Si poc sabem d’alguns dels nostres esports autòctons, com per exemple la pilota valenciana o la colombicultura, molt menys sabem d’altres que hem arribat a oblidar, fins i tot, les seues arrels valencianes. Sota el títol Esports autòctons del País Valencià s’inicia una sèrie de posts on tractarem de retrobar tots eixos esports originaris que, per les circumstàncies que siguen, s’han esborrat de la memòria històrica de nosaltres els valencians. Com que demà, u de gener, se celebra el primer dels esdeveniments esportius internacionals amb la tradicional prova de salts d’esquí d’any nou de Garmisch-Partenkirchen (Alemanya), este primer post el dedicarem a l'esmentat esport.
El salts d’esquí són un dels esports autòctons desconeguts del País Valencià i, per extensió, dels Països Catalans. De fet, resulta una tasca impossible trobar cap referència bibliogràfica que parle de les arrels valencianes d’este esport. El mesinfotisme valencià es tan gran que, mentre en la versió en castellà de la Wikipedia hi ha una entrada específica sobre els salts d'esquí, en la versió en català, a dia de hui, no en trobem cap. Tal és la importància de retrobar este esport, reivindicar-lo i promocionar-lo al País Valencià que es pot assegurar que, culturalment, no és el mateix un País Valencià amb salts d’esquí que sense salts d’esquí. De fet, per al nacionalisme valencià hauria de ser més important la reivindicació d’este esport com autòcton que la defensa de la llengua o, fins i tot, el territori.
Si bé, els salts d’esquí es van originar als països nòrdics, el seu inventor fou Batiste Enguix, conegut com el tio Ametla. A principis del segle XIX, este mestre torroner de Xixona va fer una sèrie de viatges als països escandinaus per promocionar internacionalment el seu producte (que en un principi era el torró i no els salts d'esquí). La seua idea era ben simple: cercar llocs amb una climatologia de postal nadalenca quasi tot l’any, la qual cosa facilitaria la venda de torró.
L’estratègia negociadora de Batiste Enguix començava convidant a sopar als comerciants d’estos països i acabava sempre d'idèntica manera: bevent com víkings (no com cosacs). En dormir la mona, al dia següent i amb més calma, era quan es tancaven els tractes, mentre es recuperaven de la ressaca amb una combinació de sauna i banys freds. ¿Què té a vore açò amb la invenció dels salts d’esquí? Molt, doncs en la seua visita a Hèlsinki, a l’endemà del sopar, el tio Ametla encara anava prou entonat i, en compte de baixar caminant des d’on estava la sauna al llac on prenien el bany, va decidir fer la gràcia i acurtar camí lliscant-se per la rampa d’un marge d’uns cinc metres d’alçada i llançar-se al buit nuet, equipat només amb un paraigües que va obrir durant la fase de vol, abans de cabussar-se en les fredes aigües del llac. El seu salt va fer tant de riure als seus amics finesos que de seguida el van imitar. A la setmana següent van organitzar una competició per vore qui feia el salt més graciós. Com es reien tant, decidiren celebrar este esdeveniment una vegada al mes. Els participants saltaven nuets, equipats només amb objectes per fer la gràcia. Per agafar impuls utilitzaven una rampa per on es lliscaven utilitzant una taula o uns xicotets esquis exempts de fixacions. Els propis participants és puntuaven per dirimir el salt que més riure els feia. A esta pràctica la van anomenar siirtyä alasti from ramp (salt nuet des de rampa). Al llarg del segle XIX, esta activitat va sofrir un procés d’esportivització, fonamentalment a Noruega, que es va orientar cap a la mesura dels salts, per tal de comprovar qui arribava més lluny, la qual cosa acabaria convertint l’activitat popular del salts nuets en rampa en l’esport dels salts d’esquí (skihopping en noruec), un dels esports hivernals més arriscats, complicats i de major concentració per part dels seus practicants. Encara que des d’aquell primer salt del tio Ametla els salts d’esquí han evolucionat molt, l’actual reglament puntua no només el fet d’arribar el més lluny possible, sinó també l’estil i la perfecció en l’execució tècnica dels salts.
