Quan Alietes afirma —a Va de poetes! Patir entre perfums i laca— que la vida no és dura per als occidentals, diu veritat o diu mentida? Depèn... Al món occidental també hi ha bosses de crua misèria i gent que ho passa realment mal. Ara bé, la idea principal que vol transmetre el nostre amic queda meridianament clara: no és massa creïble que una nena bé es lamente per la ferocitat de la vida davant d’un auditori format per burgesos circumspectes i senyores cobertes amb estoles de guineu. Pot ser... No hauríem d’oblidar, però, que junt al patiment físic o les mancances materials hi ha també els patiments psíquics i morals. Les afliccions mentals, que empal·lideixen al costat dels drames del tercer món, també causen dolor. Poden abocar a l’alcoholisme, al suïcidi, a una producció poètica maleïda... Autors que patien aquesta classe de malalties han proporcionat pàgines ben brillants a la poesia occidental. Podríem nomenar, per exemple, el cas de Charles Baudelaire, autor de Les Fleurs du mal. Hi ha una obra seua menys coneguda, Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, en què expressa molt bé el tedi del burgés bohemi davant els seus patiments existencials —Aquil·les l'esmenta, en un comentari a l'entrada anterior—.
Alietes planteja, al seu text, unes qüestions més velles que la pana. Com ha de ser la poesia, compromesa o pura? Té dret d’escriure elegies o laments aquell que té el ronyó ben cobert? Hem de distingir o no les veus de l’autor i el jo líric? No són preguntes fútils. Depenent de com siguen contestades, ens podem carregar tota la producció poètica universal, començant pels versos d’Ausiàs March. El senyor de Beniarjó, que tenia els ronyons ben coberts, es lamenta —als Cants d’amor del cicle Lliri entre cards— del seu turment perquè la dama el desdenya. Davant la resposta negativa de dona Teresa, March esdevé violent i fins i tot se sent culpable perquè ella s'ha decantat per l’home pec, l'home comú. Aquesta actitud de la dama el mena a l’obsessió per la mort, que esdevé tema constant en aquest cicle. I Miguel Hernández? —per posar un exemple de poeta castellà—. Se sol creure que era un humil pastoret autodidacta, però això no és del tot cert. Fou fill d’un ramader acomodat, féu estudis de batxillerat —en un col·legi jesuïta— i la carrera de dret, i tingué unes primeres amistats perilloses —flirtejà amb les idees feixistes— abans d’esdevenir un poeta social simpatitzant del comunisme.
En vista del seu estatus social, Ausiàs March escrivia veritat o mentida? ¿Eren els seus patiments inventats, irreals, per més que s’esforcés a expressar-los de forma convincent? Era immoral la seua poesia? És immoral la poesia que va escriure Miguel Hernández abans de ser empresonat? Jo no m’esforçaria a contestar aquestes preguntes retòriques. Als artefactes literaris, pura ficció —per més que, de vegades, s’assemblen a la realitat—, només se’ls demana versemblança. D’un poema, només n’hauria d’interessar la veu del locutor. Jo proposaria, com a norma general, ignorar l’autoria d’uns versos fins després d’haver-los llegit. Mentrestant, ens podríem entretenir amb allò que la Pragmàtica anomena autor model. I no permetria —amb una sola excepció: Alietes— que un autor recités els seus propis versos. Per tal d’evitar traumes com l’experimentat pel nostre amic escoltant la nena pija...
22 comentaris:
Este post m'ha agrada molt, perquè arrossega un tema sorgit a El Penjoll. Un post que parla d'un altre post d'El Penjoll. No és la primera vegada que es fa, i ja dic que em sembla de "categoria i perfumeria". El que passa és que es que crea un segon espai de debat. Ara en el debat hi han dos veus, diguem-ne protagonistes o referents, parlant a la vegada. On continuem, doncs, els comentaris: en el post original o en este nou?
Jo vaig a continuar ací perquè el dubte que tinc fa referència al final del text del senyor Ximo, encara que la pregunta surt al fil del comentari que em fa Alietes en l’anterior post. Per desfer-me del meu embolic, quan em diu: “Que jo no em crec els versos de la poeta justetament perqué ixen de la seua boca. Si eixos versos els haguera recitat una actriu, me'ls creuria molt més!!!!”. Sembla que ara ja no estem parlant del poema, sinó del recitat del poema. Però a mi continua semblant-me bé que ho recite la desconeguda i misteriosa poetessa. Al cap i a la fi un recital, no és una ficada en escena? I ara (i no és conya), sabem de la poetessa que dóna una imatge de flaqueruda, però com anava vestida? Realment era ella la que llegia el poema o es ficava en el paper d’una patidora? (Han llegit bé: dic patidora i no patinadora).
