Ahir divendres, al matí, em telefonà Joan Reig, socarrat republicà que actualment viu a Sentmenat (el Vallés Occidental). Abans de dir-me hola m’espeta: «Sentmenat també decideix…», o una cosa pareguda que no m’arriba clara perqué vaig pel carrer i el soroll de trànsit no em deixa escoltar millor. Li ric l’eslògan que fa referència al referèndum per la independència que es durà a terme demà diumenge dia 13 de desembre en 161 pobles i ciutats de Catalunya. Com que Sentmenat és una d’eixes 161 localitats, Joan em convida a passar-hi i celebrar allí la jornada festívola i independentista. Li dic que el diumenge estaré a Girona (el Gironés), però que potser de tornada…
Dijous passat, dia 3, vaig estar a Vic (Osona), de bolo, i els carrers del voltant del teatre ja estaven empaperats amb cartells que cridaven a la participació (a la participació! És a dir, a votar si sí o si no).
Sergi López, Santi Santamaría, Joan Laporta, Maria del Mar Bonet, Miki Moto i l’insuportable Joel Joan, entre d’altres, han animat també a la participació en el referèndum. Tots, però, animant del mateix costat. Es tracta d’una mobilització reivindicativa.
A dia d’ahir, més de 4.000 persones a Vic i més de 1.200 a Sant Cugat (el Vallés Occidental) havien votat per avançat. Poca broma! I ja vorem com van les coses el diumenge.
Fa un parell de setmanes dotze rotatius de premsa catalana signaven el mateix editorial per dir la seua sobre l’endarreriment de la decisió sobre les reformes de l’Estatut català, i ja, de pas, fotre pressió al Tribunal Constitucional. Mâe meua com s’ho van agarrar en el planeta Espanya!
Jo, que veig els bous des de la barrera, m’alegre molt que passen certes coses. Per exemple, l’editorial comú de dotze diaris, que és un coetet al cul del Constitucional i de la societat espanyola. Per exemple, que la societat civil catalana aconseguisca muntar un referèndum no vinculant en 161 localitats. M’alegre d’estes coses i pense en nosaltres, els valencians. Ai, a quants anys llum està el planeta Catalunya del planeta País Valencià?
Seguisc amb la premsa de divendres. Resulta que trobe també una notícia xicotiua i raconera que diu que els prínceps d’Astúries, Felip i Letízia (que potser ronden pel Principat des del cap de setmana passat que era la final de la copa Davis de tennis, final en qué jugava Espanya), soparen el dijous amb el gremi de botiguers de Figueres (l’Alt Empordà): més de 500 persones els aclamaven. I dissabte matí, o siga, ara mateix, Felip VI de Borbó posarà en marxa el Patronat de la Fundació Príncep de Girona.
No és fàcil conciliar esta dualitat amb qué juguen i viuen els catalans: tan catalans, tan espanyols, segons convinga. A vegades pense que el mesinfotisme dels valencians no ve donat de bades.
31 comentaris:
Jo establiria certes diferències entre el nostre mesinfotisme col·lectiu —crònic, com ja explicava Joan Fuster— i l’ambigüitat calculada dels venedors catalans de cava i vetesifils. I espere no haver d’eliminar, jo també, el meu comentari.
Sí, sí, home, i tant que hi ha diferències entre els dos comportaments! Fixe's, d'entrada, que el mesinfotisme és ben passiu i l'altre ben actiu. L'un es tira les mans a les butxaques i l'altre repartix joc a dos bandes. On va a parar! A això vaig, eixe repartir joc constant potser és observat amb peresa d'Ebre cap avall: "Xe, això pâ qué! Pâ qué fer tant! Tan bé que està amb les mans a les butxaques i veient-les passar!"
Trovo molto divertente il commentari d’Escrivà de Cort. Entre la borghesia padana, c'è la stessa ambivalenza che mostra la catalana: vuole essere indipendente, ma non troppo. Insomma, mi sembra che la seva idiosincrasia è molto simile a la nostra.
Sr Alietes, ¿què és el que segons vosté s'hauria de fer? És a dir, ¿què és que la gent, a banda de totes les coses que cal fer dia a dia, hauria de fer com a faena extra o aspiració suprema? ¿Canviar el món? ¿Lluitar per la independència? L'única lluita per la independència que conec és la de molts trentanyers que encara els toca viure a casa dels seus pares. ¿Com voldria que foren els valencians? ¿Com seria el suposat no-mesinfotisme?
Qué importa el que jo voldria o deixe de voler? A mi el que m'interessa és deixar per escrit certes coses pròximes que passen (contradictòries en molts casos), que em semblen interessants i poder obrir debat. Obert queda.
