dilluns, 19 d’octubre de 2009

Va de poetes! (XIV): contra Carner.

A les 12 del migdia d'este diumenge que ve, dia 25 d’octubre, estic convidat a participar en un recital col·lectiu dins el 9é Festival de Poesia de Sant Cugat. Em deixen uns cinc o set minuts per dir versos meus i per dir també (peça obligada) un poema de Josep Carner.
Més o menys ja sé el que faré, però m’ha costat una barbaritat trobar un sol poema del senyor Carner que no m’afronte en llegir-lo; en llegir-lo per a mi, no us dic res, a l'hora de llegir-lo en veu alta! És, a hores d’ara, una de les veus més cursis de la poesia mundial que conec. Com que a casa no tinc cap llibre seu, he hagut de recórrer a les biblioteques. En la biblioteca del barri he consultat la seua obra completa: un llibrot de milanta pàgines amb tapes dures de tela granate. Fastiguejat, vaig haver de desistir perqué no trobava ni un sol poema potable. D’una altra biblioteca he tret el llibret “Auques i ventalls”. Ací en van alguns versos triats per la mà de l’atzar:

“L’antic veia la Lluna com una noia casta,”

“sols un llumet vigila
sota de mon teulat;
só de tota la vila
l’únic enamorat.”

“En l’hora i punt que Dorotea clara
de mon amor s’havia compadida,”

“És daurada la ciutat.
Del desembre el vent gelat
confós se retira
dolça com una lira.”

En fi, millor deixem-ho ací. Fades, floretes, heroïnes figa-molles de la tradició literària, jóvens pansits, angelets, brins de vent, arbres, fruits saborosos i empalagosos, hores moixes de la ciutat... tot un món ensucrat que embafa fins la nàusea. Com pot ser que un home amb una vida tan apassionant i tan viatjada com la del senyor Carner ha pogut donar una poesia tan summament rància?
D'altra banda, Carner domina com ningú el ritme versal i construeix uns decasíl•labs perfectes (ja te’l pots empassar senceret, Andreu Galan, a vore si se t’apega alguna cosa!), però el contingut del poema és d’una buidor inquietant.
Per a diumenge he triat el poema “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu”, que encara té una miqueta de mala bava i de trellat per als dies que corren. L'interrogant que m'assalta és, quins poemes hauran triat els altres recitadors o serà el cas que tots ens hi presentarem amb el mateix poema del senyor Carner?

27 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Alietes, te n'has adonat que sense Carner no hauries pogut dir allò que has dit d'un mode tan ensucrat? Jo tan sols conec d'ell Els Fruits saborosos, que ja veig l'has distingit, diferenciat... En propers dies escriuré al meu blog un poemeta d'aquests de nova tecla per als poetetes que diuen són d'una ferotge actualitat.

Abraçades i focs que no d'artifici.

Príncep de les milotxes ha dit...

I espere ens faces amb pèls i senyals les intervencions i noms dels famosos autors que heu participat. Em mor per escoltar-vos amb delectança les vostres fades i angelets interiors. No t'ho prengues com una broma, ni com una cosa personal: Ja veus que tot s'apega en passar pel Penjoll.

Això seria democràcia de la informació, no? Com que no vaig a Sant Cugat?

Estaré a l'aguait!

Encara més abraçades no gens cremades!

Cul de sac ha dit...

Alietes, vosté ja sap allò de les "almorranes" garapinyades, no?
Doncs ale, espaiet amb les pujades de sucre indegudes.

(i molta sort, per descomptat)

Alietes el del Corralot ha dit...

Hola, Príncep de les Milotxes, ja em diràs de qué hem d'escriure si no és de l'actualitat (siga més o menys ferotge).
Estic amb Rimbaud: "S'ha de ser absolutament modern!" Qué és el que compta, sinó la realitat que vivim?
A tu no et sembla al·lucinant que algú amb la sensibilitat i el coratge de Carner, acabara escrivint els versos que ell feia? A mi sí. Com es pot distanciar tant vida d'obra? Com un home es pot deixar véncer d'eixa manera per un esteticisme buit? En quin país de fantasia havia ancorat la seua ment creativa Carner? Qué devia ser per a ell la poesia? Totes estes coses em fa preguntar-me la seua lírica carrinclona.

Que em maten si mai deixe translluir cap fada ni cap angelet interior meu, cas de tenir-ne. Jo el més interior que tinc són els calçotets. I només quan en porte.

Tadeus ha dit...

Sr Alietes, si vosté té una idea tan clara sobre Carner, ¿per què no va al referit acte i, senzillament i sincera, diu que els versos de Carner són una puta merda? ¿Tem ofendre a algú?

