dimecres, 11 de novembre de 2009

Lucidesa

Els propose que veiem, estimats i estimades, un fragment de l'entrevista que el periodista Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla l'any 1976 per al programa A fondo.
Per qué? Perqué darrerament en El Penjoll hem estat parlant de moltes de les coses de la literatura i de l'art que més m'interessen, com ara: quina és la relació dels artistes amb el món? Com ha de ser esta relació? Qué aporta l'art, ja siga la poesia, la narrativa o la pintura?
En l'entrevista veiem Josep Pla, amb 82 anys (a punt de fer-ne 83), donant pinzellades sobre diferents artistes més o menys contemporanis seus. Pla, obert al món. Pla, analitzant la mirada i l'obra d'altres artistes sobre el món: Maragall, Carner, Riba, Espriu, Nonell, Azorín, Delibes,... Magistral, al meu entendre.



Si volen, també trobaran fàcilment una entrevista del mateix programa amb Salvador Dalí, feta pels mateixos dies. Dalí, contràriament a Pla, es presenta com un artista egocèntric i centrífug: no està obert al món, sinó que ha aconseguit reduir el món al seu propi melic. L'ego no li permet contemplar el món.

I hi ha també una entrevista A fondo amb Salvador Espriu. En Espriu no trobaran la lucidesa de Pla. A Espriu se'l menja la rancúnia, l'odi covat contra una època i contra la repressió franquista, entesa, per extensió, com a repressió espanyola.

20 comentaris:

dospoals ha dit...

M'he adonat que la meua obra és dalinianoespriuana!

escrivà de cort ha dit...

Efectivament, Pla, fent ús de la sornegueria pagesa —o empordanesa?— que el caracteritzava, jutja l’obra d’escriptors i artistes contemporanis seus a partir de quatre o cinc requeriments bàsics i inexcusables: el creador no ha de dir obvietats, no ha de ser insubstancial, ha de guardar fidelitat a la seua llengua, ha de ser intel·ligible i ha de fer servir un llenguatge senzill però vibrant. Insinua —més que diu— que els escriptors i els artistes que no compleixen aquests requeriments són mediocres o dolents, perquè mai no arribaran a fer-nos saber quina és la seua mirada sobre el món. Quant a les al·lusions concretes, hi ha perles dedicades a la desafecció lingüística d’Azorín (La puerta es verde. El cielo es azul. La señorita es pálida), a la insubstancialitat de Benavente (Literatura de tomar el té) o a la falta de colorisme de Delibes (Escritor en gris). Tot adobat amb l’eterna pregunta —allunyada de tota intenció conativa— Lo cree usted?. Ara bé, en cap moment es fa servir, al llarg de l’entrevista, l’expressió “mirada sobre el món”. Si de cas, es pot deduir aqueixa funció de la literatura —mostrar aspectes inusitats de la realitat— en frases com aquesta: Rusiñol era gracioso; nada más. Però realitats o, si preferiu, móns, hi almenys dos: el món interior i el circumdant. Què en pensaria Pla?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Precisament, el text de Martin Heidegger al·ludit per Alietes en un comentari a la darrera entrada de Ximo peca de falta d’intel·ligibilitat (igual és culpa d’una mala traducció). Clar que Heidegger era filòsof, no literat. Jo quasi diria que la Bíblia expressa la mateixa visió del filòsof amb més claredat: «Al principi fou el verb. I el verb es féu carn». Els humans som éssers dialogants. Però, és la llengua un joc innocent? No! Amb la llengua es construeixen coses gens innocents: el món i la història. Allò de més permanent que queda al final dels cicles històrics és, segons Heidegger, creació dels poetes. La poesia és, per tant, el fonament de la història.

No està mal pensat. Què ens queda de la guerra de Troia? La visió d’Homer, ço és, la visió dels poetes. Per tant, alguns senten l’impuls d’indagar en aqueix do dels poetes. Diu Heidegger: «L’obra de Hölderlin està carregada amb la determinació poètica de poetitzar la pròpia essència de la poesia. Sols que poetitzar sobre el poeta, ¿no és el senyal d’un narcisisme extraviat i alhora la confessió d’una mancança de plenitud del món?». És evident que ací no es parla de l’onanisme derivat, posem per cas, del desamor; Heidegger es refereix, més bé, a la indagació sobre l’ofici de poeta. Pla es riu d’aquesta activitat metadiscursiva. De Riba, exponent de la "poesia pura", diu que no tenia ni una guspira de poeta; era un filòsof (de Carner, noucentista, havia dit que era massa perfecte).

