Editorial de març

Què puc dir? Doncs... que ha vingut el mes de març i ja és gairebé primavera en El Penjoll, i que la proximitat de la nova estació afavoreix la proliferació d’autors i autores, i que la nostra escissió morisca s’ha reclòs al raval, a l’altra banda de les barreres, i que els pseudoautors i els anònims continuen traient el cap, i que el blog ha pres una tonalitat lírica, intensa i palesa, i que em toca fer l’editorial... I clar, tan difícil com és d’omplir un full en blanc! I si no, que li ho pregunten a l’Escriptor Inexistent. Sort que jo no he de bregar —com William Faulkner— amb una Underwood Universal Portable, o amb una Smith-Corona... He de lidiar, això sí, amb la pantalla i el teclat del portàtil. I tinc por que m’acabe sortint un text ple de polisíndetons i punts suspensius... I mentre m’arriba la inspiració, recorde un acudit: «Escolta, quan el teu marit et desitja, com t’ho diu?», pregunta una morisca a la seua amiga. «Doncs, mai no m’ho diu així, obertament. Es posa a xiular i jo ja ho entenc, i vaig directament al dormitori», contesta la interpel·lada. «I quan t’entren ganes a tu, como li ho dius a ell?», torna a preguntar la morisca. I l’amiga, en to confidencial: «Estimat —li dic—, has estat tu qui ha xiulat?» I em pregunte si els islamites barbuts d’El Penjoll morisc seran cèlibes o tindran dones —ja sabeu, l’altra meitat de la humanitat morisca— i si, donat cas que en tinguen, els faran xiulets, tractant-les segons els seus propis esquemes de gènere —masculí, clar—, o tindran un tracte igualitari amb elles. I pense que açò m’ho podria aclarir el Ton ibn Hostal ibn Ton al-Kudiā. I aleshores caic; he d’escriure una composició ditiràmbica, o una corona poètica, en honor de prínceps, grans o petits, joglars, com Alietes o el pidolaire entretingut, i muses, com Partènope, Peguie o Trícia Barrachina. I de sobte, m’arriba la inspiració: «Només uns pocs han de ser els primers / que pugen dalt, al cim on jaç la llum. / I hauran de rebre la corona de glòria. / Els penjollaires els cedirem el pas / i els lloarem a l’assemblea pública. / Celebrarem la gràcia que atorguen / els déus magnífics, als qui canten llurs versos, / des de la xarxa, amb furor digital». Amén! I encara tinc un pensament per a Ramatxoto, i per al Gran Ejaculador, i per als altres autors i autores... I pose punt i final, perquè no sé com acabar aquestes línies. Salut!

escrivà de cort