dissabte, 7 de novembre del 2009

Va de poetes! (XV): de grans i de palles.

De resultes de recents converses cibernètiques amb Xavier Aliaga i amb el Príncep de les Milotxes (veieu-ne els comentaris) he anat fent-li punta al llapis de l’origen de l’impuls poètic.
De tant en tant, Aliaga ressenya al seu bloc jóvens poetes actuals que comencen a dir la seua en el panorama literari català. Hi ha parlat de Jaume C. Pons (a qui qualifica de "gran"), de Rubén Luzón i de Martí Sales. Els tres formen part d’una fornada de vint-i-huit poetes que es mouen sobretot per la metròpoli de Barcelona (tot i que també n’hi ha a València, per exemple el nostre enyorat Andreu Galan, el mateix Luzón i Eduard Ramírez, per donar tres noms) i sota un denominador comú titulat Pedra Foguera, apadrinat per Enric Casasses, i que en realitat és un llibre antològic que els recull als vint-i-huit. Noves veus. Sorolloses en molts casos. ¿Massa soroll per no res? Ja ho veurem. Ja es veurà quants en queden en actiu d’ací deu anys.

I és que supose que vostés coincidiran amb mi que l’adolescència (i encara més la postadolescència, que en determinats casos s’allargassa fins passats els trenta anys) és un període vital difícil de portar. La vena poètica, en molts casos, arranca ací. L’acne és molt traïdor. L’efervescència emocional de l’adolescent, que és sempre explosiva i dispersa, fa que l’energia que l’individu desprén córrega com la lava per camins insospitats. El desvari hormonal en qué es resumix l’adolescència afecta el cos, la ment i aquell magma encara no quallat que anomenem voluntat; i en conseqüència, ens aparta del món. Si un és tímid, o inhibit, o lleig (tres motius pels quals la libido torrencial té escasses possibilitats de ser alliberada sobre l’objecte de desig en qué es convertix un altre cos adolescent), sempre té a mà (mai millor dit) els camins d’Onan: físics i mentals. I en eixe sentit, l’adolescent descobrix la poesia (o, per extensió, la literatura o l’art) com una mena d’art autoamatòria, i el seu ego, minimitzat per la timidesa, la inhibició o la lletjor, es pot expandir més lliurement mitjançant els versos (la narrativa o la música). La masturbació és una vàlvula de plaer de consum propi absolutament lícit, faltaria més! Com la poesia adolescent. I també la postadolescent: ego, ego, egooo,... oohmm, oouuhmmm, uuuhmmm, aaah!

El mal ve quan un pretén fer pública la seua art autoamatòria. Els resultats solen ser de vergonya i no és d’estranyar que causen estes reaccions en els altres: «Qué m’importa a mi com te la casques tu, xato?» És més: «Tira pâcallà no fóra cas que m’esgitares!»

Al Príncep de les Milotxes li deia que no m’interessa gens la poesia que parla del jo (l’ego), la que pren el jo com a centre per a la creació. Traduït ve a ser: «Qué m’importa a mi com et trobes tu?» El que m’interessa quan m’aboque a un llibre és trobar una veu que m’explique el món. M’interessa com algú (un poeta, un narrador, un pintor, un filòsof,...) veu el món. M’interessa algú que amb la seua obra em mostra aspectes del món que ell ha pogut descobrir i que jo no havia ni ensumat. La veu del poeta ja està en els versos. No cal insistir a mostrar-se. Mostrar-se és un joc de l’ego adolescent (i postadolescent), una reivindicació de l’autoestima davant l’espill. En estos casos, no interessa el món, només interessa el reflex d’un mateix en l’espill: pur exhibicionisme, fruit del desvari hormonal.


18 comentaris:

Tadeus ha dit...

La poesia, com a molt, és una cosa efímera. No conec cap poeta (tret d'alguna excepció notable) que haja escrit més de quatre o cinc poemes que valguen la pena. La resta és palla. ¿Vosté ja ha escrit els seus?