Alietes el del Corralot ha dit...

Conteste a l'última pregunta d'Escrivà: Al començament de l'entrevista, Josep Pla, fa una broma amb l'entrevistador sobre el títol del programa, "A fondo". Li diu que, segons André Gide, el més fons, el més profund que té l'home (i la dona) és la seua pell. "Aunque, claro (continúa Pla), Gide era un pederasta." Per tant, d'ací crec que podem deduir que per a Pla només existix "el món circumdant".
En cap moment es fa servir l'expressió "mirada sobre el món" perqué seria una redundància, Pla està mirant el món i opinant sobre ell. No només en este fragment, sinó al llarg de tota l'entrevista. I diria que ho fa amb coneixement de causa.

A mi el text de Heidegger em resulta molt intel·ligible. I la seua anàlisi, més precisa que les il·luminacions poètiques dels profetes.

Ben trobada, Aquil·les, la desafecció de Pla sobre la poesia. Pla també mostra desafecció sobre la novel·la. Diu que llegir novel·les més allà dels trenta anys és perdre el temps. Ja veiem que les ficcions a Pla li interessen ben poc.

Tadeus ha dit...

És molt difícil, per no dir impossible, definir la 'literatura'. No m'he llegit el text de Heidegger perquè em negue a llegir textos de filòsofs del tipus 'catedràtic conyàs a l'estil segle XIX'.

¿Què és la literatura? L'única definició aproximada que se m'acut és: allò que escriuen les persones que tenen talent literari. Hi ha amants de la literatura, hi ha guanyadors de permis literaris, hi ha professors de literatura, hi ha els membres dels cercles literaris, o dels cercles de germanor literària, hi ha qui s'autiodesigna 'poeta', 'novelista', etc. Res d'això interessa. Només compta el talent. La literatura pot ser cap a l'interior, cap a l'exterior, cap amunt, cap avall. Hi ha mil circumstàncies que poden ajudar a comprendre per què una persona fa literatura, però al cap i a la fi l'única circumstància que compta és la de tenir o no tenir talent literari.

I què és el talent? Bona pregunta. Crec que en el fons, el que fa Pla en l'entrevista és diferenciar entre aquells que escriuen 'bé' (p.e. Blasco Ibáñez) d'aquells que veritablement fan coses que valguen la pena.

Cul de sac ha dit...

I vostés no opinen tal vegada que la excepcionalitat d'esta entrevista o, millor, d'este entrevistat és la seua naturalitat? La facilitat i senzillesa amb què enumera les qualitats i defectes de cada un dels autors, polítics i artistes enumerats. Amb uns elementals "bueno pero vulgar", "ininteligible", "gran orador, mal escritor"... per posar alguns exemples, deixa constància plena de la seua clarividència per a l'anàlisi de l'obra d'altres. I a més ho fa embolicant-se un cigarret i sense perdre el port. Hui en dia qualsevol entrevista està farcida d'ostentació i complexitat argumental innocua, no hi ha ni la lucidesa ni la capacitat de síntesi natural que ens mostra el Pla. I tot això sense exabruptes ni males cares, disfrutant amb el joc de la conversa, somrient sense ironia, directe, incisiu i sense cap necessitat de vendre res a ningú. Esta senzillesa en el seu guió vital i esta sana aptitud, gaudint de la vida i el plaer de la paraula, és sens dubte lo mes destacable de l'entrevista. Potser en la nostra anàlisi hem oblidat totes estes qualitats, soltant el llast de la simplicitat ben entesa en els arguments esgrimits. Pot ser jo, ara mateix, he perdut el fil d'este guió...

refelet ha dit...

Confesse que hi ha dos autors que no he pogut llegir mai, un és Josep Carner, clar, i l'altre Josep Pla. No sé quin em resulta més avorrit dels dos.

