diumenge, 27 de setembre de 2009

Va de poetes! (XIII): Àngel Montesinos


Este estiu, en la paupèrrima secció de poesia en valencià de la Casa del Llibre de València, he trobat un poemari pertorbador: Las flores patológicas/ Les flors patològiques, d’Àngel Montesionos, en edicions Brosquil.
Vaig conéixer Àngel Montesinos (València, 1959) l’any 90. Ell, llavors, vivia a Xàtiva. Donava classes de llengua i literatura en la Profe. Tímid com era, va participar en el primer recital de poesia que organitzàrem els de l’Almodí al vell Al verde limón. I també va publicar un parell de poemes en no recorde quin número de La Figa de Pala. En aquella època agarràvem alguna que altra curda junts. Em contava les seues dèries i jo li’n contava de les meues. La sensibilitat d’aquell home em captivava.
Després va publicar el seu primer llibre: L’esbalaïment de les falgueres, en les plaquets de La forest d’Arana, a València. I encara n’ha publicat altres: Ludus cupidinis i El desig i altres versos.
Amb Les flors patològiques, tot i estar en les antípodes de la poesia que m’agrada llegir, l’Àngel m’ha tornat a captivar. Ací practica la confessió autobiogràfica més despullada, i deixa escrita en versos crus i sense artificis literaris la traumàtica experiència d’haver patit els abusos de son pare. A intentar posar-hi llum dedica la part central del llibre. I en la primera part es despatxa a gust amb la seua exdona. Ací en van uns versos de diferents poemes:

“Vaig prometre,
innocentment,
que t’amaria sempre,
sense saber
en quin embolic em ficava,
fins a quin punt era de veres.
Tu sols vas dir que allò
era dir massa,
i vas posar en un altre lloc
la mirada.” [pàg. 52]

“Tenies les teues coses,
els teus amics, la teua roba
(no et venia de gust
compartir-ho tot).
Amb el temps
tindries també
els teus amants
que jo maldava per amagar,
no fóra que t’hi sentisses
incòmoda.” [56]

“Conéixer-te ha estat
un viatge cap al dolor,
una bilis negra,...” [76]

La biografia sentimental del poeta va acumulant desgràcies i l’Àngel es pregunta:

“¿I si jo mateix
no fóra sinó
un error, un error còsmic?” [90]

Al llibre queda palesa l’esquizofrènia emocional, volitiva, de l’individu esgarrat i dividit des de menut: l’amor i l’odi projectat alhora sobre les persones estimades, i també sobre les persones odiades. La segona part s’enceta amb el poema Jo no sóc jo. El final del poema diu:

“Sóc culpable, com altres, de grans crims
i sols acceptaré la mort com a companya,
i algun dia voldria descansar,
no haver existit en manera alguna.
Si parle ara
ocasionaré més dolor,
multiplicaré la desgràcia,
però si calle, si calle un instant més,
un any més, una vida més,
la mentida seguirà campant estorta,
menyspreant tantes vides
i tants delictes impunes.
Pensares que no anava amb tu
aquell dolor, aquella ràbia,
i era ben cert:
que ningú em toque si no vol
morir,
vaig haver de pensar.
Tu no estaves allí.
O sí, i no havies d’anar-te’n
mai.

Jo no estava allí,
amb tu,
la primera vegada
que féiem l’amor.” [94]

I tot seguit apareix la figura del pare. Entrem de ple en la regió abissal dels abusos incestuosos. Pel que sembla, les conductes humanes es repeteixen, com en fulls de calc, “com una màquina”:

“Duc sempre damunt una foto
de mon pare, un xiquet ros
que no deu arribar als quatre anys,
amb una expressió molt trista
i desencisada, plor digne als ulls,
i algun blau recent en la galta,
el llavi partit, sanguinolent encara...” [96]

Versos terribles que van penetrant més i més en el dolor, removent els orígens i les causes de tot allò:

“Quan el xiquet segueix son pare
fins al comú, venera un gegant,
un déu que obri una font
i malbarata una pluja celestial.
Quan el xiquet escorcolla davall
el llençol, no distingeix un cos de dos.” [100]