A pesar del caràcter inasible de la poesia, hi ha molts que pretenen ser 'poetes' de per vida, perpetuar-se com a poetes, ser reconeguts com a tals, formar part de generacions, antologies, tenir un nom com a poeta, etc. Té raó el que vosté diu sobre la relació entre creació poètica i adolescència, però també podríem parlar de la poesia com a eina social que permet a certs individus aspirar a ser algú en el món, pertànyer a algun clan, posar-se una etiqueta que pugar ser 'guai' i els done done prestigi.

A més, els 'poetes' que van de 'poetes' tenen un excelent aliat que els dóna suport econòmic i motius per a mantenir les aliances tribals: els premis literaris.

Lo Pol ha dit...

Deixem-nos de gelipollades: en una recent enquesta, sols el 10 per cent de les dones escollirien com a parella un poeta. Prestigi? Au, no fotem. I d'una altra banda, la poesia és masturbació en el 98 per cent de les seues manifestacions. A alguns se'ls nota més, això sí. Exhibicionisme? Sí. Qualitat? En alguns sí. Jutgem l'obra.

Dit tot l'anterior: preferisc la pretenciositat al buit, el moviment al no-res. Fins i tot quan qui ho fa s'equivoca o erra. Amb la quantitat de merda autèntica que circula, no acabe d'entendre determinades crítiques. O sí: criticar a aquells que suposadament van de guai s'acaba convertint en una actitud súper-guai. O guai al quadrat.

Tadeus ha dit...

Anem per parts. Els premis literaris em semblen immorals. Caldria eliminar-los, ja que només fomenten l'amiguisme i la mediocritat. ¿Està d'acord amb això?

La poesia actual es basa en persones que es presenten a premis, i poc més. I també en persones que van més en pla 'espectacle', com ara Casasses. El vaig vore una vegada en directe i tenia més pose que tota la Pasarela Cibeles junta.

Ara, si hi ha grups de persones que es consideren poetes i son feliços així, endavant! Però que no coste diners a l'erari públic!

I dic jo, ¿per què una persona escriu un llibre de poemes? ¿Per què eixe format? ¿No serà perquè és el format dels premis? ¿No serà que la immensa majoria de 'poetes' el que fan, en realitat, és amoldar-se a un determinat tipus de producte? Ara tenim Internet i mil coses més. Tot canvia, fins i tot la creació. O tot s'enfonsa. Ja vorem. El terme 'poesia' va reduint-se a una espècie d'etiqueta que et pot donar prestigi en determinats cercles o fins i tot permetre't follar més en determinats cercles. Una etiqueta amb valor social encara que estiga en ocasions revestida de rollo anti-social o alternatiu.

Té vosté raó amb allò de que cal LLEGIR abans de criticar. No lligc molta poesia però la que he llegit o escoltat últimament em sembla una merda. ¿Què vol que hi faça? Crec que sobren 'poetes', sobren premis, sobren 'escriptors'. No es pot ser 'poeta' tota la vida. Es poden escriure uns pocs bons poemes, però la resta és, en molts casos, una mera façana.

escrivà de cort ha dit...

M’alegre de veure’ls tan vius i tan “papistes” —darrerament es percebia una certa atonia en El Penjoll—. Estan vostès sublims: «La poesia és onanisme, masturbació», «Els poetes són gent que va de guai, que busquen la posa, l’espectacle...», «La poesia permet follar»... Ja ficats, els penjollaires podríem estudiar un projecte original: reescriure una nova Història de la Literatura Universal —modificant, és clar— el llistat dels gèneres literaris—. Igual passàvem a la posteritat...

Alietes el del Corralot ha dit...

Estimat Calinca, la poesia no només és una cosa efímera; és una cosa absolutament inútil. Ni més ni menys que qualsevol manifestació artística.
Entenc la seua visió dels premis literaris, però just els de poesia són els que menys diners costen a l'erari públic. Pense vosté que els de narrativa, teatre i assaig solen estar millor dotats econòmicament. I al cap i a la fi, el paper dels llibres es pot reciclar (que li ho diguen als poetes que s'han sentit insultats perqué l'editorial Bromera pretenia desfer-se de l'stock de llibres inútils que farcia a vessar els magatzems! Es van posar fets unes feres: Ui, ui, ui, que em destuïxen l'obra d'art. A mamar! Llei de mercats i punt.)

