Bé que ja ho hem oblidat —perquè esdevinguérem sedentaris fa molt de temps—, els éssers humans fórem durant bona part del nostre periple evolutiu (un trajecte d’alguns milions d’anys) animals mamífers, caçadors i recol·lectors. Què vol dir això? Que als humans ens encanta la tafaneria i el joc, com al cadell de qualsevol mamífer depredador. La tafaneria i el joc han permès d’eixamplar els límits de la nostra espècie, les nostres habilitats. En algun moment de la llarga marxa evolutiva, vam descobrir, gràcies a les nostres inclinacions, la capacitat d’articular la parla; moltíssims anys després, se’ns va acudir la possibilitat de reproduir gràficament els nostres discursos orals: vam inventar l’escriptura. Evidentment, el llenguatge, l’oral i l’escrit, tenen sobretot una finalitat utilitària. També tenen, però, un caràcter clarament lúdic. I és que cal recordar algunes coses molt elementals: entreteniment i compromís amb la realitat no són incompatibles; el sentit de l’humor és patrimoni de persones intel·ligents; les dues funcions de la literatura, la lúdica i l’estètica, són complementàries... Per què se sol oblidar tot açò? Perquè els humans no sols sentim inclinació pel joc; també ens sentim atrets per la sublimació, per la transcendència. Hi ha qui, només escriure quatre ratlles amb intenció estètica, ja aspira al reconeixement universal (cercant especialment l’admiració del món acadèmic). Quan s’anhela en excés la perpetuació de la memòria, oblidant els orígens lúdics de la literatura, l’encarcarament sol estar servit. Aquestes reflexions em venien al cap mentre llegia alguns dels comentaris al post d’Alietes i les darreres entrades d'Aquil·les i Superagent.diumenge, 25 d’octubre del 2009
Orígens lúdics de la literatura
Bé que ja ho hem oblidat —perquè esdevinguérem sedentaris fa molt de temps—, els éssers humans fórem durant bona part del nostre periple evolutiu (un trajecte d’alguns milions d’anys) animals mamífers, caçadors i recol·lectors. Què vol dir això? Que als humans ens encanta la tafaneria i el joc, com al cadell de qualsevol mamífer depredador. La tafaneria i el joc han permès d’eixamplar els límits de la nostra espècie, les nostres habilitats. En algun moment de la llarga marxa evolutiva, vam descobrir, gràcies a les nostres inclinacions, la capacitat d’articular la parla; moltíssims anys després, se’ns va acudir la possibilitat de reproduir gràficament els nostres discursos orals: vam inventar l’escriptura. Evidentment, el llenguatge, l’oral i l’escrit, tenen sobretot una finalitat utilitària. També tenen, però, un caràcter clarament lúdic. I és que cal recordar algunes coses molt elementals: entreteniment i compromís amb la realitat no són incompatibles; el sentit de l’humor és patrimoni de persones intel·ligents; les dues funcions de la literatura, la lúdica i l’estètica, són complementàries... Per què se sol oblidar tot açò? Perquè els humans no sols sentim inclinació pel joc; també ens sentim atrets per la sublimació, per la transcendència. Hi ha qui, només escriure quatre ratlles amb intenció estètica, ja aspira al reconeixement universal (cercant especialment l’admiració del món acadèmic). Quan s’anhela en excés la perpetuació de la memòria, oblidant els orígens lúdics de la literatura, l’encarcarament sol estar servit. Aquestes reflexions em venien al cap mentre llegia alguns dels comentaris al post d’Alietes i les darreres entrades d'Aquil·les i Superagent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Sr Ximo, hui em pilla precisament molt sensibilitzat amb el món de l'escriptura, ja que tinc unes setanta redaccions per a corregir. de tant en tant me'n vinc a l'ordinador i em relaxe un poc.
M'agrada la seua entrada, però crec que confon (no sé si voluntàriament) literatura i escriptura. La literatura és uns quants milers d'anys anterior a l'escriptura, i de fet va tardar molt més temps encara en aparéixer en forma escrita. L'escriptura va tindre en els seus orígens sobretot un caràcter utilitari, bàsicament mercantil o religiós.
Per altra banda, també podríem discutir per què va nàixer això que anomenem 'poesia' (l'única forma de literatura coneguda en l'antiguitat). Jo estic convençut que, efectivament, la inclinació natural cap al joc té molt a vore. Però clar, com vosté bé diu, el concepte que tenim ara de 'literatura' és ben diferent.
He rellegit l'entrada i, efectivament, he trobat que el títol podia induir a confusió, bé que sovint s'utilitzen els termes 'escriptor' i 'escriptura' com a sinònims d'autor literari i creació literària. Ja està esmenat l'equívoc.
Si com a espècie animal hem arribat allà on Ximo diu, cal esmentar que ha estat entre altres coses per ser animals omnívors. Hi ha una relació directa entre la dentació específica de la nostra espècie i la cavitat i capacitat craneal.
Eixos que ara van de vegetarians ja podrien tindre una miqueta més de respecte pels ancestres que han hagut de mastegar carn crua i que els han fet tan saberuts.
Mingeu de tot, collons, ara que n'hi ha! Desagraïts!