A part d'això, i ja que ningú ho ha dit, crec que no estaria de més recordar que Pla i Heidegger eren d'ideologia més aviat feixista. Heidegger, en concret, tenia carnet del partit nazi i mai es va penedir.

Pel que fa a Josep Pla, em sembla que parla amb un ressentiment, una prepotència i amb un menyspreu injustificat respecte dels que no eren de la seua corda. Una de les frases que podrien paréixer més brillants, que ser polític és ser vulgar, és una frase que podria tindre sentit avuí al País Valencià. Però dita el 1975, quan encara es patia una dictadura gris i cruel, equival a dir: la democràcia és roí i amb aquesta dictadura vivim molt bé. A mi, i sent discrepar, això no em sembla lúcid.

Cul de sac ha dit...

Jo no veig ni ressentiment, ni prepotència ni cap mensypreu (i menys injustificant, si de cas opinions i ben justificades, directes i lúcides), en les paraules del Pla. I em sembla que quan parla de la vulgaritat del polític ho fa comparant la validesa política del personatge front a la seua qualitat literària. No se si el Pla era o no feixista (no sóc cap erudit de la seua vida i obra), però ací tan sols s'ha parlat de la seua aptitud en l'entrevista. Tot lo demés l'ha afegit vosté, refelet, sense que ningú li ho demane, ara, tota pedra fa paret.

Tadeus ha dit...

Sr Cul de Sac, ha pegat vosté en el clau! M'adherisc plenament al seu comentari.

El senyor Refelet ha demostrat des del primer dia en el Penjoll que la seua preocupació primordial és la política, a la qual subordina altres coses com ara la literatura. La seua actitud no és única. Per a molts catalans la figura de Pla és una mica incòmoda, ja que el seu pensament polític quadrava poc amb allò que molts esperaven d'algú que 'escrivia en català'. Però vaja, si parlem de literatura, resulta que Pla és un escriptor de gran talent, o això em va semblar quan vaig llegir "El carrer estret". Hi ha persones com ara Refelet a les quals això els importa ben poc. Veuen la literatura com un instrument per a altres fins, o com una arma. Veuen la creació com a excusa per a penjar banderes o propagar consignes. M'avorreixen! M'avorreixen molt!

Una lectora del Penjoll ha dit...

A Tadeus:

Sóc lectora d'El Penjoll de fa un any, aproximadament. Es curiós vore que només conec de tu la faceta política: que no estàs d'acord amb la quadribarrada, que el valencià i el català són dos idiomes diferents i demés assumptes polititzats semblants. Quina és la teua faceta literària que tan reclames als demés? On està el Tadeus creador i amb talent? Serà que no el tens i que, a més, et mostres orgullós de la teua ignorància sobre alguns aspectes polítics?

Xiquet, no t'aclarixes! Dius que t'avorreixen les qüestions polítiques i ideològiques i l'únic que fas tu és dedicar-te a fer política.

A més de predicar en el Penjoll, ho fas en el teu bloc (cosa que està bé perquè és el teu púlpit i des d'ell fas el que vols):

http://tadeuscalinca.blogspot.com/2009/10/els-fets-de-1707-no-son-per-tant.html

Sinó que també ho fas en altres cases, com el bloc de Toni Cucarella:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/148804

El de Ximo Corts:

http://ximocorts.blogspot.com/2009/09/dir-les-coses-pel-seu-nom.html

I, més recentment, en el bloc de Vent de Cabylia (un altre ideòleg erudit com tu):

http://www.ventdcabylia.com/2009/11/ai-mare.html

Aclarix-te, xiquet, aclarix-te!

la lectora d'abans ha dit...

Per cert, a mi tampoc em sembla lúcid Pla en este fragment de l'entrevista. L´únic que fa es criticar als demés, opinar sobre ells. ¿No era ell qui deia: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina"?

Ell opina dels demés perquè es sent per damunt d'ells... Un altre pardal de l'Albufera! I en allò de l'actitud feixista que ha apuntat Rafelet. Jo crec que era un poc pilota. Menut aprofitat!

Cul de sac ha dit...