No es pot finalitzar este post sense denunciar que, un any més i com és habitual, la televisió pública valenciana continuarà donant l’esquena a una de les arrels culturals del seu poble: els salts d’esquí. Els valencians, valencianes, magdalenes i mostatxons no podrem gaudir de la retransmissió de la tradicional competició d’any nou de Garmisch-Partenkirchen en valencià i haurem de conformar-nos amb la retransmissió en castellà que fa la 2. Però ara que ja sabem que els salts d’esquí són un esport autòcton valencià, sorgeixen moltes preguntes: ¿Quan es retransmetrà per Canal 9 o Punt 2 una competició de salts d’esquí? ¿Quan veurem un saltador del País Valencià a Garmisch-Partenkirchen? ¿Quan tindrem una Federació de salts d’esquí al País Valencià? Si hi ha diners per fer a València seu de l’Amèrica’s Cup i de la Fórmula 1, ¿per què no es fa que siga seu del Torneig dels Quatre Trampolins? Si s’estan construint en les escoles públiques valencianes espais per practicar la pilota valenciana, ¿per què no es construïxen també trampolins per a que els nostres fills s’inicien en els salts d’esquí? Es més, l'edificació de trampolins arreu del País Valencià amb diners públics podria ser una de les solucions perquè el sector de la construcció eixira de la crisi. ¿Per què no hi ha cap màster a les universitats valencianes per formar arquitectes especialistes en el disseny de trampolins? Esperem que este post servisca per despertar del mesinfotisme i recuperar els salts d'esquí com un dels nostres esports autòctons més emblemàtics i elegants.
Sabíeu que:
- El primer trampolí que es va construir a Espanya per a la pràctica dels salts d’esquí va ser a l’estació de La Molina en 1912. En 1928 es va construir un altre trampolí i cinquanta anys després, en 1979, es va construir un nou trampolí per a salts de 70 metres. que es va inaugurar amb la I Copa Sa Majestat el Rei de salts d'esquí (més avall teniu un enllaç amb la resta de trampolins construïts a Espanya).
- Espanya ha tingut representació en la competició de salts d’esquí als Jocs Olímpics d’Hivern de Sarajevo (1984) i de Calgary (1988). Als primer van anar els saltadors catalans Àngel Joaniquet Tamburini, Josep Ignaci Rivera i Marinello i Bernat Sola Pujol. Este últim saltador va ser l'únic en repetir participació als Jocs de Calgary.
- Actualment s'han deixat de fer competicions federades en el territori espanyol.
- Els salts d’esquí són un esport olímpic des de 1924 als Jocs de Chamonix (França). En l’actualitat, es disputen tres modalitats: trampolí de 90 metres, trampolí de 120 i una prova per equips de quatre saltadors, també en el de 120 metres.
- És un dels pocs esports sense competició femenina als Jocs Olímpics.
Enllaços:
¿En què consistix una competició de salts d'esquí?
L'única pàgina web espanyola dedicada als salts d'esquí.
Tots els trampolins construïts a Espanya.
El salts d’esquí són un dels esports autòctons desconeguts del País Valencià i, per extensió, dels Països Catalans. De fet, resulta una tasca impossible trobar cap referència bibliogràfica que parle de les arrels valencianes d’este esport. El mesinfotisme valencià es tan gran que, mentre en la versió en castellà de la Wikipedia hi ha una entrada específica sobre els salts d'esquí, en la versió en català, a dia de hui, no en trobem cap. Tal és la importància de retrobar este esport, reivindicar-lo i promocionar-lo al País Valencià que es pot assegurar que, culturalment, no és el mateix un País Valencià amb salts d’esquí que sense salts d’esquí. De fet, per al nacionalisme valencià hauria de ser més important la reivindicació d’este esport com autòcton que la defensa de la llengua o, fins i tot, el territori.
Si bé, els salts d’esquí es van originar als països nòrdics, el seu inventor fou Batiste Enguix, conegut com el tio Ametla. A principis del segle XIX, este mestre torroner de Xixona va fer una sèrie de viatges als països escandinaus per promocionar internacionalment el seu producte (que en un principi era el torró i no els salts d'esquí). La seua idea era ben simple: cercar llocs amb una climatologia de postal nadalenca quasi tot l’any, la qual cosa facilitaria la venda de torró.