I m'importa donar-les a conéixer perqué ens poden fer reflexionar junts.
Potser només amb això ja podríem aspirar a situar-nos millor en el món.
Calinca: Potser podríem començar demanant als nostres polítics que mantingueren una ferma convicció en els seus principis:
http://www.porcar.net/?p=2770
Trobe que és una qüestió de responsabilitat.
He dit "convicció", "principis" i "responsabilitat", per exemple. Són tres conceptes morals en els quals es podria aprofundir, evidentement "a banda de totes les coses que cal fer dia a dia", sense que això haja de causar una hèrnia discal o un vessament cerebral a ningú.
Tadeus, pregunta vostè: «Què és el que s'hauria de fer? És a dir, què és el que la gent, a banda de totes les coses que cal fer dia a dia, hauria de tenir com a faena extra o aspiració suprema? Canviar el món? Lluitar per la independència?». Ja sé que la pregunta no va dirigida a mi, però m’imagine que no es prendrà malament que fique cullerada. En qualsevol grup (comunitat de veïns, associació cultural, club esportiu...) cal un mínim de compromís, un mínim d’implicació, per part dels seus membres. Ja sé que això és navegar contra corrent; la tendència natural de l’individu és apanyar-se els propis assumptes i la resta... ja s’ho amaniran els de dalt. Però clar, així, un col·lectiu acaba naufragant. Hi ha, al conjunt de l’Estat, comunitats de les quals podríem aprendre coses molt simples. La societat civil de Terol, posem per cas, fou capaç de ficar dempeus —al marge dels partits polítics— el moviment Teruel también existe. Els habitants de Terol no volien la independència, ni aspiraven a canviar l’univers món. Només volien canviar la seua realitat més immediata. Els valencians, en canvi, rarament hem estat reivindicatius davant del poder. Això sí, alguna vegada ens hem deixat arrossegar per ell —en canvi d’una paella gegant de Galbis o una excursió en autobús al MUVIM— a les eternes campanyes contra els catalans, que —ja se sap— ens neguen l’aigua, ens volen furtar la paella, etc. Fins els extremenys són més reivindicatius que nosaltres. Els valencians tenim fama de mesinfotisme a tot l’Estat. El poder s’ho pensa dues vegades quan ha de prendre alguna determinació que afecte certes comunitats autònomes, però quan es tracta de nosaltres... No passa res! Els valencians s’empassen carros i carretes.
PD
Ja veu que fique el llistó molt baixet; no parle d’independència ni d’apanyar el món.
Sr Escrivà, parla vosté de 'compromís' i 'dedicació'. Evidentment, està molt bé que la gent s'agrupe i intente reivindicar coses i fer propostes. Cadascú pot fer-ho millor o pitjor dins del seu àmbit. Diu que dins de cada colectiu cal "un mínim de compromís, un mínim d’implicació, per part dels seus membres". Jo no sé si en el cas de Terol hi va haver algun tipus de rerefons polític o ideològic, però pel que conec de València, el 100% de les associacions culturals, cíviques, etc., estan MARCADES IDEOLÒGICAMENT, de manera que formar part d'un colectiu significa compartir la ideologia del colectiu: d'esquerres, de dreta, catalanista, anticatalanista, etc. És molt difícil guanyar adhesions quan tot, TOT, ho marca la ideologia. Repassem les darreres dècades.
¿Quin ha sigut el paper de la intelectualitat progressista valenciana en tot açò? En gran part, els intelectuals valencians progres es van sumar en bandada al catalanisme pur i dur, allunyant-se així, voluntàriament, de la massa. ¿Diria vosté que esta desafecció de la intelectualitat no ha tingut un efecte negatiu a l'hora d'establir esforços comuns? Entre una colla d'intelectuals catalanistes i una colla de patrioteros blaveristes, el valencià mitjà ha optat en massa per passar-se el tema pel forro, de manera que qualsevol iniciativa política valenciana ha quedat sempre com a mera broma insignificant. Ningú s'ho creu. Ningú acaba de creure's que puga haver a València un moviment polític propi que siga capaç de llevar-se de damunt el pes de tanta xorrada ideològica que s'ha dit en les darreres dècades. ¿Cal exigir als valencians que es creguen iniciatives que són poc creïbles, que no tenen pes? Potser en el futur, però ara no. Potser gràcies a Internet o una nova manera d'entre les plataformes cíviques, o gràcies a una major maduresa de totes les parts implicades. Però ara per ara no ho veig.