Ah! I el que és més important, encara que semble mentida: què té a vore tot açò en el tema dels pseudoautors? (Continue advertint que no ho dic de conya).
Si vol quedar-se també traumatitzat amb el posat de la patinadora —perdó, patidora—, allà vostè...
Perdonen que els interrompa, però tinc un dubte trascendental. Sr Ximo, ha copiat vosté el seu text des d'un editor directament al Penjoll?
Primer, he escrit el text amb el word; tot seguit, l'he copiat; finalment, l'he enganxat al panell de Blogger, en "nova entrada". No sé si és això el que vol saber.
Sí, a això em referia, gràcies. Això a vegades dóna problemes en blogger. Potser tinga a vore amb la desconfiguració del bloc, però no ho sé segur.
No crec. És el procediment habitual que faig servir tant ací com al meu blog personal i mai no he tingut problemes.
M'encanta esta entrada, Ximo.
Planteja qüestions que jo he passat per alt en el meu post perqué no tot es pot dir d'entrada. El tema de les afliccions mentals, per exemple. L'spleen de Baudelaire està molt bé, i tot això, perqué reflectix un estat de l'esperit europeu de fa cent anys (100!). Jo diria que l'autocompadiment és un tema passadet de moda. Però això suposa veure la poesia des d'un punt de vista, el meu. Clar, quan escric un post de Va de poetes! valore els versos del poeta des de la meua mirada carregada de valors ètics i estètics, els meus.
Qualsevol té dret d'escriure laments, però com deia Ramatxoto en un comentari al meu post, es tracta de fer-m'ho creure com a lector. Jo traduïsc el "fer-m'ho creure" per "fer que m'interesse el món descrit a través del lament". No hi havia versemblança en el recital de la nena guapa. No "m'interessava el món descrit a través del seu lament", perqué en el seu cas era impossible percebre l'arrel d'aquell lament.
Estic convençut que per baix dels versos d'Ausiàs March corre un riu de bon humor. Però esta afirmació només és una sensació personal.
L'entrada de l'Eros a l'article d'Alietes -laca i perfums- ha estat de bandera quasi total, fregava quasi la perfecció.... i mireu que em fan poca gràcia les banderes.
I Ximo ens ha donat dades i recordat aspectes ben interessant a l'hora d'encarar-te a un "artefacte líric" - sona bonic.
Però existeix una combinació encara: podríem trobar un/a poeta que vestira de seda i d'alta perfumeria i parlara solament de les papallones i els ulls blaus de les sirenes.
Esdevindria "ara l'etiqueta" un bon/mal poeta?
Depén!
Depén de massa factors: d'estètiques, d'ètiques, de modes literàries, del que ara pega fort, de qui són els meus amics del món de l'edició, de gustos personals ( dels lectors/ores i creador/ores), i la llista -i no de Schindler, precissament- l'eternitzaríem.
En llegir un poema,
ens interessa la factura física i espacial de les lletres?
ens interessa la visió del món creada i creuada pel seu jo?
ens interessa la relació directa entre vida-actitud personal dels poeta i allò que diu, com ho diu i descriu?
ens interessa l'anàlisi de per què diu el que diu? Podria estar fart d'allò que viu i crear-ne un món alternatiu per gaudir, ben allunyat de la seua realitat particular, potser estúpida.
La qüestió, no cregueu que la podem despatxar amb un tres i no res. Hauríem d'agafar-nos ben bé als matxos. Però una miqueta de totes les vostres llums crec que ens fa oblidar de la dicotomia platònica: vivim a la cova o sota el cel més primitiu i salvatge de la VIDA.
Arribats ací, Eros Ramatxoto té avantatge sobre tots nosaltres. El seu nom ho deixa ben clar, EROS.
De vegades, conèixer la vida dels autors és totalment prescindible. Són éssers humans, carregats de contradiccions —com tothom—. Fins i tot hi ha grandíssims escriptors que han estat éssers absolutament menyspreables en les seues relacions personals. Són coneguts els casos de Tolstoi o Juan Ramon Jiménez, que tractaven despòticament llurs esposes. Diferents baldons han marcat les biografies d’altres. Llorenç Villalonga o Louis-Ferdinand Céline simpatitzaren amb idees d’extrema dreta. Ernest Heminway era un alcohòlic. Günter Grass va pertànyer, sent molt jovenet, a les SS hitlerianes.