L’estratègia negociadora de Batiste Enguix començava convidant a sopar als comerciants d’estos països i acabava sempre d'idèntica manera: bevent com víkings (no com cosacs). En dormir la mona, al dia següent i amb més calma, era quan es tancaven els tractes, mentre es recuperaven de la ressaca amb una combinació de sauna i banys freds. ¿Què té a vore açò amb la invenció dels salts d’esquí? Molt, doncs en la seua visita a Hèlsinki, a l’endemà del sopar, el tio Ametla encara anava prou entonat i, en compte de baixar caminant des d’on estava la sauna al llac on prenien el bany, va decidir fer la gràcia i acurtar camí lliscant-se per la rampa d’un marge d’uns cinc metres d’alçada i llançar-se al buit nuet, equipat només amb un paraigües que va obrir durant la fase de vol, abans de cabussar-se en les fredes aigües del llac. El seu salt va fer tant de riure als seus amics finesos que de seguida el van imitar. A la setmana següent van organitzar una competició per vore qui feia el salt més graciós. Com es reien tant, decidiren celebrar este esdeveniment una vegada al mes. Els participants saltaven nuets, equipats només amb objectes per fer la gràcia. Per agafar impuls utilitzaven una rampa per on es lliscaven utilitzant una taula o uns xicotets esquis exempts de fixacions. Els propis participants és puntuaven per dirimir el salt que més riure els feia. A esta pràctica la van anomenar siirtyä alasti from ramp (salt nuet des de rampa). Al llarg del segle XIX, esta activitat va sofrir un procés d’esportivització, fonamentalment a Noruega, que es va orientar cap a la mesura dels salts, per tal de comprovar qui arribava més lluny, la qual cosa acabaria convertint l’activitat popular del salts nuets en rampa en l’esport dels salts d’esquí (skihopping en noruec), un dels esports hivernals més arriscats, complicats i de major concentració per part dels seus practicants. Encara que des d’aquell primer salt del tio Ametla els salts d’esquí han evolucionat molt, l’actual reglament puntua no només el fet d’arribar el més lluny possible, sinó també l’estil i la perfecció en l’execució tècnica dels salts.
No es pot finalitzar este post sense denunciar que, un any més i com és habitual, la televisió pública valenciana continuarà donant l’esquena a una de les arrels culturals del seu poble: els salts d’esquí. Els valencians, valencianes, magdalenes i mostatxons no podrem gaudir de la retransmissió de la tradicional competició d’any nou de Garmisch-Partenkirchen en valencià i haurem de conformar-nos amb la retransmissió en castellà que fa la 2. Però ara que ja sabem que els salts d’esquí són un esport autòcton valencià, sorgeixen moltes preguntes: ¿Quan es retransmetrà per Canal 9 o Punt 2 una competició de salts d’esquí? ¿Quan veurem un saltador del País Valencià a Garmisch-Partenkirchen? ¿Quan tindrem una Federació de salts d’esquí al País Valencià? Si hi ha diners per fer a València seu de l’Amèrica’s Cup i de la Fórmula 1, ¿per què no es fa que siga seu del Torneig dels Quatre Trampolins? Si s’estan construint en les escoles públiques valencianes espais per practicar la pilota valenciana, ¿per què no es construïxen també trampolins per a que els nostres fills s’inicien en els salts d’esquí? Es més, l'edificació de trampolins arreu del País Valencià amb diners públics podria ser una de les solucions perquè el sector de la construcció eixira de la crisi. ¿Per què no hi ha cap màster a les universitats valencianes per formar arquitectes especialistes en el disseny de trampolins? Esperem que este post servisca per despertar del mesinfotisme i recuperar els salts d'esquí com un dels nostres esports autòctons més emblemàtics i elegants.
Sabíeu que:
- El primer trampolí que es va construir a Espanya per a la pràctica dels salts d’esquí va ser a l’estació de La Molina en 1912. En 1928 es va construir un altre trampolí i cinquanta anys després, en 1979, es va construir un nou trampolí per a salts de 70 metres. que es va inaugurar amb la I Copa Sa Majestat el Rei de salts d'esquí (més avall teniu un enllaç amb la resta de trampolins construïts a Espanya).
- Espanya ha tingut representació en la competició de salts d’esquí als Jocs Olímpics d’Hivern de Sarajevo (1984) i de Calgary (1988). Als primer van anar els saltadors catalans Àngel Joaniquet Tamburini, Josep Ignaci Rivera i Marinello i Bernat Sola Pujol. Este últim saltador va ser l'únic en repetir participació als Jocs de Calgary.
- Actualment s'han deixat de fer competicions federades en el territori espanyol.
- Els salts d’esquí són un esport olímpic des de 1924 als Jocs de Chamonix (França). En l’actualitat, es disputen tres modalitats: trampolí de 90 metres, trampolí de 120 i una prova per equips de quatre saltadors, també en el de 120 metres.
- És un dels pocs esports sense competició femenina als Jocs Olímpics.
Enllaços:
¿En què consistix una competició de salts d'esquí?
L'única pàgina web espanyola dedicada als salts d'esquí.
Tots els trampolins construïts a Espanya.
4 comentaris:
Aieeeeeelooo!
A mi m'agrada més el salto del tigre!
Quin poc trellat
Superfiplo bona entrada...
Publica un comentari a l'entrada