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja saps que Rimbaud tan sols va escriure un únic llibre i emmudí per sempre: Amen! Això, a banda de ser un traficant d'armes, ofici no de lector, precisament. Potser amoral? Per cert, si ja està passat de moda el postmodernisme i tot?
Ja t'he dit que no he llegit l'altra obra d'ell i no puc jutjar-lo, però alhora he vist que no has posat al mateix calaix tot: els fruits saborosos són una peça d'enginyeria mètrica, a banda els gustos subjectius...
La pena és que no li podem fer la pregunta que fas: Com es pot distanciar tant vida d'obra? Els seus motius tindria... La vida d'Antoine de Saint-Exuspéry era també prou diferent al món que va crear i no per això fou un bajoca, ni un fava.
Vols dir que representa un esteticisme buit? Li ho podríem aplicar a alguns poemaris o peces de l'Estellés?
I no t'avergonyisques de les fades, ni dels angelets, no m'agraden les morts; potser en tingues un com diu Wim Wenders a Cel sobre Berlín.
I per fer una mica de conya, no em fotes que la teua peça més interior són els calçotets; ara sí que t'has passat de rosca: ens caldria promoure una mica el nudisme, no creus?

Bé Alietes, espere ens faces una bona ressenya amb noms, pèls i senyals... Els anònims són per als xiquets.

Abraçades.

Esperaré...

Príncep de les milotxes ha dit...

Se m'oblidava Alietes, tens tota la pinta de ser l'amo del Zoo...
No sóc Rappel, però crec no anar mal encaminat...
Ja m'ho diràs!!

Alietes el del Corralot ha dit...

Home, Calinca, m'han convidat a recitar, no a explicar els meus gustos. I no dubte vosté que si els explicara, ofendria a més d'un.

Príncep, et veig molt engrescat en el tema; seguim, doncs. De Rimbaud agarre el seu lema, que em sembla encertadíssim. I moltes de les seues revelacions poètiques. Quant a ser traficant d'armes, qué vols que et diga? Qualsevol europeu que en aquells moments posava un peu a l'Àfrica, no era per anar-hi precisament a fer de missioner. Et sona allò del colonialisme? Doncs això, un bon negoci.

Ja he dit que Carner fa els decasíl·labs com ningú. I és veritat. Potser fins i tot millor que Ausiàs March (i mira que la tire llarga!). Josep Pla retrau a Carner que és massa perfecte. Curiós, no? Esta és una altra de les coses que em causa estupor: ¿com un poeta amb la capacitat rítmica i musical de Carner, amb el seu domini de la mètrica i els accents, pot reduir el món que versa al fantasieig o al paisatgisme? Com es pot imposar tant l'esteticisme del moment?
No he dit mai que Carner fóra un bajoca ni un fava, tot al contrari! I per això mateix he fet esta entrada.

A l'Estellés, dius? És clar!

Faig conya amb això de les "interioritats" perqué no m'interessa gens l'interior dels poetes; m'interessa el món, que és, sobretot, allò que hi ha fora del jo, d'ulls enfora.
El Zoo de qué parles, per exemple, és un viatge del "jo" (primers poemes de "Peixera de taurons") al "món" (resta del llibre).

Si els Anònims són per als xiquets, per a qui són els nostres Pseudònims?

Ecosafor ha dit...

He escrit un article que crec que val la pena, us el deixe ací per si us interessa
salut!
Roger

LA CULTURA, EL 4rt PILAR DE LA SOSTENIBILITAT

Estem cansats de sentir sempre el mateix: en conseqüència anem a avançar-nos una mica als debats i a parlar sobre la relació entre cultura i sostenibilitat. Sobre perquè la cultura del lloc és tan important on es debat sobre la sostenibilitat, per a aconseguir que aquesta vaja endavant.

Quan professionalment fem processos d'Agenda 21 i de participació pública relacionats amb el medi ambient, ens adonem que l'èxit d'aquestos processos depenen de multitud de factors, alguns d'ells relacionats amb el teixit associatiu, amb la cultura participativa o amb la vinculació de la població al terme municipal i als seus espais amb valors mediambientals. I què és tot això en definitiva? la cultura del lloc.

La cultura inclou tant valors com les pautes de comportament que se'n deriven, els punts de vista, les aspiracions col·lectives, el savoir fare, i tota una sèrie de coneixements i idees que són sempre el punt de partida sobre el que començar a treballar.

I per a promoure la cultura a un lloc el camí a seguir passa per concertar plans d'acció a tots els terminis entre tots els agents implicats en els processos culturals, com indústries culturals, museus, universitats, regidories locals, ens comarcals, associacions culturals, el sector de llibre, músics, persones dedicades a l'audiovisual, i d'altres.