Senyoreta lectora, per al.lusions. Tots opinem "dels demés" i, per això, no cal sentir-se per damunt de ningú (vosté està ara mateix opinant sobre el Pla i Tadeus). Continue pensant que el Pla, en esta entrevista, no està fent cap "Tour de force" amb ningun autor, sino tan sols opinant sobre ells i les seus aptituds i qualitats. I en estes opinions a mi em sembla que està molt àgil i lúcid. Sobre la seua actitud feixista, pilota o aprofitosa(també açò són opinions) jo no m'he pronunciat, tan sols ho he fet sobre l'entrevista i els seus atributs en la mateixa.

Tadeus ha dit...

Lectora? ¿No serà que vosté és més bé 'lector', i a més un lector al qual segurmanet conec? ¡Quin fàstic em produeixen certs individus que s'amaguen en seudònims o semi-seudònims per a denostar als altres! Jo, quan opine, ho faig a cara descoberta.

De totes maneres, Sr... perdó, 'Sra lectora', per evitar que la seua des-informació arribe més lluny, puntualitzaré algunes coses.

- Mai he dit que jo siga una persona amb talent literari; si ho sóc o no, que ho diguen els altres.

- Faig de vegades alguns comentaris en alguns blogs que seguisc, i en algunes ocasions s'ha armat la 'marimorena'. ¿Què hi farem? En alguns casos, com el de l'última polèmica a ca Cucarella, no vaig ser jo ni molt menys el primer en elevar el to. ¿També és culpa meua?

- Veig que està molt al corrent del que escric en el meu blog. Crec que l'unica cosa que he escrit allí que puga estar relacionada amb la política és, efectivament, el meu article sobre els fets del 1707. En general, escric sobre música, literatura, o sobre el primer que em passa pels ous.

- No recorde haver dit mai que el català i el valencià siguen dos llengües diferents.

- La quatribarrada m'importa una puta merda, com qualsevol altra bandera. El que passa és que la bandereta del Penjoll és un missatge polític-ideològic, del tipus: '¡Ojo, que els que escriuen ací són d'un determinat rollo polític-ideològic!' D'ahí la meua repulsa.

- No m'avorreixen les qüestions polítiques; el que m'avorreix és que determinats impresentables es claven en projectes de creació, com puga ser el Penjoll, per a fer exclusivament política. Però per damunt de tot, m'avorreixen extraordinàriament les persones sense imaginació.

Anònim ha dit...

Conclusió: Tadeus s'avorreix extraordinàriament d'ell mateix!

Alietes el del Corralot ha dit...

Refelet, més enllà de les ideologies, "El carrer estret" és una delícia de novel·la. I algunes de les intuïcions filosòfiques de Heidegger són brillantíssimes.

Tampoc no trobe ressentiment, ni prepotència ni menyspreu en les paraules de Pla. Vaja, en algun cas sí que trobe menyspreu, per exemple quan opina sobre Josep Maria de Sagarra. Però, en eixe cas concret, a mi em fa molta gràcia.
Pla és capaç de qualificar, segons els seus gustos, amb dues o tres pinzellades molt sintètiques, tota una fotracada d'artistes. I ho fa d'una manera valenta i sense reserves. Hi ha artistes de qui parla molt bé, no ho oblidem. Però, estimats i estimades, això és el mateix que fem tots ací en El Penjoll!
Tampoc no estic subscrivint les seues paraules, només faltaria! Allà cadascú amb les seues opinions.
He penjat el fragment d'entrevista perqué hi trobe moltíssima autenticitat, que és el que ha vingut a dir Cul-de-sac.

Tampoc no he entrat a valorar políticament ni èticament Pla. Era dretà i, pel que s'ha descobert recentment,... jutgen vostés mateixos:
http://www.youtube.com/watch?v=sY16MJPO8nA

Anònim ha dit...

Recuperant la proposta de l'Escrivà de Cort: ¿per què no feu al Penjoll la sèrie Grans de la Literatura Universal? Alietes del Corralot podria parlar de Josep Pla, Superagent Pardo de Julio Cortázar, Lo Pol de William Faulkner... ¿Quins més autors (del Penjoll i universals) entrarien en joc?

Aquil·les Sisternes ha dit...