Sr Alietes, el problema més gran que tenim en estos moments en la Comunitat Valenciana és l'absència de debat públic, un problema creat i sostingut pel partit polític en el poder. Hi ha una desinformació absoluta sobre temes que són molt importants, com ara els que es debateixen en el parlament valencià. Jo mateix sóc víctima de la desinformació. Per exemple, no tinc ni idea de qui és Mónica Oltra (la protagonista del vídeo aportat per vosté), i dubte que hi haja molts valencians que ho sàpiguen. Aixina estan les coses, per desgràcia.
Davant de la desinformació cal utilitzar fórmules imaginatives. Ara bé, si les xarxes que més es mouen són sempre les que tenen aspiracions del tipus "independència dels països catalans" o "revolució antisistema", crec que no arribarem molt lluny.
Efectivament, sr Calinca, falta debat públic. S'hi viu en una ignorància pasmosa i interessada. Crec que vosté té un prejudici molt gran envers l'associacionisme. I ja se sap que els prejudicis no els curen els metges ni ningú.
Discrepe de vosté quan diu que "les xarxes que més es mouen són sempre les que tenen aspiracions del tipus "independència dels països catalans" o "revolució antisistema"". No és veritat. Potser són les més cridaneres o les que, per interessos de les forces contràries ens les presenten com a tals: els nacionalistes espanyols presenten com la pesta la resta de nacionalismes. Per posar-li un exemple: Recorde que fa dos anys i mig, abans de les últimes eleccions autonòmiques Canal 9 va presentar en el telenotícies la coalició "Compromís pel PV" com una coalició de "radicals d'esquerres" o de "l'esquerra radical" (ara no ho recorde bé). Pâ cagar-se! ja ho veu. Si això no és manipulació política de l'altre costat, ja em dirà vosté! Tot s'ha de posar sobre la taula. Encara que potser hi haja qui pense que el Bloc i EU siguen uns radicals i, en eixe cas, C9 tindria raó.
No és veritat que tot se'ns aparega tan radicalitzat. Hi ha persones i col·lectius que diuen la seua d'una manera molt assenyada. Hi ha blocs interessants com el de Josep Porcar, el de Xavier Aliaga, el de Ximo Corts... Hi ha col·lectius interessants com per exemple l'Escola Valenciana, que continuen reivindicant un dret.
Discrepe quan diu: "En gran part, els intelectuals valencians progres es van sumar en bandada al catalanisme pur i dur, allunyant-se així, voluntàriament, de la massa." Això de "catalanisme pur i dur" és un concepte vague que sona també a vague prejudici seu. I trobe que no van ser els intel·lectuals els que la van errar, sinó el PSPV, incapaç de resoldre conflictes enquistats i incapaç de governar i mantenir-se en el poder, preocupats com estaven de perpetuar l'aparat de partit i mantenir càrrecs.
Encantat de seguir parlant.
Deguem viure en planetes distints, senyor Tadeus. Jo conec una pila de col·lectius (i si es fixa, no pensava exclusivament en entitats culturals; esmentava també comunitats de veïns i clubs esportius) en què la ideologia no és la marca distintiva i definitiva. De tota manera, jo posava els grups com exemple de societat en menut que no pot funcionar si els seus membres diuen: «Això ja s’ho amanirà el president!». En una comunitat política més ampla, passa el mateix: si es generalitza el passotisme, les coses no acaben de funcionar bé.
Es pregunta vostè pel paper de la intel·lectualitat progressista. Jo sempre he pensat que el seu pes és molt relatiu (mínim en el cas valencià, on la nòmina d’intel·lectuals és més aviat magra). Trobe que té més pes l’existència d’una burgesia emprenedora i una classe treballadora reivindicativa (al País Valencià han mancat l'una i l’altra). I no estic gens d’acord amb el seu diagnòstic, que trobe esbiaixat. Els intel·lectuals valencians se sumaren en bandada al catalanisme cultural, però no al polític. Jo conec més d’un il·lustrat que mai no ha estat d’acord amb projectes polítics pancatalanistes.
Jo diria que la manca d’unes classes socials articulades ha portat el conjunt de la societat valenciana a la situació de mesinfotisme i passotisme generalitzats. I qui coneix un poc la nostra història, sap que aquest passotisme és anterior al segle XX i, per tant, al sorgiment del blaverisme. Les xorrades ideològiques, que no són privatives dels valencians (també floreixen en altres indrets), no són obstacle perquè altres societats estiguen més articulades que la nostra i siguen capaces de manifestar-se de manera autònoma (al marge dels aparells de partit i de les seues ideologies tradicionals), quan les circumstàncies ho requereixen. En açò, els valencians som, una vegada més, un desastre (presa fàcil per a la manipulació i desinformació d’uns i d'altres).