Per a fer aquestos plans d'acció cal concertar interessos entre tots els agents culturals, facilitar fòrums i punts d'encontre que els permeten d'identificar aquells aspectes que potser uns necessiten i d'altres els poden oferir, aquelles potencialitats de què disposen i també algunes limitacions.

Per tant en alguns anys, esperem que pocs, no tindrà sentit parlar de processos encaminats al desenvolupament local sostenible sense parlar de cultura, i caldrà enfocar la cultura com a motor del desenvolupament local, no sols de cara al turisme, també de cara al desenvolupament d'indústries culturals i a la creació de hubs i clusters culturals a partir del que ja tenim.

Només des d'aquesta gestió del sector cultural podrem divulgar valors a la societat i així ser capaços de superar els condicionants actuals, que fan per entendre'ns, que hi haja grans diferències entre fer una Agenda 21 a la Toscana, on la cultura del lloc implica una gran sensibilitat pel paisatge agrícola, i fer el mateix a la Marina Baixa, on un percentatge molt alt de la població activa es dedicava fins fa poc a urbanitzar i enrejolar el territori fins a límits insospitats.

I aquesta visió de la cultura entronca amb altres disciplines del medi ambient, com el paisatge, com a plasmació territorial de la cultura (o manca de) del poble que l'ha creat. No de bades es diu que cada poble té el paisatge que es mereix. I en definitiva aquest paisatge definirà el rang de possibilitats econòmiques d'un territori: imagineu un territori socioeconòmicament d'èxit amb tot el seu paisatge i el seu patrimoni maltractat i derruït? Quina imatge penseu que hi donaria una gran empresa en instal·lar-hi la seu, en arribar-hi delegacions d'altres països? Creieu que això seria possible?

Veritat que ara que heu llegit això està clar que la cultura és una part imprescindible i decisòria del desenvolupament local? Doncs en el context actual, ja és prou difícil que segons qui t'entenga quan hom parla de sostenibilitat, imagineu si parlem de fer-ne servir la cultura com a element d'unió de les tres components de la sostenibilitat: el respecte pel medi ambient, la justícia social i la viabilitat econòmica. No és hora ja d'incorporar el debat cultural en totes les seues vessants a les Agendes 21?

Vull felicitar Raül Abeledo, un dels meus col·laboradors, per orientar-me en la direcció de les paraules que acabeu de llegir. Gràcies Raül. Seguirem informant, potser organitzem una jornada sobre el tema.

Príncep de les milotxes ha dit...

Encantat Alietes, ja t'he identificat.
Aquest text no se'n va molt lluny del teu cèlebre Antologia: t'has retratat, és a dir, podem veure ràpidament la paternitat del post. Potser siga un divertimento que tot creador té dret a realitzar, faltaria més, aqueix pàl·lid "enfant terrible" que n'has parlat.

Dit això, ja sé , com tu, que una de les condicions del gènere animal humà no és ser precisament "Germanetes de la Caritat" i més encara en el paradís perdut africà.
Del Pla - ara tothom parla d'ell i per molts anys; és bon escriptor i està de moda- però tampoc no creguem que era una divinitat; també tu saps, tenia les seues cosetes, com la resta d'humans. D'igual manera Lorca i Dalí, la relació dels quals ha vessat rius, riuets i rierols de tinta.
Ja ho sé que tu no has dit en cap moment bajoca, ni fava..., ho he dit jo, com un mena d'estirar la llengua a l'interlocutor;Pel que fa als pseudònims són per a nosaltres, per passar-ho d'allò més bé; no hi ha problema.
De la qüestió essencial del teu comentari, no sabrem mai les motivacions, per què optà Carner pel paisatgisme. Fou la seua opció i els lectors ens agradarà més o menys: total llibertat; ja he dit que ni sóc Ràppel, ni l'Oracle de Màtrix.
I pel que dius de les interioritats, home! ets filòsof, a banda de poeta; sense el Jo no podem desenvolupar un discurs del món; jo mateix quan vaig llegir Zoo vaig pensar que aquest llibre no ha pogut estar escrit sense un posicionament del Jo envers la Realitat: elemental, Elíes!
Bé, tenia ganes de parlar amb un poeta assequible, proper i en certa forma mig sí, mig no metafísic, d'aquests que pots trobar al costat.
Ja saps que les lectures sempre són personals, les que tu fas , les que faig jo.
Així que aviat t'enviaré el meu divertimento que em va sortir directe, com una mena d'allò que es veu a l'altra banda de l'espill, al moment just d'haver llegit la teua prosa Antologia. Forma part de la teoria comunicativa que esclata en llegir poesia d'altres. Ja ho deia el vell Heràclit als seus fragments 61 "El camí cap a munt i cap avall és un i el mateix", el 111 "La malaltia fa la salut agradable i bona, la gana el sentir-se fart," etc...

