dimarts, 9 de febrer del 2010

"ENTRE ACTES"


I. Les natges que contaven contes en braille.

Li vaig preguntar si amb llum o a les palpentes, i ell va respondre que les dues coses a la vegada: Resulta que tenia un radiador amb una llum pilot intermitent que entretallava oportunament la visió dels nostres actes.

Estàvem mig minut en la més plena obscuritat i, quan per fi ens havíem adaptat com a gats, tornava la llum en un flash i, mentre es comprimien les pupil·les se’ns revelava la postura en la qual havíem acabat enredats, encara més insòlita i retorçuda si cap que l’anterior.

Després, mentre dormiem, em vaig ficar a acaronar-li les natges, i aleshores va ocórrer: Alguns porus van començar a inflamar-se, com quan s'inflamen pel fred entre vellut eriçat, però aquestos porus semblaven seguir un patró concret d'inflamació. Mentre es desinflamaven els primers, alhora començaven a inflamar-se uns altres diferents de forma sincronitzada i així consecutivament. Promte vaig descobrir que el que formaven aquells porus inflamats eren paraules i frases en braille. Perplex, vaig començar a llegir-les enfurismadament amb les puntes dels dits, amb cura de no deixar-me’n cap i tampoc de no despertar-lo. Aquelles frases i paraules van començar a filar a poc a poc una història apassionant que mai li vaig contar, però que encara roman a la meua ment i potser algun dia transcriga...

II. El misteri d’un globus escrotal.

Al despertar, el xicot encara estava allí, de cul i en posició fetal. Vaig estirar del llençol, i aquest va cedir lliscadís, fregant la seua esvelta i nua esquena, baixant per la columna vertebral i alçant lleugerament el vol a l'altura dels malucs per a finalment descobrir la pell fina i estirada que embolcallava a pressió aquell plasma de quarks i gluons: La matèria compacta d’aquell globus escrotal que sobreeixia per darrere, entre les cuixes.

Vaig mirar allò detingudament, acaronant-ho amb cura amb els dits i recreant-me en el seu tacte de membrana. “Hòstia, tu…” – vaig rumiar– “Segur que l’Univers presentava un aspecte similar abans d’esclatar…”

6 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Brutals les imatges de l'esceneta "El misteri d'un globus escrotal".

Anònim ha dit...

jo també tinc una història escrita en braille a la meua esquena; i, de vegades, deixe que ell la llija, li agrada tant rellegir-la... sort que és analfabet funcional i, per més que llig, no entén la profunditat que cada puntet pot arribar a tindre.

EROs Ramatxoto ha dit...

Gràcies per allistar-se a El Penjoll Guai!, el suplement de l'altra vorera d'El Penjoll. Art de paraula.

el pidolaire entretingut ha dit...

Molt creatiu; ara quan veja un escrot pel carrer pensaré en aquesta història.
Tinc raigs X als ulls!

Artés ha dit...

Gràcies, senyor Alietes.

Senyor Anònim, a mi em passa alguna cosa pareguda a la del seu xicot: Sempre acabe malinterpretant els contes en braille però, en fi, almenys gaudim de la lectura...

EROs, encantat de col·laborar en el seu suplement... (La veritat és que aquesta banderola és molt més coherent a l'escut i al nom del bloc...)

pidolaire, jo també soc pidolaire, hi ha una tàctica d'escalador per a escalfar-se que consisteix, precisament, en col·locar-se les mans en l'escrot durant les hores de son, perquè és la zona més calenta del cos. Li ho dic perquè igual aquestos dies li pot servir.

P.D: També diuen, els escaladors, que si les mans es col·loquen en un escrot aliè la sensació de calor es triplica...

peguie ha dit...

molt gai, ai, volia dir molt guay!
Es broma, benvingut...