Per tant, tot i no estar d’acord amb la seua explicació de les causes, acabe subscrivint plenament les conseqüències de la situació. Per ara, sembla difícil que les coses canvien.
Sr Alietes, d'acord amb vosté quan diu "Hi ha blocs interessants com el de Josep Porcar, el de Xavier Aliaga, el de Ximo Corts". Ara bé, ¿no li fa l'efecte que utilitzar paraules com "bloc" és una mena de distanciar-se de la reailtat, i aspirar a una reailtat inventada, que difícilment pot ser compartida per persones que es preocupen pel dia a dia? En detalls tan xicotets com ara la tria d'una paraula s'amaguen moltes coses, i fins i tot l'explicació de més d'un fenòmen.
Té raó vosté: possiblement m'equivoque en moltes coses. Però vaja, sembla com si la societat valenciana en conjunt fóra una societat de persones equivocades, errades. ¿No serà que le problema caldria definir-lo d'una altra amnera?
Posa vosté com a exemple contra un argument meu un cas de manipulació de Canal-9. ¿Quin sentit té utilitzar exemples de Canal-9, quan vosté i jo, i alguns més, tenim clar des de fa temps que Canal-9 és una autèntica infàmia, el símbol més clar de la degradació política valenciana? Però si Canal-9 és una puta merda, al cap i a la fi és la puta merda que volen en majoria els valencians, almenys a hores d'ara. ¿On està l'alternativa política a tot açò? Potser s'està construint, però no la veig. Estem en l'any 2009. L'idealisme associat a la política fa temps que té mala premsa, molt ben guanyada per cert. El mesinfotisme es nodreix de moltes coses, entre elles dels que escriuen 'blocs'.
Sr Escrivà, pel que fa a colectius, jo no parlava d'associacions veïnals, ni de grups esportius.
El catalanisme cultural no necessàriament implica un catalanisme polític, però la política cultural és part de la política. La catalanització de la vida cultural valenciana és percebuda per molts valencians com una patada en els collons.
Parla vosté de 'societats més articulades que la nostra'. ¿Exemples? ¿La societat basca? ¿La societat catalana? Quan parla vosté de 'societat articulada', ¿a què es refereix exactament? Sembla que la societat valenciana és mesinfotista i desarticulada. ¿Què més? ¿Ho portem en els gens? ¿No serà que no som tan excepcionals? Potser el que ens falta és un ideal articulador, alguna espècie de lluita per la independència, però a mi personalment m'importa ben poc tot això. Si la societat valenciana s'ha d'articular d'alguna manera, haurà de ser d'una manera que encara no s'ha inventat, o que caldrà inventar.
Els blocs ja formen part de la realitat, com les transferències bancàries a través d'internet. Corren les idees i corren els diners per la xarxa.
Sobre les causes de l'erratisme de la societat valenciana ja ha apuntat alguna cosa l'Escrivà en l'últim comentari. El que és clar és que a les elits valencianes de poder (econòmic, social, religiós i polític) no els ha interessat incentivar l'associacionisme cívic. Almenys des de la modernitat (des del segle XIX) fins ara.
La cita de C9 és l'exemple a un argument per desmuntar l'etiqueta de la radicalitat amb qué alguns, interessadament, cataloguen certes propostes.
Estic amb vosté que "l'alternativa política a tot açò" s'ha de fer vore i sentir MÉS. La classe política valenciana en general fa caguera.
No entenc la seua última frase.
Tadeus, s’entesta vostè a atribuir-me coses que jo no he dit. Jo no he parlat de “política cultural”. És evident que, al final, cadascú de nosaltres és un homo politicus en el sentit aristotèlic del terme (fins i tot quan ens reclamem apolítics). Però si volem entendre’s, haurem d’acotar els termes. Quan deia que molts intel·lectuals abraçaren la cultura catalana, volia utilitzar uns termes equivalents a “cultura anglosaxona” o “cultura francesa” o “cultura espanyola”... La “política cultural” seria, en canvi, la tasca que fa un ministeri o una conselleria de cultura, o una entitat dedicada a l’agitació cultural...
Torne a discrepar de les seus apreciacions. Sabrà vostè (autors com Arnold Hauser ho han posat en relleu) que hi ha almenys tres nivells culturals distints: la cultura del poble (o folklore), la cultura pop (o cultura de masses) i la cultura més elevada (a la qual pertanyen el saber científic, l’humanístic i les creacions més exquisides de la literatura, la música clàssica...). Doncs bé, la majoria de valencians (com la majoria de castellans, italians o suecs) no té ni puta idea de la cultura més elevada. Com que la catalanització (en el sentit apuntat al paràgraf anterior) afectaria bàsicament a aquest nivell, difícilment pot ser percebuda per molts valencians com una puntellada als collons. Jo crec que això són dèries seues, Tadeus. En general, la gent plana —i no veja vostè cap presumpció en açò que vaig a dir— no té ni puta idea d’assumptes com ara aquests que tractem en aquesta amigable conversa; el personal està absolutament intoxicat. Entén, això sí, de futbol, de premsa rosa...
