butxaques penjollaires, que de tot hi ha a la vinya del Penjoll.
Sr. Ramatxoto, el Rafael Cambra no l'he provat, però el Maduresa em va agradar molt. I ja que estem, si anem a visitar el Celler del Roure faça el favor de comportar-se i no aprofiatr per fer un ero, que em veig el titular del dilluns següent a la visita: "Apareix un pseudoautor erotitzat al terme de Moixent. La policia investiga si té relació amb la desaparició d'Endsi"

Sodapop ha dit...

El Mas de Montserrat és també una bona opció... Jo tinc una miqueta de contacte a Ca Julio i crec que podríem tenir un menú molt apanyat per 35 euros per barba.
Tot seria preguntar.
Si la idea és anar també a passejar per Moixent, potser Fontanars no ens agafe bé.
Si la visita és eròtico-gastronòmica-etílica, també podem anar a veure Bodegas Los Frailes a Fontanars i proveu l´excel.lent -relació qualitat-preu- Trilogia.
El que sembla clar és que la idea ha agradat... jo m´apunte al que siga, i si necessiteu ajuda m´oferisc també.