I amb altres creadors s’esdevé el mateix. Caravaggio era un perdulari. Manuel de Falla tenia un caràcter força complicat. Picasso protagonitzà unes relacions ben “peculiars” amb les seues dones i les seues amants, i amb els fills haguts amb algunes d’elles. I parle només d’autors masculins, perquè l’arribada massiva de la dona al món de la creació és més recent, però imagine que elles també arrossegaran contradiccions, com tot fill o tota filla de veí. Al final, compartisc l’opinió de Ramatxoto: a mi m’interessa sobretot l’obra dels artistes, dels poetes, dels novel·listes... La seua vida... també, però en segon terme.
Amb permís:
"Que el nom de l'autor estigui en el llibre és ara un costum i gairebé una obligació; tanmateix, és una causa principal de què els llibres influeixin tan poc. Doncs si són bons, valen més que les persones, com a quintaessència d'elles; però en quan l'autor es dóna a conèixer per mitjà del títol la quintaessència torna a quedar diluïda, per part del lector, en allò personal, inclús en el més personal, i amb això es perd l'objectiu del llibre. L'ambició de l'intel·lecte és no aparèixer ja com a personal." F. Nietzsche
:)
Sí, sí, Escrivà, si estem d'acord, però en el cas particular que descric perqué el vaig presenciar, se'm donaven vida i obra juntetes. D'ací la contradicció que vaig experimentar. Per això deia que aquells versos hagueren estat millor en boca d'algú que no fóra la poeta en qüestió. Per això deia que una vegada creada la ficció, ficció i realitat (en molts casos) es repel·lixen.
Gràcies Clidice.
Grandíssim Nietzsche!:
"L'ambició de l'intel·lecte és no aparéixer ja com a personal." T'ha pegat o t'ha fet aire?
...i Josep Pla va ser espia franquista, no? Si, definitivament Nietzsche tenia raó.
Llegint la llista d'escrivà de cort se'm fa impossible no recomanar-vos aquesta cançó d'Astrud sobre poetes espanyols.
La pregunta clàssica des d'una perspectiva de poesia compromesa posa un costat o altre, és significativa. Si atenem a la necessitat de poetizar sobre la vida mateixa i les llums i les ombres dels actes de cadascun podem observar fins que punt la poesia serveix o no a una necessitat psicològica, o social o política. La sensació de la classe poètica que nia en la burgesia amb la seva sofrir petulante, amb aquesta sufriente actitud de conmiseración constant. Amb el patir diletante de gent que el seu únic sofriment pot ser solament una actitud hierofántica del veure transcórrer la vida des d'una postura inane davant de la problemàtica personal de la lluita per la vida. Des d'aquesta perspectiva aquest tipus de poesia no desvetlla l'ànima autèntica del ser humà, sinó una parcial visió endogàmica d'un sofriment parcial i lliscat de la realitat.
Artés, la cançó trobe encertadíssima la cançó. Sembla que els Astrud l'hagen compost després d'haver llegit estes entrades. També crec que els Astrud serien uns bons penjollaires.
Per cert, l'altre dia van arrasar en un concert a l'Auditori de Barcelona acompanyats pel Brossa Quartet de Corda.
Jose, estic amb vosté. Graciós el seu catañol.
Fantàstica la cançó d’Astrud. Nomena alguna dona (Teresa d’Àvila, crec). Jo vaig estar a punt d’incloure a la meua llista Virginia Woolf, que era bisexual, patia trastorn bipolar i es va suïcidar llançant-se a l’aigua amb les butxaques plenes de pedres. No ho vaig fer, perquè no trobe rellevants aquestes dades a l’hora de jutjar la seua obra, magnífica. Els seus episodis biogràfics eren producte, a més, del possible abús sexual que li fou infligit durant l’adolescència (fou una víctima, a diferència de Juan Ramón, un veritable assetjador psicològic). Però, ben pensat, l’escriptora anglesa exemplifica molt bé l’afirmació de l’entrada: «Les afliccions mentals també causen dolor.» Virginia Woolf no era una pària —era filla d’un lord anglès—, però degué experimentar uns patiments terribles. De tota manera, no cal que insistisca, Alietes. A aquestes altures, ja m’ha quedat clar que la poetessa de Barcelona no és, ni molt menys, Virgínia Woolf.
Acabe de llegir els comentaris de les dues darreres entrades (per damunt, perquè hi ha una muntonada). Porte des que vaig començar a col·laborar al Penjoll pegant-li voltes a un tema que trobe que està relacionat. No m'he decidit, pero pense que podria ser interessant una entrada sobre la proliferació de blocs a internet. Com a mínim hi ha dos aspectes que ressaltaria: la dubtosa qualitat de no pocs i l'excés de "meliquisme" onanista d'un bon grapat de blocs. El tema de la qualitat és més difícil de tractar, però l'abús narcisista que hi ha a la blogosfera dóna joc. No sé si trobaré el temps o els arguments, però si algú s'anima...