Una abraçada.

I que vaja bé la lectura del diumenge: ja he vist qui hi sereu.

Alietes el del Corralot ha dit...

"Antologia" un divertimento? No ho sé, no ho sé...

Sí, sí, Príncep, en el fons la poesia (l'art) no és més que una qüestió de posicionament envers la Realitat (cas que això existisca. Jo preferisc anomenar-ho Món).

Les lectures són personals, i trobe que el fet de compartir les diferències ens fa més rics a tots.

Estaré encantat de llegir el teu divertimento i que ens seguim trobant per ací.

Tadeus ha dit...

Resum dels comentaris fins ara: Un príncep pedant que aspira a ser poeta (com tants altres), un poeta a punt de cometre un acte d'hipocresia literària (la hipocresia, quina cosa tan humana!) i un ecologista més perdut que un pingüí en el Sahara. ¿Què més es pot demanar? ¿Que arribe un ovni?

Sprinter IV ha dit...

Bon dia, som de la nau espacial Sprinter IV. Estem buscant un déu. En teniu algun disponible per ací?

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies amic Tadeus per coronar-me el mèrit; però ja estic molt bé al principat... Necessitem tan sols un home de carn i d'aire... Així dirigirem la meravella d'aquesta vida, la gran funció...

Tadeus ha dit...

Bona resposta, Sr Príncep. "Així dirigirem la meravella d'aquesta vida, la gran funció...". M'agrada la frase.

Príncep de les milotxes ha dit...

Si ja t'he vist vindre, pardalet! Malgrat el teu humor, el teu reialme és la funció.

Tadeus ha dit...

"el teu reialme és la funció". No sé què vol dir això, la veritat.

Ah, per cert, una cordial salutació al marcià d'abans!

apuntaot ha dit...

que eres un teatrero, collons!

Príncep de les milotxes ha dit...

Apuntaot, tu sí què saps! Has reblat el clau:)

Príncep de les milotxes ha dit...

Amic Alietes, ací et deixe l'enllaç http://espaiclaudator.blogspot.com/2009/10/aigolotn-ntologia.html
Tu creus que el Tadeus Calinqueta ens seguirà?

Una abraçada per a tothom.

Tadeus ha dit...

Seguir-los, ¿a on?

No sé què és "reblar" un clau.

Alietes el del Corralot ha dit...

Calinca, si no sap qué vol dir "reblar", no siga perro i busque-ho al diccionari!

Per cert, no cometré cap acte d'hipocresia: ja he dit que he trobat un poema de Carner digne de ser llegit. El poema no només no està malament, sinó que té molta gràcia.

Príncep, ja t'hauràs adonat que Calinca no seguix a ningú. Diria que ni a si mateix. Ara miraré l'enllaç.

Alietes el del Corralot ha dit...

Príncep, m'ha encantat el post. Gràcies. A vegades trobe a faltar sentit de l'humor entre la gent que escriu. És una de les coses que he d'agrair al Penjoll: la despreocupació i l'humor amb qué ens agarrem les crítiques i les garrotades. D'alguna manera la prosa "Antologia" era un joc, com tu bé observaves; una provocació ben entesa. T'hi he deixat un comentari breu.
Gràcies també pel joc que has sabut donar i repartir. I que resta obert.

Tadeus ha dit...

Animat pel comentari d'Alietes m'he llegit l'esmentada entrada i m'he quedat igual que estava, és a dir, no he entrat en el suposat joc. Això sí, he rellegit un textet d'Elies Barberà que m'ha tornat a semblar bo.

Alietes, que li vaja bé en l'acte carnerià. Podria ser pitjor. Podria ser una acte cartesià.

Hi ha per ací gent amb capacitat per a descriure'm o que fins i tot 'em veu vindre'... ¡Em coneixen millor que jo mateix! Això sí, m'encanta el paper d'agitador. I coincidisc amb Alietes: el Príncep ha actuat amb estil. ¡És que açò del Penjoll, de vegades, és com una correguda de bous!

Cul de sac ha dit...

Et veuen, o et veiem, vindre i anar-te'n, i tornar a vindre, i tornar a anar-te'n i... tornali la trompa al xic. Això si que és cartesià, i no descartes (valga la redundància) tornar a vindre i tornar a anar-te'n... Lo de la correguda de bous que ho diu per lo de a terra tots, cavall i picaôr?

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Ho deia més bé per allò de prendre l'alternativa i haver d'enfrontar-se a un bou. I ho deia de broma, clar. Imatges d'última hora, quan el cos demana descansar i la ment està mig endormiscada. Ara és de matí i estic fresc. Me'n vaig, veloç i content, a classe d'àrab!