divendres, 1 de gener de 2010

La diada de Cap d’any


Ahir, amb les dotze campanades, finí el cinquantenari de la mort del gran folklorista i etòleg Joan Amades. Gràcies a l’autor del Costumari, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aquestes pràctiques continuen presents al costum actual de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, a l’inici de la primavera.

El costum de fer presents la diada de Cap d’any és també molt antic. Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. Efectivament, en els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es van dictar disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa quantiosa o —si els mancaven els diners— anar a presó.

Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials. L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas».

La presència de l’arbre i les targes també té arrels a la nostra tradició. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre assumptes comunals. Després, es feia un ball d’origen cerimonial. En casos extraordinaris, que afectaven diverses poblacions o la contrada, es feia junta d’arbre, un consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, s’establí el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). La diada de Cap d'any, era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes a llurs subordinats. Molts d’aquests costums van morint inexorablement, a causa de la modernitat. Encara som a temps, però, de salvar alguns. Bon any a tots els penjollaires.

7 comentaris:

vpamies ha dit...

Ximo, tècnicament la cloenda de l'Any Amades serà el diumenge 17 de gener a les 12.00 h del migdia, quan es llegirà un manifest des de les places majors de més de quaranta municipis i es farà una enlairada simbòlica de globus blancs.

A aquesta iniciativa, des de la catosfera, també hi volem participar, amb un altre joc d'escrits compartits i convertir Internet en la plaça major de la cultura popular per un dia.

TRobaràs la convocatòria al meu blog, Raons que rimen, i hi esteu tots convidats a participar.

Com sempre, poques normes: publicar el diumenge 17 de gener (diada de Sant Antoni dels porquets i els Tres Tombs), a les 12 en punt del migdia, un escrit referit a Joan Amades, des de qualsevol punt de vista, el que més s'adigui al blog participant i aprofitar la resta de diada per visitar la resta de participacions fetes des d'altres blogs. Com més serem més riurem!

Anònim ha dit...

I dic jo, si en lloc de del tipo en ulleres hi posem una M gegant no quedaria millor?

Ximo ha dit...

Víctor, m'apunte a la convocatòria. Penjarem en El Penjoll alguna cosa. I gràcies per l'aclariment.

vpamies ha dit...

Gràcies a tu, Ximo! Això dels anys commemoratius té aquestes coses, que no acostumen a coincidir amb l'any natural (de gener a desembre).

Tots a punt, doncs pel dia 17!

I, per cert, Bon any nou!

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Ximo, per l'article. Com sempre, ben il·luminador. Moltes coses m'han vingut al cap després de llegir-lo. Com que el comences parlant de druides, pôs ja m'has robat el coret. Curiosa la filiació entre la celebració i la vegetació, no? I és de lògica natural que l'inici de l'any coincidisca amb l'inici dels cicles, çò és, amb la primavera. Em cague, per tant, en l'arbitrària decisió d'un puto rei d'Aragó de canviar les dates de celebració per fer-ho coincidir tot amb l'adoració al naixement de Crist. Però qué passava en altres llocs? Quan es van anar canviant les dates als altres regnes?
Hi ha costums que mantenim culturalment i inconscientment: er recull de BONS propòsits per encetar l'any.
Per exemple estos tres: Salut, amor i república!

Emili Morant ha dit...

Alietes, Ximo, and company: podria ben bé passar que els "valencianets" ancestrals tingueren alguna cosa a vore amb el fet que els nostres anys comencen en gener. Recorde haver sentit d'una veu qualificada (un audiollibre d'un professor ianqui) que, amb motiu de la Segona Guerra Púnica (la d'Aníbal, que començà per una disputa sobre la ciutat de Sagunt) els romans van haver de desplaçar l'inici del seu any consular a gener en comptes de març, perquè si començaven les planificacions militars tan tard no arribaven a temps a la Península Ibèrica per a guerrejar durant els mesos de bon temps. Clar, les seues guerres anteriors havien estat més "prop de casa".

He intentat buscar confirmació d'això que dic a la xarxa (enciclopèdies, descripcions del calendari romà) i no he acabat de trobar-la: de vegades parlen de la primera guerra púnica i no de la segona, o de les guerres celtibèriques posteriors a la derrota dels cartaginesos (ja a meitat del segle II aC). I a més, sembla que no fou l'únic canvi important que els romans feren al seu calendari. Tanmateix, "se non è vero, è ben trovato"...

En la línia del que comenta Alietes, allò important en les celebracions d'any nou no ha estat, generalment, cap "naixement" (únic, irrepetible), sinó el "renaixement" (cíclic, etern, sagrat). Per tant, posats a fer coincidir l'inici d'any amb alguna celebració religiosa no hauria de ser el Nadal (naixement de Crist) sinó la Pasqua (resurrecció de Crist d'entre els morts). La primera de les lectures de la Vigília Pasqual és justament, la de la creació del món, l'inici del Gènesi. I si ens fixem en les dates, la Setmana Santa obeeix més a la lògica primaveral proposada per Alietes que a la del rei aquest. Hi ha molt, de cíclic i ancestral, en el nostre cristianisme.

Podéis ir en paz.

Tadeus ha dit...

Crec que ací s'estan barrejant moltes coses, entre romans i druides, i la cosa no és tan simple com sembla. De fet, entendre els detalls del calendari romà és un tema d'extrema dificultat sobre el qual porten discutint els experts des de fa segles. Allò que anomenem 'romà' engloba en realitat un període de temps de més de mil anys de duració, en el qual, com és lògic, hi ha infinitat de canvis de tota mena. Pel que fa al calendari, el canvi més profund és el de la reforma juliana del 45 a.C., i que va establir l'inici de l'any l'u de gener ('Ianuarius', mes dedicat al Janus, el deu de les portes i dels començaments). Fins a eixa època l'any començava en primavera, però en realitat el sistema antic era molt inexacte i es produien importants desviacions que van ser corregides amb el sistema julià, el dels 365+1/4 de dies a l'any. La paraula llatina 'strenae', d'on deriven les nostres estrenes i les del francés 'étrennes', a banda del verb 'estrenar', és un terme antíquissim (segurament d'origen sabí), a partir del qual es va crear una deessa i el corrsponent mite explicatiu per tal de donar-li pompa a l'assumpte.

Posats a parlar de fenòmens naturals que podrien indicar l'inici de l'any, el que s'endú la palma és el del solstici d'hivern (21 de desembre), que és quan el sol canvia de trajectòria i renaix; els dies comencen a allargar-se fins al solstici d'estiu (Sant Joan), on comença una altra vegada la seua lenta mort. Els romans feien coincidir este important moment de l'any amb la Saturnàlia, el festival més popular entre els romans, que va servir posteriorment com a base per a la celebració cristiana del Nadal, amb la tradició dels regals inclosa. També existia la celebració del Sol Invictus, amb clara referència al sol que torna a nàixer en el solstici d'hivern, una celebració que va ser importada des de Síria en temps més recents.