El Manolo i Genís, de ben segur que s'hauran llegit tota l'obra de què parlem a la cançoneta "yé yé";
per un moment em pensava aque parlaven d'Astrud "Gilberto" o Evangelina Weinert. Gràcies Senyor Artés per fer-me arribar la combinació química que ha engegat l'electricitat en les "meues neurones".
Però si fos el cas que no ( l'hagueren llegida), també tenen dret a dir "la seua"... No us sembla, amics? Continuem amb el subjectivisme Davitet... No pot ser d'una altra manera per moltes carasses que fem.
Pel que diu vosté de l'estudi de camp sobre els blogs... vinga anime's vosté; he de dir-li que hi ha blogs també d'electroacústica, d'electrobalística i d'electromecànica, de circuit de fluids, de tensió i càlcul d'estructures; aquests sí que pateixen d'onanisme; potser amb el maquinisme es cregueren que amb lés màquines apanyarien el món i, a collons!, en quin punt ens trobem ara!
No ho diga a ningú Davitet, però qui era Onan que estava obsedit per plantar narcisos i més narcisos? Del nische eixe, perdone'm, però he arribat al graduat i poca cosa més.
L'amic Alietes m'ha tornat a pillar en peücs amb la història del "catañol". Es nota que és viatger de teatres i ciutats... I tot un comediant! Hauré de començar a llegir l'abecedari.
Estimat Davitet, l'encoratge en la seua investigació; li podré prestar tres substantius, dos verbs i una subordinada de relatiu. Els adverbis són, al meu compte, números rojos.
A fer bondat!
Príncep, podria deixar-se de retòrica i fer servir algun argument.
El que comente no té res a veure amb la subjectivitat (veig que al seu curs de graduat entrava eixe tema, sort que va tindre), ni tampoc amb el maquinisme.
Stefan Zweig justificava el fet d'escriure les seues memòries pel fet que que la seua generació havia viscut una situació històrica que potser donava algun interés al fet de contar la vida d'una simple persona. Aquest interés i aquesta justificació és el que no trobe a alguns blocs. No té res a veure amb la subjectivitat. Potser amb la manca de modèstia i amb l'abandonament del compromís.
L’onanisme és una forma senzilla i eficaç de proporcionar-se autosatisfacció. Clar que sol practicar-se en privat. Crec, per tant, que a certs blogs els escau millor l’adjectiu d’exhibicionistes —ja saben, obrir-se la gavardina i ensenyar el penjoll—. En aquest blog, en canvi, no hi ha onanisme —i l’exhibicionisme es practica de portes endins—; s’hi organitzen jocs en grup i la gent s’amaga, generalment, darrere la màscara del pseudònim. En realitat, l’activitat del nostre blog és tirant a orgiàstica. I faltaven els simposis i Artés, amb els seus relats eròtics... On anirem a parar...
Home Davit, lo tema de la retòrica és una mica difícil deixar-lo a banda: tot és retòrica llevat de la mort (No ho ha dit Nische ho dic "jo", potser coincidint amb algú més de la història de la humanitat, jé, jé).
Si li contara el meu graduat: cosa fina, fora de sèrie, de la pota del matxo! Ara, ja no es fan les coses com fa milers i milers de minuts.
Gràcies per la informació del Zweig; una cosa que tinc és la capacitat d'escoltar i aprendre; i li puc assegurar que sé per on va. Al món real, i al món real dels blocs hi ha fills de moltes mares( no mai de la vida les jutjaria) i "cascú és cascú", de vegades sense el permís dels pares.
De vegades la falta de modèstia és un nou pecat capital que amb el llevat de la falta de compromís ens pot dur a situacions estrafolàries.
S'ha fixat com això de la retòrica ho tenim soldat al moll de l'os.
Una salutació al meu amic Aquil·les per l'aclariment; de ben segur que ha vist la pel·lícula Les invasions bàrbares... de Denys Arcand (2003); allà hi ha unes escenes d'orgia,unes poques, si no recorde mal.
El meu graduat va ser especial ( no confongueu amb la pel·lícula homònima...), quins anys, aquells de la dolça joventut!
Ara, quan sóc més jove, potser em fa el pes això de ser radical.Ens arrelarem, doncs.
Ja veurem si arribe a tindre dos infanteses com les va viure el Nische.
Abraçades per a tothom.
Publica un comentari a l'entrada