Interessant intercanvi d’opinions. Quant al tema suscitat per Refelet (l’orientació ideològica del personatge), m’agradaria apuntar el següent. Se sol donar per descomptat que tots els bons escriptors i escriptores han de ser d’esquerres —o almenys, “progressistes”, qualificatiu més aviat vague—. És possible que les coses siguen així si es miren des d’un angle merament estadístic. El fenomen, si per cas fos cert, podria tenir fins i tot la seua lògica; molts escriptors són cultes o bohemis o intel·lectuals compromesos... Però certes hipòtesis no es poden prendre com a veritats irrefutables. També tenim personatges d’extrema dreta —i estic pensant, per exemple, en Céline, autor de Viatge a la fi de la nit (Voyage au bout de la nuit)— que són escriptors extraordinaris. La recerca ha deixat ben clar que Pla espià per al bàndol franquista durant la Guerra Civil. A hores d’ara, semblen estar prou clares les seues inclinacions ideològiques, les quals li van reportar beneficis (no s’hagué d’exiliar) i inconvenients (mai no rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). Ara bé, tot això què té a veure amb la seua escriptura? Pla passarà a la Història de la Literatura Catalana com un dels millors prosistes (en gèneres tan diversos com l’assaig, els llibres de viatges, els articles periodístics, la novel·la...). Cosa distinta és que algunes persones, en assabentar-se de la ideologia d’un autor, no en vulguen saber res.

escrivà de cort ha dit...

Jo voldria també afegir alguna cosa. Pla dóna de forma sintètica la seua opinió, però sense raonar-la. Només es permet una excepció amb Azorín. Amb la resta, simplement diu muy bueno, bueno, vulgar, ininteligible, excelente, jesuita, perfecto, bastante bueno, gran orador, buen filósofo, no vale absolutamente nada... I tot això en un programa que es titulava A fondo. Clarivident? Home, qui estiga d’acord amb ell, trobarà que és molt clarivident. Els discrepants pensaran, en cavi, que era un personatge a qui agradava pontificar. Quant a les seues observacions sobre Julio Camba, l’afecció al bridge i a la nit del gallec, hi trobe reminiscències dels postulats morals de Nietzsche (aquella discussió de fa unes setmanes sobre la moral dels senyors i la moral dels esclaus). Potser, Pla se sentia un “senyor” i congeniava amb Camba perquè també era un “senyor” (un lord anglès). A mi, en realitat, allò que més em crida l’atenció del personatge és la seua sornegueria.

Davit del carré Blanc ha dit...

Perdonen que arribe a última hora a ficar cullerada.
Només un parell de cosetes sobre el video que ha penjollat Alietes.
En primer lloc, a mi m'ha encantat l'entrevista. En veure el video, després he seguit veient les altres parts de l'entrevista. Al marge de tota la qüestió literària i política a l'entrevista es veu un Josep Pla que parla com ho faria qualsevol a un bar: potser siga una "pose", però és encantador.
D'altra banda, ara sí, sobre la qüestió política: a la primera meitat del segle XX (potser fins que acaba la 2ª guerra mundial) si algú volia pintar alguna cosa, ser modern o simplement no ser un personatge gris (com diria Pla), havia aleshores de "flirtejar" amb alguna ideologia. I no valien les socialdemocràcies ni el liberalisme moderat: calia estar a les idees avantguardistes (feixisme, comunisme...). Desconec totalment la vida de Pla; apenes he llegit alguns llibres seus, però no m'estranya gens que prenguera partit per un o altre bàndol polític.
Una coseta que no té res a veura amb Pla: estem veient com creix la desafecció política, açò facilita el pas a situacions "posdemocràtiques" (mireu aquesta breu descripció de posdemocràcia http://pciudadana.org/articulos_analisis/art_2004/12022004por_ramon_tejada.htm). Pense que no tot el que sone a política és sinònim de manipulació, de igual forma que no tot el que es proclama "apolític" és objectiu o lliure de tendenciositat. Però pense que açò dóna per a un debat que no té res aveure amb el que ens proposava l'autor del post.
Felicitats de nou a El Penjoll!

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Davit.

Esperem que òbriga eixe debat que diu. Ja sap que ací estem per això.