dissabte, 24 d’octubre de 2009

Nostàlgies

I.

Estic fart com un gos! Des que no escriu en El Penjoll, la meua ama està més avorrida que Rajoy del cas Gürtel. I clar, com necessita donar sortida a les seues ànsies d’entreteniment...



II.

Que s’ha tancat l’Església Calinquista i ja no escrius en El Penjoll? No patisques, estimada. Sempre podem dir que som anglicans.

3 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

He patit una renovació espiritual -perduda la meua fe- després de llegir el fantàstic article de l'esglèsia calinquista; ai si no fora per Sant Tadeus o per l'aigua beneïda de la "cisterna" del pare Aquiles!

Pobre de mi, trist, solitari, al meu reialme gris; però la solitud no és eterna i ja era l'hora que m'arribès la resurrecció figurativa amb les dues valuosíssimes icones que m'han emocionat fins a la medul·la covard i religiosa.

Ara, a la meua capella privada, a l'altar de marbre roig per tota la sang vessada, al meu castell de reis cap per avall i armadures de metacrilat, en aquest llogaret crepuscular he penjat els vostres sants particulars de tanta emoció acumulada.

Jo, príncep de les milotxes, em sent consolat per la primera de les dues relíquies que m'heu regalat: aquesta primera icona dadaista, emet uns sentiments més que humans, uns sentiments que reculen fins a l'arrel dels Driopithecus amagat al meu si.

Combinar un marilin depilat -que no Monroe- amb un German Shepherd Dog envoltat pel seu cor de papallones nocturnes celestials, això no és obra divina i que em perdone, un altre cop, el Totpoderós i Immaculat bisbe Tadeus.

Un esdeveniment així, un acte creador d'aquesta magna naturalesa, es mereix un reconeixement com cal -no podem permetre la indiferència- a la millora de l'espècie, al naixement d'una varietat genètica que pot donar una il·lusió als perdedors d'aquesta societat penjollaire o no.

A qui se li acut ser tan desagraït -maleïts siguen aquells que eviten la llengua i la pronúncia-, com per no fer ni un sol comentari, ni que siga de puntetes després de tot el temps emprat en fer una obra de caritat calinquista-.

No senyores, ni senyors, també cavalls i cavallers! Aquest descobriment no pot caure en terra erma. La nova fe ací expresada, el treball de l'artista penjollaire és una nova oportunitat per a les ànimes extremes, extraviades.

Aquest ambient quasi vampíric de la icona ha liquat, de nou, la meua sang; una fe que havia sotsobrat davant d'aquestes darreres religions mediocres de gomina polida i dura, amb corretja -Gürtel- canalera. Faig, per tant, de notari i agraïsc al sant, a l'heroi Aquiles SIS ternes (18 persones) aquest aljub on he begut, miraculosament, l'aigua sagrada i visual que em retorna l'esperança.

Però si aquesta primera relíquia que penjarà al meu univers és sublim, la segona és superba. Aquest pecat capital hauré de practicar-lo, hauré d'ensinistrar-me per superar-me. Aquesta icona digna del fotògraf de Barry Lindon no pot fer més que induir-me al pecat extrem, al salvífic, al qui injectarà una nova flegma que renovarà les meues reials cèl·lules: blanc sobre negre, l'èxtasi que moltes bruixes hauríem volgut practicar, la luxúria matèrica ben endins dels ulls, el pany metafòric per on s'inicia la nostra vida.

Tremole de pensar el sabor de magrana verge i móra sobre els meus llavis!

Calinca, si aprofites el text per a una propera obra de teatre, aviseu-me, i feu-me arribar aquesta vostra fe, Magnífica Excel·lència, Pura Bondat!

D'un reial i pecador mortal que no gosa besar ni els peus, ni les vostres mans, però sí, us reverencia.

Aquiles, Ostres santedat!, m'hauríeu d'haver deixat sobre la taula un got d'aigua amb colorant de la vostra Cisterna.

Salutacions a Ximo, al teu article sobre l'origen lúdic de la literatura parles com els àngelets, sí senyor. Tin en compte l'esforç de qui vol ser un digne alumne.

creient ofés ha dit...

Infidel! Cal·linca s'escriu amb ela geminada!!!

Príncep de les milotxes ha dit...

Perdoneu-me sants pares, però a primera hora del matí tenia una gana desmesurada i m'he menjat les lletres geRminades.