Quant a la seua darrera bateria de preguntes (les dispara com una metralladora), tenim més del mateix: les seues dèries el fan creure que m’estic referint inexorablement als bascos o als catalans... O que parle de la independència... Qualsevol comunitat autònoma de l’Estat (amb poquíssimes excepcions) és més reivindicativa que la nostra. A nosaltres ens escau molt bé l’etiqueta La voz de su amo, no importa el color del govern de torn que ens toque patir. Diu vostè: «Ho portem als gens?» Està clar que no! Allò que som avui els valencians és producte d’unes causes molt concretes fàcilment identificables en el nostre devenir històric. Un assumpte massa llarg i avorrit per a tractar-lo ací! Ja he apuntat, però, alguna hipòtesi.
Sr Escrivà, diu vosté: "qualsevol comunitat autònoma de l’Estat (amb poquíssimes excepcions) és més reivindicativa que la nostra". ¿Algun exemple?
De tota manera, crec que estem perdent-nos una mica en abstraccions, com no podia ser d'una altra manera tractant estos temes tan abstractes. Mentrestant, el món gira, a Berlusconi li peguen un colp de puny, i demà, fins i tot, pot nevar. Vosté sugereix que jo tinc 'dèries', i que hi ha alguna mena d'intoxicació en la població valenciana. També diu que vivim en planetes diferents. Jo, encara que no ho crega, intente posar ponts entre unes postures i altres. ¿Sap quin és el preu que he de pagar? No pertànyer a cap grup, estar al marge de tot. Sempre. Però en el fons m'agrada.
Pel que fa a Arnold Hauser, no el conec més que d'oïda. La seua teoria, a simple vista, pareix això, una teoria. I bastant discutible. Però això seria un altre debat.
Sr Del Corralot, efectivament, les xarxes d'Internet estan en marxa, almenys en el nostre hiperdesenvolupat món occidental, i poden ser un interessant camí a seguir. En altres temps hi havia casinos i ateneus on s'exposava, d'una manera o altra, la ideologia política d'uns i altres. ¿No són els blogs, els Facebooks o qualsevol altra xarxa d'Internet els nous casinos, el liberal, el republicà, el sociallista, el mercantil? ¿No serà que, efectivament, i per primera vegada en molts anys, estem recuperant el fil perdut de la tertúlia política o social? Per això deia que l''articulació social' cal inventar-la, o potser caldria dir "reinventar-la", o potser ja està inventant-se sense que ens n'adonem.
En qualsevol cas, és un plaer debatre amb vostés.
Algun exemple de comunitats autònomes més reivindicatives? Ací en té un: Extremadura. Encara recorde com, davant la pressió ciutadana, Juan Carlos Rodríguez Ibarra (que no era precisament sant de la meua devoció) es va enfrontar amb el govern del seu coreligionari Felipe González i aconseguí primer paralitzar les centrals nuclears de Valdecaballeros I i II (que ja tenien enllestit un 60% i un 70% de les instal·lacions) i després forçar una moratòria nuclear. Recorde que, en aquella època, jo mirava amb enveja els extremenys (nosaltres teníem de president Joan Lerma, la voz de su amo, aquell personatge que no s’atrevia a mirar a la càmera, quan parlava per televisió).
Tadeus, no sóc l’únic que ha parlat de les seues possibles “dèries”; Alietes també s’hi ha referit. I continua adjudicant-me coses que jo no he dit. Jo no he parlat específicament d'intoxicació de la població valenciana; jo he dit que les masses (la valenciana, la italiana o la sueca) estan molt intoxicades. M’explique: és molt fàcil engatar —o manipular, si prefereix— una massa (no sols des del punt de vista polític; també en altres facetes: consum, cultura...). O és que vostè no ho sap?
Diu: «Jo, encara que no ho crega, intente posar ponts entre unes postures i altres». Jo m’ho crec, però tinc entès que altres persones no troben molt creïbles els seus intents. El problema és que vostè ho relativitza absolutament tot (de vegades sembla un autèntic nihilista). I clar, així és molt complicat mantenir un debat, perquè, a poc a poc, desapareixen els agafadors dialèctics (arriba un moment en què surem sobre el buit; ara mateix, per exemple, diu que la teoria de Hauser li sembla molt discutible). Total, que acaba vostè derrotant els interlocutors per esgotament. De tota manera, no està vostè a soles en la tasca de tendir ponts.
