Era una mica enze, per això, malgrat haver començat la carrera als divuit, no es va llicenciar fins als vint-i-vuit anys. Es va passar el temps d'universitat anant al bar intentant ser acceptat pels companys i, sobretot, per les companyes, que no li'n feien mai cabal. Tot i tenir els ulls blaus, ser alt i prim, i prou parençós, el seu aspecte una mica fràgil, el seu quequeig, i que se li fes aquella mica de bromera a la comissura dels llavis quan parlava, no el feien pas un xicot popular.
Va tenir la dissort de topar-se, el primer dia que donava classes a l'institut, amb vint-i-cinc dones de quinze anys acabades de sortir d'una escola de monges. La perversitat d'aquelles nenes-dones, aplicada minuciosament per elles durant tot un any, el van condemnar, irremeiablement, a la depressió. Mai més no va fer res de bo.
Cada nou curs, el primer que feia era mirar la llista d'alumnes, i les visites al psiquiatre i la ingesta d'ansiolítics eren proporcionals a la quantitat de noies que hi havia a la classe. D'ençà aleshores li quedà un tic nerviós en un ull, que no millorava gens el seu aspecte general. I mai més va dictar els exercicis de lògica aristotèlica, després de què aquelles harpies es dediquessin a rebatre-li, amb la convicció del fanàtic, tots els sil·logismes que proposà a la classe. I, malgrat saber que era ell qui tenia la raó, no va poder fer res més que doblegar-se a aquelles voluntats femenines i adolescents.
Pitjor era el dia que feien torns entre elles per mirar-lo fixament, o quan, de tan nerviós que estava, assegut a la punta de la cadira, només sustentada en dues de les quatre potes, va caure estrepitosament al damunt de l'empostissat i aquest es va trencar. El cor de riallades salvatges, despietades i cruels el va acompanyar la resta de la seva existència.
Moltes vegades, en algun claustre de professors, una paraula o una frase li portaven el record a la memòria i, sense venir a tomb, es posava vermell com un perdigot i començava a quequejar descontroladament. Els companys i les companyes ja ho sabien i em sembla que, algunes vegades, ja ho feien expressament.
Ara s'ha mort, després de fer-ne cinquanta-cinc. S'ha mort malalt, sol i molt solter. Bé, podríem dir solter del tot. N'hi ha que especulen que no fos verge encara. Fins i tot, a la plaça de l'Església, després de l'enterrament, els posats de tots els assistents era el d'haver-se'n oblidat d'ell, i les converses i les rialles no li eren pas dedicades. En realitat s'hagués pogut estalviar néixer i deixar la plaça a algú que potser hagués fet alguna cosa de profit.
Va tenir la dissort de topar-se, el primer dia que donava classes a l'institut, amb vint-i-cinc dones de quinze anys acabades de sortir d'una escola de monges. La perversitat d'aquelles nenes-dones, aplicada minuciosament per elles durant tot un any, el van condemnar, irremeiablement, a la depressió. Mai més no va fer res de bo.
Cada nou curs, el primer que feia era mirar la llista d'alumnes, i les visites al psiquiatre i la ingesta d'ansiolítics eren proporcionals a la quantitat de noies que hi havia a la classe. D'ençà aleshores li quedà un tic nerviós en un ull, que no millorava gens el seu aspecte general. I mai més va dictar els exercicis de lògica aristotèlica, després de què aquelles harpies es dediquessin a rebatre-li, amb la convicció del fanàtic, tots els sil·logismes que proposà a la classe. I, malgrat saber que era ell qui tenia la raó, no va poder fer res més que doblegar-se a aquelles voluntats femenines i adolescents.
Pitjor era el dia que feien torns entre elles per mirar-lo fixament, o quan, de tan nerviós que estava, assegut a la punta de la cadira, només sustentada en dues de les quatre potes, va caure estrepitosament al damunt de l'empostissat i aquest es va trencar. El cor de riallades salvatges, despietades i cruels el va acompanyar la resta de la seva existència.
Moltes vegades, en algun claustre de professors, una paraula o una frase li portaven el record a la memòria i, sense venir a tomb, es posava vermell com un perdigot i començava a quequejar descontroladament. Els companys i les companyes ja ho sabien i em sembla que, algunes vegades, ja ho feien expressament.
Ara s'ha mort, després de fer-ne cinquanta-cinc. S'ha mort malalt, sol i molt solter. Bé, podríem dir solter del tot. N'hi ha que especulen que no fos verge encara. Fins i tot, a la plaça de l'Església, després de l'enterrament, els posats de tots els assistents era el d'haver-se'n oblidat d'ell, i les converses i les rialles no li eren pas dedicades. En realitat s'hagués pogut estalviar néixer i deixar la plaça a algú que potser hagués fet alguna cosa de profit.
9 comentaris:
Original açò de debutar a El Penjoll amb un obituari tan interessant. Tot hagués sigut distint en la vida d'este home, del que al final no sabem ni el nom, d'haver-se decidit a eixir de l'armari o d'haver-se fet amic del Manopla...
Benvinguda (doncs supose que ets dona), Partènope.
Quin ser més gris...!
El primer any que vaig fer classe tenia un grup de 16 xiquetes de 16 anys i guarde molt bon record d'elles. Quanta misogínia i quant d'estereotip solt!
Senyoreta Partènope, una bona entrada per a un bon començament tot i que a mi m'agraden més les dones que la filosofia.
Un cant força trist, sirena Partènope, encara que captivador.
gràcies senyor Eros, sóc sirena,
i si, senyor anònim, gris del tot, que n'hi ha
senyor Professor de filosofia, potser hauria d'haver especificat que jo en sóc una de les vint-i-cinc sirenes amb que va topar el pobre desgraciat, i és que les sirenes, això de la moral i l'ètica ho duem força malament. No jutgeu tan a la lleugera mestre!
sortós Mr. Magoo vos, si us agradessin les sirenes estaríeu ben venut!
gràcies napolitana, me n'alegro de què algú de la ciutat que vaig ajudar a fundar amb la meva mort hagi comentat aquest post :)
No jutges tan a la lleugera, que ja ho faré jo per tu!
Benvinguda.
Cadascú viu com pot. De vegades, i segons els casos, sobreviure ja es pot comptar com una heroïcitat.
Publica un comentari a l'entrada