Qüestió de pilotes

De sempre, el billar —el billar francès, no l’americà— ha estat un joc metafòric. Els escriptors, els cineastes, els pintors... s’han fixat en aqueixes evolucions de les boles que, sota el resplendor del llum zenital, evoquen vagament el moviment dels planetes, les bandades i les caramboles de la vida... Recordem, per exemple, la fantàstica sèrie El billar, de l’Equip Crònica, l’evocació de Billares Colón, en algunes obres de Ferran Torrent, o les escenes d’algunes pel·lícules inoblidables... Però avui no vull parlar de boles de billar, sinó de tennis.

No sé si se n’hauran adonat, però la política valenciana està marcada des de fa temps pel tennis. Tot començà amb Eduardo Zaplana, el bronceado, qui, com tots vostès sabran, estudià de jove la carrera de dret. Un professor de la seua facultat comentaria, anys després, que els bons estudiants acaben a la magistratura o a les notaries, i els dolents, a l’advocacia o a la política (fent notar que, per a triomfar, s’ha de ser espavilat, no estudiós).

Els inicis de Zaplana foren curiosos. Com que en acabar la carrera no tenia ni ofici ni benefici, es dedicà al tennis. Quan Eduardo donà els primers passos de la seua fulgurant carrera política, en època de la desapareguda UCD, en el seu DNI, a l’apartat professió, figurava: monitor de tennis (com podria haver figurat, sense cap problema, tocador de senyores). La resta de la història és coneguda: moció de censura a l’Ajuntament de Benidorm —recolzada per la trànsfuga Maruja Sánchez—, president de la Generalitat, ministre d’Aznar, portaveu parlamentari i alt càrrec de Telefònica.

I Francisco Camps? Les vides de Zaplana i Camps són paral·leles, com les de Plutarc. Camps, sent un jovenet amb la llicenciatura de dret acabada d’obtenir, s’hagué d’inclinar pel tennis, en absència d’altra ocupació millor. Per tant, ja tenim altre personatge dedicat, amb escàs èxit, al drive, el drop shot, el passing shot... Ara bé, en vista que no anava a ser cap Rafa Nadal, decidí de clavar-se en política, sota els auspicis de Juan Cotino. A partir de llavors, Camps fou regidor de l’Ajuntament de València, conseller de Cultura, Educació i Ciència, secretari d’Estat, vicepresident del Congrés, delegat del govern i president de la Generalitat.

I arribem a l’actualitat. Sabem que Camps passa per uns moments molt delicats. Ha tallat amb su amiguito del alma —a qui volia un ou—, ha perdut el recolzament incondicional de Rajoy, no sap com acabarà el cas Gürtel... Si, com apunten diferents indicis, estigués pròxima la fi de Camps, qui l’hauria de substituir? Propose un joc: esbrinem les biografies dels populars valencians i trobem una persona espavilada amant del tennis —aquests dies, hi deu haver un bon grapat a l’Àgora—. Juraria que el pròxim president de la Generalitat serà algú que, abans de donar els primers passos en política, s’haja dedicat al tennis.