Jo, ja ho sap vosté, sóc un pirata dels premis literaris. I m'han tret les castanyes del foc en més d'una ocasió. Sí, la poesia, en el meu cas, també ha sigut nutritiva. Ja veu que la meua visió del fet és ben poc romàntica.

D'altra banda, també li he de dir que la promoció literària cal que es faça. I cal que es faça des de les associacions, des de les biblioteques i des de les institucions.

Em desplau, però, la curta visió que dóna de la poesia. La poesia no és només l'etiqueta actual del guais. Tinc, per exemple, sobre la taula "El Color", de Blai Bonet, i "Poesía 1969-1990" de Jaime Siles. Poca broma. Cosa sèria.

Compartisc l'opinió de Lo Pol que de la quantitat pot eixir la qualitat. I més en els temps globals que corren. I m'alegra molt saber que un 10 per cent (no està gens, però gens malament) de les dones vulguen emparellar-se amb poetes.

Escrivà, de la nova Història de la Literatura Universal, podria encarregar-me jo de fer la porga del teatre? Tinc en la mà els mistos preparats per encendre la foguera. I ací al costat la pila de les obres completes d'Ibsen, Moliere i Marivaux... Encenc el primer misto?

escrivà de cort ha dit...

Mâemeua! I quin furor incendiari! Per què vol cremar vostè les obres completes d'Ibsen, Molière i Marivaux? Quin mal li fan? Xe, deixe-ho estar! Alguna rata de biblioteca se n’aprofitarà...

Alietes el del Corralot ha dit...

Ja sap que parle metafòricament. Però a la foguera metafòrica posaria a Marivaux per classista i panxacontent amb el sistema: no canviem res no fóra cas; a Molière perqué no té puta gràcia tot i anar de graciós i a Ibsen per carca i caspós tot i anar de trencador modern en la seua època.

Tadeus ha dit...

Supose que Blai Bonet i Jaime Siles deuen haver escrit almenys cinc o sis poemes que valguen la pena. He llegit recentment alguns poemes de Jaime Siles, però no m'han agradat especialment.

Pel que fa al teatre, jo salvaria a Molière, encara que siga pel seu sublim llenguatge. I pel mateix motiu, a Oscar Wilde. Enviaria a la foguera a Samuel Beckett, perquè cada vegada que he vist un muntatge d'una obra seua m'he quedat amb preguntes del tipus: '¿per a què?'. I a tots els dramaturgs catalans de totes les èpoques, per tindre tan poc talent. I a pràcticament tots els dramaturgs de les darreres dècades, per avorrits (excepcions: les primeres obres de Tom Stoppard, abans de convertir-se un insuportable pedant; algunes obres de George Tabori). Eliminaria sense miraments la producció teatral de Sergi Berbel, Bernard-Maria Koltès i altres autors mediocres i sobrevalorats. I abans que algú m'ho pregunte, ho dic: sí, salvaria a Tadeus Calinca!

Alietes el del Corralot ha dit...

Reconeixerà, almenys, que Siles té un edifici poètic molt sòlid. És a dir, una visió concreta del món. Que a vosté li agrade o no li agrade és absolutament insignificant. "Agradar" és un verb sense pes que es perd en el no-res.

I de Koltès, qué en diu, Cal·linca? Koltès is great! I m'estranya que a vosté no li "agrade". El seu teatre té una volada poètica de l'esperit de la qual algunes obres que vosté ha escrit no estan gaire lluny.
Oh, déus meus, Wilde, el pedant estupendo! A la foguera amb ell!

Tadeus ha dit...

Siles és un autor amb una llarga trajectòria darrere. A mi em falta potser descobrir poemes seus que em diguen alguna cosa. D'ahí que diga que 'no m'han agradat' els poemes seus que he llegit.

Vaig vore "Zucco", de Koltès, en el Teatre María Guerrero de Madrid. Em va paréixer una història previsible i certament envellida, per molt que el muntatge de Lluís Pasqual pretenguera actualitzar el text mitjançant efectes visuals que no funcionaven, com ara el visionat d'imatges porno.

