I wanna be black

Després de llegir el darrer post d’Escrivà de Cort, i d’introduir en els comentaris els temes del racisme, la xenofòbia i el racionalisme. Després de llegir el post d’Aquil·les Sisternes sobre el racisme i fer-ne comentaris. Després d’intercanviar comentaris amb Calinca sobre política lingüística, m’ha vingut al cabet l’anècdota sobre Guillem d’Efak que m’explicà la meua nina mallorquina, Antonina Canyelles. Ella m’ho contà més o menys així:

Guillem d’Efak era un músic i cantant manacorí. També era escriptor —tot i que la seua poesia no és res de l’altre món, qualificà Antonina— i va arribar a fer d’actor, però sobretot era músic i cantant, i tenia la gràcia de poder tocar cançó mallorquina amb tocs blues i jazz. Era negre, perquè era fill d’un carrabiner de la Guàrdia Civil i d’una dona guineana que el carrabiner havia conegut a Guinea, on es va desplaçar com a funcionari colonial. Guillem va nàixer a Guinea però de ben menut s’establí amb els pares a Manacor. De jove, quan la vena artística ja s’havia desenvolupat en ell, va anar a provar sort a Barcelona i als 60 i 70 era un dels habituals dels escenaris del Jamboree o de la Cuca Fera. Va gravar amb Edigsa durant els anys del boom de la Nova Cançó. Era un negre molt guapo, i tenia una taca blavosa prou gran en la banda esquerra del front que li entrava enllà del naixement dels cabells. De Barcelona, evidentment, tornava sovint a l’illa. Era poc corrent trobar-se un negre als anys seixanta per Mallorca. Un dia, a l’hora del cafenet va entrar a un bar on només hi havia l’amo. Guillem es va acostar al mostrador, segué en un dels tamborets i demanà:

—Mestre, posi’m un cafè.

L’home del bar va quedar torbat. Se li representava impossible que una persona de color poguera articular paraula en mallorquí. Encara ben sorprés va encertar a dir esta frase:

—I do! Si em pensava que era un negre!

Per a este bon home, la llengua havia superat la diferència entre races i aspectes i havia convertit l’altra persona en un igual.