Com que un dels esports més practicats pels desficiosos és l’egosurf, això és: posar el teu nom en google i buscar-te pel ciberespai, i no val la pena crear-se més enemistats, evitaré donar el nom de la poeta de qui parlaré i a qui vaig veure en acció fa uns quants dies.
Havia estat amablement convidat per ella a un acte quasi que d’etiqueta: una posada en escena de poemes seus i que ella mateixa recitava. L’espectacle el dirigia un professional de l’escena barcelonina. El lloc, un emblemàtic (però emblemàtic!) edifici del modernisme català del Passeig de Gràcia, pujant a mà dreta, quasi a tocar de la Diagonal, seu social d’una de les cai$es d’ací. Abrics de pells, laca i perfums a la platea. Pâ morir-se. Tot molt bé. A escena dos taules de disseny, un apple portàtil, una maleta samsonite brillant i alguns objectes més. Dos columnes tapades per sengles banderoles roges anunciant la cai$a en qüestió (per si no ho sabies). Ix la poeta a escena i comença a recitar-se. Va fent accions que li ha marcat el director: va amunt i avall d’escena, col·loca objectes a la maleta (això és que se’n va, però, a on?), respon al mòbil,.. Conec la poeta perqué ja he tingut ocasió de sentir-la abans en diferents formats. No diré res del recitat: cada u fa el que pot i ella no ho fa malament, tot i que tendix a la salmòdia. Diré del contingut. Hi ha en la seua lírica una tendència molt marcada al patiment i a l’autocompadiment i això em sembla immoral. Nena bonica. Nena pija. Ve a dir que la vida és dura, un patir constant, i utilitza metàfores de sogues que pengen del cel en vertical, d’ossos que devoren belugues, de raons per no tenir ànims per aixecar-nos, d’aranyes, de vidres,... però al mateix temps, la poeta vist les millors marques i no fa aspecte d’haver patit gens ni miqueta. Té una retirada anorèxica, mer capritxo de l’ego!
Hi ha persones que tenen la gràcia de poder descriure els sentiments i abocar-los en imatges. Però el llenguatge poètic tendeix a la hipèrbole, a l’exageració: d’allò que un és i manifesta ser a allò que escriu hi ha, a vegades, distàncies massa llargues que lleven credibilitat a les imatges tan boniques o tan punyents que s’han escrit. Distàncies immorals. La vida és dura, diu la poeta. Dura? La vida serà dura en altres llocs però no ací, per l’amor d’Andreo! Almenys no per a ella, ni per a mi, ni per a la gent que hi ha en este saló d’actes, niu de la més aristocràtica burgesia barcelonina des de fa més de cent anys. I no és qüestió d’escriure més bé o més malament, és qüestió d’escriure veritat o mentida. I el patiment de la poeta és irreal, inventat, fictici, per més que s’esforce a expressar-lo. Per això em pareix immoral. Patir no és un verb que nosaltres, els occidentals d’ací, conjuguem ni sovint ni mai.
La poeta acaba el recital i les senyores de perruques fantàstiques i els senyors d’americana aplaudixen afectuosament. Com no van a trobar magnífic el que la poeta els diga, si són els seus amics, la seua gent? Senyores i senyors seguixen aplaudint sense haver entés molt bé de qué va tot això que els acaba d’amollar la nena bonica que ara saluda amb un dolç posat de vergonya.
15 comentaris:
"és qüestió d’escriure veritat o mentida" i vos heu escrit (descrit?) veritat.
És que, Alietes, la opulència material obri a l'interior un buit existencial molt difícil d'omplir...
Mira-lo a la cara, a aquest pobre burgeset pedant i pretenciòs. No veus com està patint? Animalet...
El problema de la nena pija no té res a veure amb la sinceritat o la mentida de la seua vena lírica. El veritable problema —d’acord amb les pistes que proporciona vostè, Alietes— deu ser la posa artificiosa que la xica trasllada als seus poemes, impossibilitant que el públic distingisca entre autora i jo líric. I no és estrany que reba aplaudiments dels seus iguals. Antany, el poeta maleït, que s’oposava als valors imperants o mostrava el seu malestar existencial, era rebutjat per la societat burgesa. Avui, qui es lliura al vici o al tedi —a l’spleen, com deia Baudelaire— forma part de l’espectacle; la refocil·lació en la transgressió ja no té la càrrega revolucionària d’altres èpoques (tampoc no cal, però, que tota la poesia siga revolucionària —i dic açò pel comentari d’Artés—). Ara bé, l’autocompassió continua sent un potent motor de producció poètica. No hem d’oblidar que el gènere té una funció expressiva evident. De tota manera, és impossible d’entrar en més fondàries sense haver escoltat cap vers d’aquesta poetessa.
poor girl!
Gràcies, Clidice.
Sí, té raó, Artés, jo a vosté sempre me l'he trobat patint molt.
Aquil·les, parla vosté de conceptes que m'interessen molt, per exemple, la sinceritat i la funció expressiva de la lírica. Un pot sentir moltes coses, i molt profundament, i abocar-les al paper, ep! i fer-ho bé: hi ha un crític de renom que lloa públicament la poeta en qüestió. Sí, un pot ser molt sincer.
