Ja fa dies que el Ximo està una mica escarotat. Tot i que mire d’anar aturant el seu excés d’energia aprofitant-ne els sobrants encarregant-li coses com endreçar els racons, carregar fotocòpies, enviar notes a la classe del costat o qualsevol altra cosa que se m’ocorre, no puc fer-me amb ell. La raó: sa mare està embarassada d’uns quants mesos i des de la notícia d’aquest esdeveniment, la seua ànsia ha anat creixent fins una desmesura que no hi ha forma humana de dur a solc. És un feix de nervis. S’ha tornat l’epicentre de tots els terratrèmols. El seu lloc de treball sempre és una escampadissa de llibres, d’estris d’escriptura, retalls de paper... De vegades, quan visite a ma mare i la veig amb aqueixa parsimònia que li ha atorgat el “diazepan”, estic temptat de furtar-li un parell de píndoles i mirar d’aconseguir que el Ximo se les empasse gola avall... Hui ens ha portat un CD amb la grabació d’una ecografia tridimensional de la germana. Jo juraria que li he dit que el deixés a la meua taula per veure-la després de la tasca que els havia encomanat, però el disc no ha parat en torreta; ha corregut la seca, la meca i la vall d’Andorra. Abans que la pel·lícula que hem pogut veure més endavant, ha sigut unes ulleres de sol per mirar al pati per la finestra, una lupa amb la que s’hi podien veure un munt de coses (que només podia veure ell, naturalment!), una plantilla per fer rodolins, una baldufa amb l’ajuda d’un llapis... Mirant que no ratllés el disc, i la meua paciència, he optat per posar-lo al DVD. Hi ha hagut la clàssica expectació infantil. Jo mateix m’he quedat francament sorprès de la bona resolució i definició de la projecció. Les ecografies dels meus fills ja són pura prehistòria. Cap al final, i de manera fugissera, una mena de tub ha creuat la pantalla, desapareixent quasi a l’instant. Ha sigut suficient perquè l’Antoni, astorat, trenqués el silenci i digués ben fort: “Ara mateix li han instal·lat un tub a la xiqueta! Ho heu vist!?” No he tingut temps de fer cap aclariment. El Ximo ha fet un gir insòlit de 180 graus en la seua cadira i li ha reblat: “Però què dius, home? Aixó és el CORDÓ DOMINICAL!!”. M’ha fet tanta gràcia que la resta de les entremaliadures del dia li han eixit debades.
1 comentari:
hahaha què bo! m'has fet recordar que ma germana, de xiqueta, a l'esquena hi tenia "l'os vertical" :P i és que amb una d'aquestes se't pot pintar el somriure a la cara i a veure qui és el guapo que te l'esborra :)
Publica un comentari a l'entrada