Passejades pel Comtat (II)

Els Roís de Corella

Aquest llinatge noble, originari de la vila de Corella (Navarra), passà al Regne de València, durant la conquesta, amb els germans Sanç Roís de Corella, batlle de Gandia i posseïdor de béns a Ondara (ascendent, potser, del poeta Joan Roís de Corella), i Pere Roís de Corella. Adquiriren també les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines. La importància del llinatge adquirí el seu grau més alt durant la dinastia dels Trastàmara, principalment amb Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma. Fill i segon comte fou Joan Roís de Corella i Llançol de Romaní. Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma fou comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Els seus dots militars, demostrats a les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge. Es distingí al setge de Calvi (1420), a la batalla de Nàpols (1423) i al saqueig de Marsella (durant la primera expedició del rei a Itàlia, el 1423), a la guerra contra Castella (1430), a l’expedició a l’Àfrica (1432) i a la subsegüent conquesta del regne de Nàpols. Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici, exercí el càrrec fins al 1448. Formà part del consell del Magnànim, que el nomenà lloctinent general de València (1450). Havent retornat a Nàpols en 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III. Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, el lloc de Dosaigües, i la vila i baronia de Cocentaina. El 1448 el rei li concedí el títol de comte de Cocentaina.

Altre membre reeixit de l’estirp fou Joan Roís de Corella, escriptor, cavaller i mestre en teologia. La seua família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i Joanot Martorell. Entre el 1455 i el 1461, ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana; entre la darreria del 1468 i el començ del 1471, obtingué el grau de mestre en teologia. Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seua vida, dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia una bellíssima versió literal dels Salms feta sobre la Vulgata. Són molt elegants les proses on, seguint Ovidi, exposa faules mitològiques. Però el cim del seu art és una obra brevíssima titulada Tragèdia de Caldesa. La seua prosa és sempre elevada, digna i culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en la pedanteria. És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat, com demostra la famosa Oració a la Mare de Déu. Els seus versos estramps constitueixen el seu encert més gran; la Balada de la garsa i de la merla és una de les joies més preuades de la lírica catalana.

Àngela de Borja

La vinculació dels Borja amb Cocentaina es forja a partir de Galceran de Borja i Escrivà, germà de Jofre de Borja, casat amb Isabel, germana de Calixt III. Com que Jofre de Borja fou pare de Roderic, futur Alexandre VI, Galceran de Borja i Escrivà era oncle del papa. Galceran tingué dos fills: Galceran i Otic. El segon, ciutadà de Xàtiva però domiciliat a València, tingué una prole extensa. Un dels seus brots, Guillem-Ramon de Borja i Sanoguera serví Alexandre VI a Roma. Mort víctima de la pesta, el 1503, deixà dos fills naturals i una filla il·legítima, Àngela de Borja i Castellvert. Aquesta Àngela de Borja i Castellvert es va casar posteriorment amb un dels descendents dels primer comte de Cocentaina, dit Roderic Rois de Corella. Una Borja, doncs, es convertia en comtessa de Cocentaina.

Camejant per la ciutat i la seua rodalia

Cocentaina conserva petjades de les diferents cultures que ha acollit. Es pot passejar pels carrers estrets i laberíntics del Raval (morisc), i per les vies rectilínies de la Vila (cristiana), a l’interior de les muralles medievals (de les quals encara queden restes i diferents portals). El castell, restaurat, en realitat una torre del segle XIV que domina tota la vall (mostra interessant de l’art gòtic militar), és símbol de la vila. El palau comtal, que es remunta a temps de Roger de Llúria (possiblement edificat sobre restes d’una antiga construcció islàmica), prengué la seua forma definitiva entre finals del segle XV i principis del XVI. Hi destaquen diferents elements: la Sala Daurada, que conserva a les voltes un dels millors conjunts pictòrics murals valencians del segle XVII; la Sala d’Ambaixadors, amb un magnífic teginat i la pinacoteca municipal (hi sobresurt el Retaule de Santa Bàrbara, d’estil gòtic); la capella de Sant Antoni; la Torre del Paraigües; la Sala Gòtica, en què s’alberga l’actual biblioteca pública. Junt al Palau està el convent de les clarisses i l’església de la Mare de Déu del Miracle, d’estil barroc napolità, que conserva obres de Paolo de Mattei i la icona de la Mare de Déu, patrona de la vila des de 1520, època de les Germanies.