Però el que un sent acorda amb la realitat que manifesta viure? Quin dret té un escriptor a afirmar (amb tot un discurs de metàfores i imatges al darrere) que la vida és dura quan és evident que té el ronyó més que cobert? De quina duresa està parlant? Un pot inventar el que vulga, clar que sí! Però que en este món en què vivim una senyoreta que té més diners que pesa diga públicament que la vida li resulta difícil, a mi em sembla immoral.
El curiós és que el que m'ha menat a escriure l'entrada no té res a vore que la xica escriga bé o malament.
Senyor Del Corralot, el seu escrit m’ha sorprés des del primer paràgraf que, per cert, l'he notat de més. El resum de la meua sorpresa està sintetitzat en la frase: “I no és qüestió d’escriure més bé o més malament, és qüestió d’escriure veritat o mentida”. Humanament estic d’acord, però literàriament què m’importa a mi la vida dels autors? Estic fart del bombardeig de la vida dels autors per a prestigiar la seua obra. Quan llegisc un text literari, em dóna igual que haja patit o no el seu autor; com si vol tindre un Ferrari i ser alcalde de Xàtiva. M’importa que transmeta el patiment, independentment que l'haja viscut o no. Que em faça creure el seu patiment. Què més em dóna a mi que siga veritat o mentida? El que m’importa és que m’arribe, que m’afecte. A mi el que em captiva són les obres, no la vida dels autors.
Per exemple, quan diu: “el patiment de la poeta és irreal, inventat, fictici, per més que s’esforce a expressar-lo” si açò és fruit del que transmet l’obra: totalment d’acord, però si és fruit de la seua valoració sobre la vida de l’autora...
Potser fa falta que per a transmetre la vida interna d’un psicòpata, d’un assassí en sèrie, d’un violador de menors, etc. Faça falta que l’escriptor siga un d’ells? Jo crec que no i on vosté veu immoralitat jo veig un valor afegit de qualitat.
Què té a vore la immoralitat amb la qualitat literària?
Els poetes són tots uns mentiders. I els actors pitjor encara, eixos són tots uns farsants... I els dramaturgs, ni parlem. Els únics honestos i morals són els polítics i els economistes.
Oh, Ramatxoto, quantes veritats diu vosté! Jo vull afegir els cantants d'òpera al grup d'honestos i morals (potser més avant m'explicaré millor).
Diu vosté: "Literàriament què m'importa a mi la vida dels autors?" Ni a mi tampoc! "[M'importa] que em faça creure el seu patiment" Cert! Esta és la qüestió! Ací està la clau! Que jo no em crec els versos de la poeta justetament perqué ixen de la seua boca. Si eixos versos els haguera recitat una actriu, me'ls creuria molt més!!!!
Ací rau la grandesa de l'art com a ficció! Que una vegada creada la ficció, no suporta que la realitat la contradiga!
Bingo!
Hem resolt l'enigma de hui!
Estic content.
Gràcies a tots per fer-m'ho entendre! (I vull que conste que no estic fent comèdia)
Aprofite per felicitar qui haja netejat del bloc. No està gens carregat i es respira millor.
Ara tenen més sentit les pestanyes de dalt.
Ma que li agrada sentenciar Alietes!
No ho ha netejat, ningú, el que passa és que pareix algú ha estat fent experiments amb la plantilla i tots els enllaços han anat a parar baix.
A vore va, qui ha sigut?
Ah, i per cert, l'assassí de John Lenon el va matar perquè pensava que aquest era un hipòcrita, és a dir, trobava una contradicció entre l'art i la realitat.
Sentenciar, diu? Potser sí. Només prove d'aclarir-me quatre o cinc cosetes. I m'encanta que siga mitjançant els comentaris d'El Penjoll.
Ah, pôs és veritat: els enllaços estan baix. Només trobava a faltar la llista dels últims comentaris i l'enllaç al Penjoll Moro. Supose que també cal conservar les etiquetes i alguna coseta més, no?
Quant al tema Lennon, per sort, nosaltres tenim un bloc i no una pistola enter mans.
Espere que no haja vist en mi un potencial assassí.
He, he, he, no home! el que vull dir és que a l'hora de parlar de contradicció entre art i realitat, cal tindre en compte com interpretem eixa "realitat". I interpretar ja implica valorar. Si l'autora o autor no ens cau bé, pel que siga, ens resulta més fàcil trobar la contradicció. I això ens porta de nou al problema plantejat per Ramotxoto: ens importa o no la vida de l'autor?
Si la resposta és no, ja sabeu, el Penjoll Morisc, el cau del pseudoautors, és el vostre bloc.
He canviat d'opinió, és un problema de blogger. Si punxes en missatges més antics al final de la pàgina es torna a vore bé el bloc.
Quant a la mort de Lennon, no s'hauria de menysprear altra teoria: hom diu que l'homicida estava obsessionat amb la novel·la The catcher in the Rye (El vigilant al camp de sègol), de J.D. Salinger, mort el proppassat dia 27. Salinger, un personatge inadaptat socialment, va plasmar a les seues obres les dèries personals.
Publica un comentari a l'entrada