¿Ja anem provocant, Sr Alietes? Sap bé que sóc de provocació fàcil...
Certament som animals omnívors, però si observa bé vorà que no estem preparats per a la caça. En realitat, només mengem animals morts. Hui en dia vosté va al súper i compra tota mena de carns empaquetades i amorfes, és a dir, sense forma animal. En la prehistòria, els seus avantpassats i meus menjaven carn morta en forma de carronya. Endavant, Sr Alietes, per respecte als ancestres! Menge carronya!
Cada volta mi piace più di leggere El Penjoll. Alietes dice che hi ha una relació diretta entre nutrizione e intelligenza. Niente di nuovo! Questo ha già detto il professore Faustino Cordón, nel suo libro Cocinar hizo al hombre (1988), tradotto in italiano con il titolo La cucina è fatto l’uomo. Ma l'osservazione di Calinca è molto divertente. Tadeus ha detto che gli uomini mengen animali morti! Naturalmente! Com anàvem li mangiare vivi? Il gallo, prima ucciso e poi mangiato!
Caro amico Guido, cosa dici? Non è la stessa cosa mangiare un animale dopo averlo ucciso che mangiarlo quando si lo trova gia morto!
Ara sí que m'ha fotut, Calinca! Diu vosté que no estem preparats per la caça?
Pôs ara m'agradaria posar en dansa una afirmació d'Anaxàgores: "L'home és intel·ligent perqué té mans". La capacitat inventiva es desprén també de l'habilitat manual:
Caguendéu! A colp de drulo escapçaven les preses els nostres ancestres. I a tir de fletxa i de llança. I els paraven trampes. I els passaven pel foc i nyam-nyam, cap a dins.
Bé que abans havien estat un poc més rústecs i salvatges... això és veritat.
No sé si m'he expressat bé. El que vull dir és que el cos de l'Homo Sapiens no està preparat per a la caça com el d'un gat, per exemple. La capacitat de caçar ens ve sobretor per la utlització d'eines, i això té que vore amb la inteligència. I de la inteligència naix també l'agricultura, i altres coses. Els nostres avantpasasts més remots anaven per ahí menjant vegetals, agarrant xicotets animals o menjant carronya. Les fletxes van arribar després. I la producció en massa de carn provinent d'animals torturats també.
Això depén, estimat Cal·linca: el cos d'un gat tampoc està preparat per caçar bous; ni el d'una hiena per caçar lleons, tot i que s'han donat casos de hienes que s'han fet amb un lleó (la força del grup sobre l'individu).
La capacitat de caçar amb eines ens ve donada sobretot per la capacitat de trobar respostes a un problema, a una situació o a un medi inclement, és a dir, per la intel·ligència.
La capacitat intel·lectual depén directament de la ubicació de la massa encefàlica i del sistema nerviós central. I la ubicació de la massa encefàlica ve donada per la progressiva modificació dels ossos cranials. La dentació humana i els ossos de la masticació han estat fonamentals per al desenvolupament de la forma del crani. No es tracta de menjar carronya, sinó de mastegar cada vegada millor. També ho deia Ausiàs March: "La carn vol carn".
Com és que a alguns vegetarians els cal remarcar que la carn que mengem prové d'animals torturats? Qué és açò? Un intent de crear mala consciència entre els omnívors? Que potser estos vegetarians no tenen clares les coses que necessiten validar la seua posició menystenint els altres? Sóc vegetarià=jo no torture animals? Vinga va! De qué estem parlant? Hipocresia? Supèrbia?
El tema dels animals torturats no és un motiu, és una realitat. la realitat la tenim davant de nosaltres, i podem parlar-ne, o posar-la en evidència. ¿Per què no? Jo porte sabatilles fetes en Vietnam, segurament per treballadors esclaus, alguns d'ells xiquets. Vivim en un món vil: mirem on mirem, se'ns veu la misèria. No hi ha dubte: som uns miserables, i no sé si podem ser d'una altra manera.
Em sap greu haver reconvertit esta entrada en un lloc per a discutir el tema del vegetarianisme, però ja que hem conençat, li diré el següent: d'entrada, mai done explicacions de per què sóc vegetarià; només utilitze arguments quan algú, com vosté, em ve ja directament amb una explicació pròpia i l'ombra de la sospita. Li contaré una anècdota. Fa uns anys compartia taula amb una sèrie de persones, molts d'ells profes com jo, en un restaurant propietat d'un profe-escriptor, el qual, una vegada conegut el fet de que sóc vegetarià, que se sol destapar en situacions d'àgap comú, ens va oferir una profunda reflexió sobre els nostres avantpassats i llur relació amb la carn. No sé si el discurs era per indagar en el meu vegetarianisme, o més bé per justificar el seu propi no-vegetarianisme. Al final de l'alocució, em va preguntar per què sóc vegetarià. Llavors, davant de tota aquella gent refinada i lletraferida, vaig dir:
"Sóc vegetarià perquè m'ix dels collons".
I vaig continuar menjant-me l'amanida.
Ara m'agrada vosté.
Ja es pot estalviar per sempre més la martingala eixa dels pobres animalets torturats.
Per cert, hi ha indicis que els vegetals patisquen quan són arrancats de terra? Seria certament preocupant.
Publica un comentari a l'entrada