“Els fets s’esdevingueren abans que jo sabés
pensar. No puc precisar el temps que
vaig restar mut, sense parlar amb ningú;” [122]

“Un líquid com un batut de cireres
m’eixia per darrere, d’alguna part.” [124]

Així les coses, qué hi ha de la figura de la mare? La mare, en este cas, és silenci i acceptació muda del fet. El poeta no pot més que destruir-la en versos com estos:

“La mare és la Mort. Tu no tens pares.
Un final, per favor. Que s’acabe aquest
desencant, aquest dolorós no ser.” [130]

Hi ha dins de tota la destrucció personal, una llum, l’amor per la filla del poeta. Un amor que trenca la cadena, la repetició de les desfetes.
L’Àngel ens ha deixat escrites estes flors patològiques i amb elles denuncia els abusos perqué cap xiquet ni cap xiqueta patisca ja més la destrucció del jo, l’esquizofrènia davant els cossos i l’amor.
Hi ha també, malgrat tot, versos i imatges precioses:

“¿I si, a força de
ser transparent com un mot
escrit en el vidre,
he esdevingut no ser?” [144]

36 comentaris:

Anònim ha dit...

És el que té la poesia: que sol ser autobiogràfica. En una novel·la, sovint, l’autor es desdobla en un locutor amb qui no té res a veure: el narrador. Però en poesia, autor i jo líric són, en general, la mateixa persona. I aquest jo líric s’adreça a un destinatari fictici que sovint no té res de fictici: és ben real. M, l’exdona d’Àngel Montesinos, és ben real. Viu a Xàtiva. I què diria ella d’aquestes acusacions en veu alta del seu exmarit? Que viure amb ell era un infern, perquè estava absolutament desequilibrat, a causa d'uns episodis terribles protagonitzats durant la infantesa. Segons ha contat el propi Àngel —i en principi no s’ha de dubtar de la seua paraula—, ell i una germana seua foren violats pel pare. Potser siga excessiu demanar que la dona que ha de conviure amb un home immadur i traumatitzat faça de mare i de psiquiatra.

Jo vaig conèixer Àngel i sempre em va semblar una persona infantil. Veia fantasmes pertot. Pensava, per exemple, que era impossible de publicar una obra si no acceptaves de ser "sodomitzat" pel grup de papes —m’estalviaré noms— que controlen a València el món dels certàmens, de les editorials, de la crítica... Conclusió: qui no coneix les circumstàncies personals de l’autor trobarà que el dramatisme dels seus versos ha de respondre a una experiència terrible:

Conéixer-te ha estat
un viatge cap al dolor,
una bilis negra...

Els qui coneixem aqueixes circumstàncies trobem que aquests mateixos versos els podria haver escrit M. És el que tenen les ruptures amoroses: que rarament hi ha vencedors i vençuts.

Alietes el del Corralot ha dit...

Anònim, gràcies pel comentari. Em pareix enriquidor i just.

Com dic en el post, la poesia confessional està en les antípodes de la que m'agrada llegir. Este llibre és del tot una confessió del jo líric. Això comporta un perill: la deriva cap a la pornografia emocional, tal com es dóna en alguns poemes del llibre. Sobretot si coneixem les persones involucrades en els poemes. Jo preferisc una poesia més distanciada, que permeta al lector contemplar les coses més enllà de la mirada del poeta. Estem parlant d'estil.
Ara bé, acceptat l'estil confessional (amb tots els retrets que hi caben, per exemple els que vosté fa) i anant-hi més enllà (vull dir, que tant m'és la realitat viscuda pel poeta) em sembla un llibre únic i valent.

Lo Pol ha dit...

Interessant debat. Com que la poesia és un laberint ple de trampes, tinc tendència a contemplar els versos com a tals, amb la seua potència o no, menyspreant la biografia de l'autor. Perquè si tens les dades personals, o part d'elles, la lectura resulta molt condicionada i, a voltes, viciada. En tot cas, els versos seleccionats per Alietes em semblen magnífics al marge de qualsevol altre tipus de consideració. En acabar, a voltes la poesia també és hipèrbole, rancúnia, venjança de paper (i que no passe del paper)... Jutgem allò que s'escriu.

