dimecres, 16 de desembre de 2009

El valencianisme del PP

He llegit els comentaris al darrer post d’Alietes. Tadeus repeteix una i altra vegada la mateixa cançó de les nocions abstractes; en blasma i reclama contínuament casos concrets. Algú pensarà que això és una exigència dialèctica inapel·lable, però jo no ho tinc tan clar. Un o dos casos concrets no demostren res. Traure’n conseqüències suposaria elevar a categoria universal una anècdota particular. L’única manera de superar l’escull seria aportar una enormitat de casos concrets, per a poder inferir-ne conclusions generals. Però això portaria a escriure uns quants toms, tasca que ja està feta (al marge que es puga revisar o ampliar); Joan Fuster, per exemple, ja va arreplegar nombrosos testimonis històrics (dels segles XVI i XVII) relatius al caràcter muelle y acomodaticio del valencians.

En la seua darrera contestació a Alietes, Tadeus para una trampa dialèctica que pot enganyar les persones poc avisades. Consisteix a fer passar gat per llebre. Quin és el gat i quina és la llebre? El gat és la reivindicació de l’aigua o d’una millora del finançament autonòmic. La llebre, la política d’enfrontament amb el govern central socialista. Si hom mira superficialment els fets, creurà que el PP s’ha fet més nacionalista que ningú. És una falsa apreciació. S’atrevirien els populars a incloure candidats cuneros en les seues llistes electorals de Catalunya o el País Basc? Els populars són tan espanyolistes com sempre (a molt estirar, conreen el regionalisme ben entès, per a evitar que els surten Unions Valencianes o Uniones del Pueblo Navarro. Això sí, han vist que els governs autonòmics poden arribar a ser veritables contrapoders del govern central socialista i actuen en conseqüència.

A mi m’agraden més l’exemple de Juan Carlos Rodríguez Ibarra —aportat per Escrivà— o el de José Montilla, perquè escenifiquen un enfrontament amb la cúspide del propi partit, a causa de la pressió ciutadana. Els assumptes de l’aigua o del finançament autonòmic són distints: no són reivindicacions “nacionals” dels valencians. La millora del finançament no fou exigida al govern d’Aznar i l’assumpte de l’aigua és una moguda partidista creada i orquestrada —amb autobusos plens de tercera edat i paella cuita per Galbis inclosa— per a fer la mà a Zapatero. El numeret d’Educació per a la Ciutadania i els boicots a la llei de dependència i al pla d’adquisició d’ordinadors per als alumnes valencians —última novetat— formen part del mateix paquet. I ací cal esmentar novament com és de fàcil manipular les masses fent servir la demagògia i el populisme barats.

Els populars demostrarien, en tot cas, ser molt llests (els socialistes, en canvi, semblen més bé ximples). En copsar el menyspreu i l’abandó crònics de què som objecte els valencians, pel nostre suposat caràcter moll (hem contemplat sense dir ni piu com les olimpíades marxaven a Barcelona, l’exposició universal a Sevilla, l’AVE a Valladolid...), els polítics del PP obren des de fa temps en conseqüència: manipulen el sentiment de marginació secular en profit propi. I els ha anat molt bé; han convertit el País Valencià en un feu electoral. Ara bé, deduir d’això que tenen esperit nacionalista... I no parlem, per favor, del requisit lingüístic! Sobre aqueix tema, es podria escriure una novel·la.... Els populars no tenen cap intenció de protegir la llengua dels valencians. És més: alguns d’ells estarien encantats si desaparegués ja d’una vegada.

2 comentaris:

Tadeus ha dit...

Sr Sisternes, ha tret de context les meues opinions, ha triat alguns aspectes eludint altres, i repeteix una vegada més una sèrie d'arguments ja coneguts i previsibles. Crec que la seua entrada aporta poc al debat que hem mantingut, o estem mantenint ací:

http://elpenjoll.blogspot.com/2009/12/mesinfotisme.html

Però també és veritat que obri noves vies de debat. Mare meua! Se'm multipliquen els fronts...

Superagent Pardo ha dit...

La qüestió no és si els arguments són coneguts i previsibles. La pregunta és: són convincents? A mi, el text d’Aquil·les em convenç. Senyor Tadeus, la repetició d’un argument no l’invalida, com vostè sembla insinuar. Només les fal·làcies poden invalidar una argumentació. De tota manera, a quins arguments es refereix, quan parla de previsibilitat? Diu que aquesta entrada aporta poc al debat que mantenia vostè amb Alietes i Escrivà. És el seu parer —respetabilíssim, per suposat—. Jo, en canvi, trobe molt interessant aquesta entrada d’Aquil·les. Qüestió d’opinions. M’agrada sobretot la distinció que fa entre enfrontar-se amb els propis correligionaris o amb els adversaris polítics.