Ah, i per a mi també és un plaer discutir amb vostè.
¿De què estàvem parlant? No m'enrecorde...
Sr Escrivà, reconega que a vosté també li agrada allargar els debats.
Sí, sóc una mica nihilista, però sobretot sóc relativista. Els projectes per al futur solen estar basats en una visió del passat. I ahí, quian entrem en valorar el passat, el present i projectar el futur, l'efecte d'una anàlisi relativitzadora és de vegades demoledor. Hi ha qui s'ha fet un esquema simple sobre estes coses (no ho dic per vosté, evidentment) i van per la vida feliços defenent ideals o exposant greuges històrics. M'encanta donar-los canya!
Vosté posa l'exemple d'Extremadura. Extremadura és una comunitat poc poblada i amb un índex de producció econòmica molt baix. En eixe context, una qüestió del tipus 'lloc on allotjar una planta de residus', o similar, adquireix una dimensió tan gran que pot arribar a unificar a la societat en una determinada direcció. Una cosa semblant va passar a Castella-La Manxa amb la construcció de l'AVE. La realitat valenciana és molt diferent. És una societat demogràficament densa i econòmicament super-activa, amb un entramat sumament complex d'interessos de tota mena, des de l'agricultura a la indústria passant per la rajola i el turisme. Quan més complexa és una societat, més difícil és trobar arguments unificadors. A Catalunya i el País Basc en tenen un, exclusivament UN, que ho vertebra tot: el discurs nacionalista-independentista. A València això no existeix, no hi ha ni el més mínim rastre d'independentisme, per molt que hi haja qui vulga promoure'l. No hi ha cap argument que amalgame a la societat valenciana en una direcció concreta, més allà de ser una comunitat autònoma inserida en Espanya. Això és el que hi ha. ¿És això mesinfotisme, és això un problema que s'hauria de solucionar? ¿De quina manera es pot concebre per a la societat valenciana algun tipus de reivindicació global que puga tenir sentit per a una majoria dels ciutadans? El que faig és plantejar qüestions sense necessàriament culpar a ningú: ni a la 'massa' ni als poders fàctics. La cosa és més complexa. Si algú vol canviar les coses, caldrà plantejaments molt novedosos i convincents. De moment, veient el que hi ha, no m'estranya gens que els valencians, en massa, voten a partits nacionals (d'Espanya).
Hola, sóc Mesi i només entrava per a dir que no és cert que m'agrade que em foten!
El sentit de l'humor de Mesi em resulta familiar... Em recorda a un antic penjoller...
Sr. Calinca, encara una discrepància i no xicoteta. Diu vosté: "A Catalunya i el País Basc en tenen un, exclusivament UN [d'argument unificador], que ho vertebra tot: el discurs nacionalista-independentista." Això és radicalment fals i, en el punt del debat en qué estem, summament tendenciós. És radicalment fals, perqué cada en el cas de Catalunya, cada partit polític català té una visió del nacionalisme i de l'independentisme. I és més, n'hi ha que no en tenen, de visió nacionalista, com ara el PSC. El PSC practica el "catalanisme" pura i simplement: és a dir, la política de major benefici per a Ctalunya dins la cojuntura d'Espanya, sense que hi haja un discurs de futur nacional independentista que l'excloga de l'estat. A CIU va ben marejats amb les consultes, perqué un dia algun dels seus líders es proclama independentista i un altre dia només federalista, com és el cas del seu líder, Artur Mas. Jordi Pujol, que aglutina un corrent ben nombrós dins de Convergència, es definix com a federalista. Els d'Unió Democràtica no sé com respiren. A ERC sí que són nacionalistes-independentistes. I Reagrupament, també es definix com a tal. La tendència independentista d'IC no la conec.
De Ciutadans, ja em dirà, estos no són ni catalanistes. I del PP, ídem eadem ídem.
Com veu el mapa de partits és complex i, per tant, ric. No hi ha UN argument unificador, més enllà d'una visió molt profunda del que els és propi: país, llengua i cultura.
Ja m'agradaria que els partits majoritaris valencians foren, almenys, "valencianistes" (no parle de nacionalisme valencià!). Però per les venes dels polítics del PP valencià o del PSPV no corre una sola gota de "valencianisme".
En esta conversa estem utilitzant tantes nocions abstractes que al final no sé si ens aclarirem. Podria intentar 'rebatre' la seua crítica, però això ens conduiria cap a més abstraccions, i la cosa ja cansa. En comptes de 'defensar-me', passe a 'criticar' (constructivament).