Anònim ha dit...

Gràcies per no prendre’s malament el meu comentari. Diu vostè: «Acceptat l'estil confessional (amb tots els retrets que hi caben, per exemple els que vosté fa) i anant-hi més enllà (vull dir, que tant m'és la realitat viscuda pel poeta) em sembla un llibre únic i valent». Bàsicament, estic totalment d’acord, sobretot amb la primera part de l’enunciat; és un llibre magnífic. Respecte de la valentia, s’hauria de fer, però, alguna matisació. Valent? En la part que toca a l’excompanya sentimental, hi ha un punt de mesquinesa. Evidentment, ella no pot defendre’s amb les mateixes armes del poeta. I ell dóna per descomptades la innocència pròpia i la culpabilitat d’ella (quan allò ben cert és que les culpes, en qualsevol trencament, solen estar repartides). Ara bé, hauríem d’assumir allò que diu lo Pol: jutjar només allò que està escrit.

Anònim ha dit...

Jo he llegit el llibre i em sembla que les paraules en cursiva com "Tu no tens pares" les diu la mare del protagonista. El paper de la mare al llibre no és el que dieu.
En fi, crec que cal llegir un llibre per poder parlar-ne. Això no obstant, veig que Montesinos no va deixar gaire bon record a Xàtiva.
Per cert, jo vaig assistir a la presentació del llibre fa més de dos anys i l'autor es va queixar perquè li censuraren la nota que l'acompanyava. En tot cas, si l'autor guarda silenci jo no m'atrevisc a dir res més.

Alietes el del Corralot ha dit...

Estic d'acord amb Lo Pol. I vaig més enllà: La poesia (l'art) sempre és hipèrbole.

Als dos últims Anònims:

Al primer: Trobe molt interessant el fet que Montesinos comence el llibre poetitzant un fracàs sentimental; o millor: EL fracàs sentimental. En esta part hi ha escrita l'ambivalència del seu sentiment: ama i odia; desitja i rebutja; vol i menysprea: No només menysté la seua excompanya. L'ambivalència és, crec, fruit d'allò que va patir de menut. I està bé que comence a explicar les conseqüències per anar després a la causa. Com diu ell mateix: "No és casual".

Al segon: És veritat que m'he deixat les cursives. Perdó. Crec que no sempre és la veu d'una altra persona. A vegades em fa la impressió que és la veu del poeta que parla amb si mateix. Este podria ser un cas.

Gràcies per seguir el debat.

el funambuliste ha dit...

molt bona entrada, Alietes, però encara trobe més enriquidor este debat posterior amb comentaris anònims tan assenyats com estos... és el que té la poesia, que dona peu a estes converses tan apassionants com interessants...

Alietes el del Corralot ha dit...

Té vosté tota la raó, Funambuliste. Així dóna gust.
Per cert, com porta els dubtes?

refelet ha dit...

Gran entrada Alietes! gràcies per portar-nos a la memòria l'Àngel. No estic d'acord amb el comentari que ha fet un anònim. Jo tinc un record grat d'Àngel Montesinos. Després d'anar-se'n de Xàtiva me'l vaig trobar per València en diferents ocasions. A pesar de la seua timidesa sempre era agradable parlar amb ell. És cert, com ha dit un altre, que parlava molt de les relacions de poder en els cercles poètics. Però també és cert que existixen eixes relacions. Per acabar, també trobe que el nostre tema és, sobretot, la poesia, i no tant la vida del poeta.

Karmele ha dit...

No, no, no canvie de tema rafelet el que interessa és la vida del poeta

Tàcit ha dit...

Salut, Amics de La Costera, xativins, socarrats,
enveja del món, pàtria de les pàtries, XÀTIVA!

En primer lloc, he de dir que em sent molt afalagat perquè parleu de mi i de la meua poca traça en fer versos. I ja d'entrada cal que expresse la meua gratitud i vos diga GRÀCIES, gràcies per no haver-me oblidat i fer publicitat d'aquest llibre. No sé de cap altre que haja tingut collons de fer-ho!