També es pot visitar el Centre d’Estudis Contestans, on hi ha una col·lecció de materials prehistòrics procedents de les comarques centrals, i la Casa de la Festa, que guarda vestits, armes i objectes relacionats amb les festes de Moros i Cristians. Són d’obligada visita l’església de Santa Maria, construïda en el segle XIII i reconstruïda en el XVIII, i l’església del Salvador, al Raval, construïda en el XVI, per a cristianitzar els moriscos. El convent dels franciscans, de finals del segle XVI, exhibeix un claustre recent restaurat. A l’esplanada del convent, s’alça una creu gòtica.

Els paratges naturals que envolten Cocentaina conserven ecosistemes ben interessants. La ruta de la Mariola, que partint de Sant Cristòfol arriba fins al Montcabrer, discorre per nombroses fonts, zones en què es poden collir herbes medicinals i aromàtiques, i diverses masies. Hi destaquen dos paratges: Santa Bàrbara, ermita del segle XIII situada en un petit turó que domina la Vila per la part meridional, i Sant Cristòfol, zona de pins situada al peu de la serra de Mariola, amb una ermita del segle XV.

L'Alqueria d'Asnar

Resseguint el curs del Serpis, o riu d'Alcoi, cap a l’Orxa, hom arriba a l’Alqueria d’Asnar. Aquest municipi del Comtat, d’uns 450 habitants, és situat al pla de Muro, a la vall alta del Serpis, que travessa el terme de nord a sud. L'abundància de fonts provenints de Mariola, l'aigua del riu i el terreny pla donen gran fertilitat a l'agricultura. Els conreus principals són l’olivera, la vinya i les hortalisses. Hi ha, a les vores del riu, nombrosos xops, el bosc de lledoners més extens del País Valencià i el paratge del Terrer, àrea d’esbargiment emplaçada als jardins de l’antiga fàbrica de paper. El terme municipal de l’Alqueria és format per un nucli principal i dos enclavaments, un situat entre els termes de Muro i Cocentaina, i altre entre els termes de Muro i Benimarfull. La principal font de riquesa és la indústria: hi ha una important fàbrica de paper, que dóna treball a bona part de la població, triplicada en un segle a causa de la industrialització i la proximitat amb el nucli d'Alcoi.

El poble, antigament conegut com el Ràfol Blanc, situat a l'esquerra del riu d'Alcoi, prop de la serra de Mariola, és d'origen musulmà. El lloc pertanyé a la família Ferris en el segle XVI, per la qual cosa era conegut com l'Alqueria de Ferris. El 1609, any de l’expulsió dels moriscos, la població estava integrada per 14 famílies de cristians nous, uns 63 habitants, pertanyents a la parròquia de l'Alcudieta de Cocentaina. L'any 1626 va rebre una tardana carta pobla atorgada per Josep Aznar. Aquest va vendre el senyoriu, el 1686, al comte de Cocentaina, Francesc de Benavides Roiç de Corella, que signà el 1697 una concòrdia amb els veïns de l'Alqueria, ara coneguda amb el nom de Benavides. L’economia de l’indret ha estat lligada, durant un segle, a l'empresa Papeleras Reunidas, fabricant del paper de fumar Bambú. La factoria de l’Alqueria fou tancada a la dècada dels vuitanta. Actualment, hi ha una nova, al polígon industrial, que fabrica paper reciclat i paper fet a mà de manera artesana.

Des de les primeres eleccions municipals democràtiques, la vila està governada pel PSPV-PSOE (que obtingué, als darrers comicis locals, sis regidors, per només un el PP). Jaume Pascual Pascual sembla ser l’etern alcalde. El monument més reeixit de l’Alqueria és l'església de Sant Miquel, amb un curiós campanar de rajoles al qual se li atribueixen influències gaudinianes. L’antiga fàbrica de paper, ara en reconstrucció, dóna testimoni de la passada esplendor industrial. El dia del Corpus es fan als carrers catifes de colors amb serradura, papers i flors. Per sant Miquel, s'hi celebren Moros i Cristians.