Sr Alietes, crec que alguna de les frases del seu últim comentari són exagerades. Per exemple quan diu: "per les venes dels polítics del PP valencià o del PSPV no corre una sola gota de "valencianisme". No crec que siga per a tant. Li recorde, per exemple, que va ser el PP valencià el que va incloure el requisit lingüístic en les oposicions, cosa que en altres comunitats autònomes d'Espanya és vist com una veritable infàmia. És a dir, posant el requisit linbgüístic, el PP valencià va crear una possible causa d'enfrontament amb el PP d'altres llocs, com ara Castella-Lleó, etc. ¿És això "valencianisme"? ¿Nacionalisme? ¿És el requisit lingüístic, simplement, una mesura encaminada a protegir laboralment els valencians? ¿O hi ha darrere una vertadera voluntat de protegir la llengua valenciana?
Per altra banda, tinc un dubte. Vosté sugereix que no hi ha valencianisme en la política dels partits majoritaris votats pels valencians. Jo crec que sí que hi ha traces de valencianisme, però potser d'un valencianisme que a vosté no li agrada. L'altre dia comentàvem exemples com el d'Extremadura o Castella-la Manxa, on s'han produit casos d'unitat de la població al voltant d'una reivindicació determinada. Fa uns anys, el PP valencià va promoure un clima reivindicatiu al voltant del trasvasament de l'Ebre i no només va guanyar molts adeptes sinó que a més van guanyar unes eleccions per golejada. Majoria super-absoluta. Jo estic en contra del trasvasament, i em sembla lamentable que la població valenciabna, animada pel partit en el govern i els mitjans de comunicació al servei d'eixe govern, eixira al carrer per allò de 'l'aigua per a tots'. Però al cap i a la fi, en el fons, es tracta d'una actuació com a 'poble'. No recorde una altra reivindicació que haja sigut capaç d'aglutinar més gent. Clar, algú em parlarà de le manifestacions del 25 d'Octubre, etc... ¿Quin reflex tenen en les urnes?
¿De què estem parlant, Sr Alietes? ¿No hi ha 'valencianisme' o més bé no hi ha el 'valencianisme' o 'nacionalisme' que a vosté li agradaria?
Alguns 'intelectuals' valencians viuen en la fantasia perpètua d'una espècie de 'nació valenciana' que només existeix en la seua imaginació, adornada, entre altres coses, amb elements folclòrics que poc tenen que vore amb la societat globalitzada del segle XXI. La llengua pròpia, evidentment, és un element de molta força. i crec que el govern del PP hi té una actitud que a mi, personalment, m'ha sorprés agradablement. El PP respecta la llengua dels valencians i en promou l'ús de manera acceptable. ¿Es podria fer millor? Sense dubte. Però jo no mensprearia la tasca que duen a terme. Bàsicament, han seguit les pautes que es van crear amb el PSOE, i en alguns casos (p.e. el requisit lingüístic) les han millorat. ¿Hi ha en tot açò elements 'valencianistes'? No ho sé. Des de Catalunya es té la impressió més o mneys generalitzada que el PP valencià és un colectiu de monstres que tenen com a objectiu destruir la 'cultura pròpia'. Quan deia en Barcelona que en la seu del PP de Xàtiva diu 'Partit Popular' i que l'ajuntament de Xàtiva, governat pel PP, s'utilitza el valencià, i a més un valencià 'normatiu', no s'ho volien creure. És més fàcil demonitzar. És més fàcil utilitzar arquetips, amb l'opbjectiu de delimitar els suposats 'enemics'.
Un altre exemple. Fa un temps, el PP valencià va promoure una iniciativa conjunta amb altres comunitats autònomes, encaminada cap a una cosa molt simple: demanar que en el repartiment de fons a les autonimies s'utilitzara el criteri demogràfic, o almenys que s'actualitzaren les dades demogràfiques per repartir ekls recursos de manera més justa. En aquell moment, el govern valencià va utilitzar l'argument més habitual dels nacionalistes: reclamar diners. ¿Estava el PP valencià actuant de manera 'nacionalista', o va ser un simple miratge? Evidentment, la situació de la Comunitat Valenciana no es pot ni comparar amb la d'altres, com el País Basc, on han aconseguit tota mena de conquestes econòmiques que els permeten invertir més en serveis per a la seua població, per no parlar de Navarra, els autèntics 'insolidaris' d'Espanya (sense dubte, i curiosament, els més solidaris són els catalans). Resumint: està clar que el PSOE i el PP valencià no destaquen per la força reivindicativa ni pels continguts nacinalistes de les seues propostes, però tampoc es pot dir que siguen uns marcians sense cap mena de sensibilitat sobre qüestions relacionades amb la cultura o els interessos dels ciutadans valencians.
