Va de poetes! (XIII): Àngel Montesinos

Este estiu, en la paupèrrima secció de poesia en valencià de la Casa del Llibre de València, he trobat un poemari pertorbador: Las flores patológicas/ Les flors patològiques, d’Àngel Montesionos, en edicions Brosquil.
Vaig conéixer Àngel Montesinos (València, 1959) l’any 90. Ell, llavors, vivia a Xàtiva. Donava classes de llengua i literatura en la Profe. Tímid com era, va participar en el primer recital de poesia que organitzàrem els de l’Almodí al vell Al verde limón. I també va publicar un parell de poemes en no recorde quin número de La Figa de Pala. En aquella època agarràvem alguna que altra curda junts. Em contava les seues dèries i jo li’n contava de les meues. La sensibilitat d’aquell home em captivava.
Després va publicar el seu primer llibre: L’esbalaïment de les falgueres, en les plaquets de La forest d’Arana, a València. I encara n’ha publicat altres: Ludus cupidinis i El desig i altres versos.
Amb Les flors patològiques, tot i estar en les antípodes de la poesia que m’agrada llegir, l’Àngel m’ha tornat a captivar. Ací practica la confessió autobiogràfica més despullada, i deixa escrita en versos crus i sense artificis literaris la traumàtica experiència d’haver patit els abusos de son pare. A intentar posar-hi llum dedica la part central del llibre. I en la primera part es despatxa a gust amb la seua exdona. Ací en van uns versos de diferents poemes:

“Vaig prometre,
innocentment,
que t’amaria sempre,
sense saber
en quin embolic em ficava,
fins a quin punt era de veres.
Tu sols vas dir que allò
era dir massa,
i vas posar en un altre lloc
la mirada.” [pàg. 52]

“Tenies les teues coses,
els teus amics, la teua roba
(no et venia de gust
compartir-ho tot).
Amb el temps
tindries també
els teus amants
que jo maldava per amagar,
no fóra que t’hi sentisses
incòmoda.” [56]

“Conéixer-te ha estat
un viatge cap al dolor,
una bilis negra,...” [76]

La biografia sentimental del poeta va acumulant desgràcies i l’Àngel es pregunta:

“¿I si jo mateix
no fóra sinó
un error, un error còsmic?” [90]

Al llibre queda palesa l’esquizofrènia emocional, volitiva, de l’individu esgarrat i dividit des de menut: l’amor i l’odi projectat alhora sobre les persones estimades, i també sobre les persones odiades. La segona part s’enceta amb el poema Jo no sóc jo. El final del poema diu:

“Sóc culpable, com altres, de grans crims
i sols acceptaré la mort com a companya,
i algun dia voldria descansar,
no haver existit en manera alguna.
Si parle ara
ocasionaré més dolor,
multiplicaré la desgràcia,
però si calle, si calle un instant més,
un any més, una vida més,
la mentida seguirà campant estorta,
menyspreant tantes vides
i tants delictes impunes.
Pensares que no anava amb tu
aquell dolor, aquella ràbia,
i era ben cert:
que ningú em toque si no vol
morir,
vaig haver de pensar.
Tu no estaves allí.
O sí, i no havies d’anar-te’n
mai.

Jo no estava allí,
amb tu,
la primera vegada
que féiem l’amor.” [94]

I tot seguit apareix la figura del pare. Entrem de ple en la regió abissal dels abusos incestuosos. Pel que sembla, les conductes humanes es repeteixen, com en fulls de calc, “com una màquina”:

“Duc sempre damunt una foto
de mon pare, un xiquet ros
que no deu arribar als quatre anys,
amb una expressió molt trista
i desencisada, plor digne als ulls,
i algun blau recent en la galta,
el llavi partit, sanguinolent encara...” [96]

Versos terribles que van penetrant més i més en el dolor, removent els orígens i les causes de tot allò:

“Quan el xiquet segueix son pare
fins al comú, venera un gegant,
un déu que obri una font
i malbarata una pluja celestial.
Quan el xiquet escorcolla davall
el llençol, no distingeix un cos de dos.” [100]

“Els fets s’esdevingueren abans que jo sabés
pensar. No puc precisar el temps que
vaig restar mut, sense parlar amb ningú;” [122]

“Un líquid com un batut de cireres
m’eixia per darrere, d’alguna part.” [124]

Així les coses, qué hi ha de la figura de la mare? La mare, en este cas, és silenci i acceptació muda del fet. El poeta no pot més que destruir-la en versos com estos:

“La mare és la Mort. Tu no tens pares.
Un final, per favor. Que s’acabe aquest
desencant, aquest dolorós no ser.” [130]

Hi ha dins de tota la destrucció personal, una llum, l’amor per la filla del poeta. Un amor que trenca la cadena, la repetició de les desfetes.
L’Àngel ens ha deixat escrites estes flors patològiques i amb elles denuncia els abusos perqué cap xiquet ni cap xiqueta patisca ja més la destrucció del jo, l’esquizofrènia davant els cossos i l’amor.
Hi ha també, malgrat tot, versos i imatges precioses:

“¿I si, a força de
ser transparent com un mot
escrit en el vidre,
he esdevingut no ser?” [144]