Alietes el del Corralot ha dit...

Amb Koltès hauria de començar pel principi: "La nit just abans dels boscos". És un gran text (un monòleg molt actual), i hi ha una bona traducció al català de Sergi Belbel.

Tadeus ha dit...

Gràcies pel sugeriment, Sr del Corralot. Intentaré trobar el text, en francés, en la biblioteca de l'escola.

Tadeus ha dit...

O en la de l'Institut Francés de València.

Anònim ha dit...

A qui collons li importa on vaja a parar Calinca? amb foguera o sense, ningú perdrà el temps llegint-se ni una línia!

Príncep de les milotxes ha dit...

Així, molt ràpidament, Alietes no cal ser tan fisiològic; en les explicacions argumentatives li dediques massa temps a un tema que put.

Li deia a Aquil·les que he despertat d'un coma de 17 dies i m'he recuperat...
Així que ego te absolvo a peccata tuis...
Dóna'm una miqueta de temps que l'article és sucós, els comentaris també i diré la meua.

Abraçades...

Príncep de les milotxes ha dit...

I fa temps vaig escriure aquestes menudències..., desficacis prominents que sorgien sota les ungles.
http://espaiclaudator.blogspot.com/2009/01/la-dissoluci-del-jo-2.html

Príncep de les milotxes ha dit...

En primer lloc, m'haureu de perdonar l'absència de quasi dues setmanes per aquest llogaret.
He estat en coma i m'han donat l'oportunitat de tornar de nou a cavalcar. No em demaneu qui o el perquè.
Però he vist que heu "anat a costura" i us he posat les piles del treball. Ostres, ací qui no corre vola!

Sa Excel•lentíssima Persona Tadeus no para de sorprendre'm; cada cop que se li escapen els fonemes per l'aire o pels dits se m'obre una enciclopèdia. Supose que tindrà una secreta maquineta capaç de dilucidar els quatre o cinc poemes imprescindibles dels vertaders poetes.
Mecagondena! Ja ens la podria prestar i separaríem també les pedres de l'arròs en la narrativa, l'assaig i el teatre. La paella que ens sortiria esdevindria un caldo de Meravella.
Com que al Mestre de cerimònies no l'importen ni els premis, ni el prestigi, ni l'adolescència - què bé n'haurà tingut?-, tant ell com jo - perdoneu-me l'abús-, estem salvats. I això sí, sempre ens restaria per al darrer descans l'Esglèsia Cal•linquista, seu i prat lluent i nuvolat per a les nostre arrupides ànimes.
Des d'aquesta tribuna agraïsc les classes de dramatúrgia (gustos personals) que l'Alietes i Tadeus m'han donat. Sóc mortal, no diví, i per sort meua encara bons arbres em regalen bones ombres. No he llegit Bonet, ni Siles... Miraré en les biblioteques, car comprar llibres és un altre pecat del Mercat. Els haurien de regalar enlloc de tindre'ls emmagatzemats.
Amb total seguretat que podríem trobar algun terraqui que realitzara una tesi doctoral per parlar d'onanisme, poesia i el dolç art del cardar; però crec que el riu se n'ha anat una mica de mare.
Per finalitzar diré m'han sorprés algunes estupideses llegides als comentaris, a banda, de conéixer algunes noves llegendes i propostes noves del Penjoll (nova història de la literatura?)
De tantes coses llegides per escrites, estic atabalat).

Als 18 anys vaig llegir a Hiperión les obres de Novalis i Hölderlin; hauré de rellegir-les; amb seguretat que ara en trauré més profit.

Per cert, una encomanda per als amics Alietes i Tadeus... m'agradaria m'enviàreu digitalitzat Matarates; d'en Tadeus alguna cosa que no estiga penjada ala seua wikipèdia... que amb molt de gust els llegiré.

Visca la democràcia digital!

Príncep de les milotxes ha dit...

No és que em vullga fer propaganda; no m'importa això, però sí, compartir dèries, almenys, amb qui a banda de bategar i roncar s'interessa per la vida més enllà del seu propi melic...

http://espaiclaudator.blogspot.com/2009/11/nens-del-carrer.html