Com que ja estic avorrit de tanta martingala, només tres coses:
1. El tema "agua para todos" és, com vosté sap, un desgavell i una maniobra partidista.
2. Si creu que l'actitud del PP amb la llengua és de respecte i promoció, ja no cal que en parlem més. O li he de recordar que l'alcalde de Xàtiva va cridar que volia rematar a aquells que diuen "aleshores" i "gairebé", i que el seu partit el va aclamar en dir-ho?
3. Qué em diu de la famosa "clàusula Camps" dels debats de les reformes dels estatuts? No li pareix una jugada de fariseisme polític i de baixesa moral?
1. El tema "agua para todos" és una maniobra partidista basada en importantíssims interessos econòmics, també lamentables.
2. No sabia que el PP havia aclamat al Rus per dir el que va dir. ¿No estarà exagerant vosté? Crec que el Rus es va equivocar quan va dir això, però en part compartisc la seua opinió: hi ha molt de subnormal per ahí dient "gairebé" i "tanmateix" i pensant que saben molt. Els catalanistes de tota la vida (molts d'ells professors) em semblen, a vegades, patètics.
3. Ara mateix no recorde el que és la 'clàusula Camps'.
Sr. Calinca, no li càpia dubte que els membres del PP que hi havia en l'acte en què Rus, com a president de la Diputació, va exclamar que "a eixos que diuen aleshores i gairebé anem a rematar-los" el van aclamar.
Està vosté justificant esta aberració? Està vosté dient que entén que un president provincial de la Diputació fa bé de dir això?
I el fet que a vosté, o a qui siga, li parega que algú és subnormal o patètic, MAI NO justificarà l'exabrupte en públic d'un polític.
Sr Alietes, d'este tema ja he parlat en algun altre lloc, p.e. en el blog "Sota la Creueta". Allí vaig dir el següent:
- "Tampoc m'estranya que algú que rep centenars d'insults cada dia en infinitat de mitjans s'equivoque alguna vegada, com és el cas en qüestió, i se li'n vaja un poc la mà, o la boca. Les seues paraules van ser molt poc afortunades i valdria la pena que demanara disculpes, com també valdria la pena que alguns dels que van per ahí penjant fotos cap a baix pensaren una mica amb més seny. Rus és un populista i, com a orador, un continuador d'una tendència que va inaugurar Alfonso Guerra en la transició i que té alguns altres seguidors. Però en fi, de moment, i mentre no es demostre el contrari, Rus, Barberà i Camps tenen en comú una cosa: són governants triats per majoria absoluta."
Evidentment, em semblen malament aquelles frases del Rus. ¿Ho he de repetir mil vegades? Ara bé, Sr Alietes, vosté va escriure la següent frase: "l'alcalde de Xàtiva va cridar que volia rematar a aquells que diuen "aleshores" i "gairebé", i que el seu partit el va aclamar". Hi ha una diferència important entre que t'aclame un públic en el context d'un mitin, i que t'aclame un partit per haver fet o dit alguna cosa. Com vaig dir en aquella ocasió, el tema de les famoses declaracions del Rus es va traure de context i es va exagerar fins a la sacietat. Possiblement el Rus haurà aprés la lliçó, seria bo per a ell, perquè realment es va equivocar. No és el model de polític perfecte però hi ha alguns individus, entre ells alguns que diuen "gairebé", que van per la vida absolutament convençuts que són models de comportament i ciutadania. Com que no sóc polític, ni tinc que pagar cap Euríbor ideològic ni cap amistat interessada, ho puc dic ben alt: són uns gilipolles!
Sr. Calinca, no veu que no es tracta d'en quin context concret es diu o es deixa de dir una barbaritat? Es tracta que una barbaritat així ha estat dita per un president provincial del PP, president de la Diputació i alcalde de Xàtiva! No em pareix exagerat que encara se'n seguisca parlant, perqué això és un detonant més de la talla personal i política d'Alfonso Rus. Més si afegim que s'ha negat a demanar perdó.
I no es canse: Per molts signes exclamatius que pose vosté, de gilipolles n'hi ha a tot arreu. El gilipollisme forma part de l'essència humana. Ara bé, hi ha àmbits on no es pot mostrar ser un gilipolla, per exemple, en l'àmbit de la política. És la vella qüestió de les formes. I també de la diferència entre públic i privat: Vosté i jo podem dir el que vulguem, tal i com ens rote. Un polític, no. A no ser que faça, com és el cas del Rus, política de carreró.
Publica un comentari a l'entrada