Així és la cosa, el món pensa que puc trobar-me malament i és tot al contrari!
Salut a tots i a totes, Elies, Pau, Marta, Bea, l'altra Marta, etc, etc, etc.

Ja fa anys que vaig escriure aquest llibret i altres que en són la continuació i, repetisc, el públic va molt equivocat a conseqüència dels tòpics i dels temes que s'hi esbossen.
És cert que hi va haver CENSURA i que els pròlegs al llibre són deficients... Ni Blanca Montesinos ni jo mateix ens veiem com "una vida destruïda", per exemple.

Aquest llibre s'escriu per ser llegit pels personatges i destinataris interns i per problemes que no tenen res a veure amb la literatura o la psiquiatria. No vull fer-me l'interessant, però el benestar d'algunes persones es trobarà amenaçat si jo en parle massa.

És com dieu, en part. Però la poesia és un gènere de ficció que, malgrat tot, pot dir la veritat. Així, que semble que el llibre està escrit de pressa és el que més esforç em va exigir. És un exemple.
Sobre "M. que viu a Xàtiva" puc confirmar que es tracta de Mercedes o Mercé Amaro, que és la mare de Blanca i una de les persones més importants de la meua vida passada i futura, una persona que m'acompanya i m'aconsella i a la qual dec admiració i gratitud eternes. Si, com dieu, ella ha dit o ha deixat de dir, jo, que sempre he pres molt seriosament el que diu, no en tinc res a objectar. Ella sap molt bé què li convé dir o no dir en cada cas i mai no he discutit amb ella.

RECORDEU QUE
"Conéixer-te ha estat
un viatge cap al dolor,
una bilis negra, CONTINUA AMB:
sobretot perquè no puc
assegurar que, sense mi,
sigues feliç..." pàg. 76

Ella li demana que se separen i ell ho accepta amb un dolor inconcebible: és el fet de viure sense ella "el viatge cap al dolor i la bilis negra "depressió" del meu personatge. Qui veu fantasmes? Com sabeu, tots i totes tenim el dret de veure com ens plaga i cada dia més.

És veritat que la gent en parla, m'evita, no em saluda des de la publicació d'aquest llibre. Hi ha qui pregunta, i no sobre el llibre sinó sobre la meua vida, la qual, modestament, és la de sempre i poc original al meu parer.
A la gent li interessa molt "Què han dit els teus pares?" I pareix que els senta malament quan responc "Primer em van felicitar efusivament perquè vaig eixir en la Portada del Levante sense saber-ho ni jo mateix". "Més endavant, per primera vegada en la vida, hem començat una relació afectuosa, quasi normal", afegisc. I, ja dic, a la gent li senta malament. Voldrien veure odi, ressentiment, crims, augmentar el share, etc
Aquest llibre mostra un INSIGHT en el personatge principal, un treball lingüístic i psicològic on i d'una manera que potser no s'hi havia intentat, i està escrit per ser representat sobre un escenari. Ara, la incomprensió ha estat tan gran que gràcies que es va publicar i va ajudar a millorar les coses entre els personatges i tal, que és el que es pretenia.
Una abraçada, PENJOLLATS!

Anònim ha dit...

Qui millor coneix el sentit exacte dels mots i dels versos ha dit la seua. Santa paraula! Què més podem afegir els altres? Res!

Tàcit ha dit...

Hola, de nou.
Després de l'engrescament inicial, me n'adone que, com sempre, no m'expresse tan bé com voldria.

Per favor, senyor Anònim, el client sempre té raó i vostés poden dir com vulguen. Ja he dit que Conselleria no volia que el llibre aparegués com allò que era i afegisc ara una cosa que ja vaig dir en la 2a presentació del llibre: la notícia del Levante és una pantomima. El periodista es va disculpar i em va dir que ja li havien detallat allò que hi calia dir. Jo m'ho imaginava. Sobre aquest tema, que és més compromés que no sembla també em convindrà callar ara.

Un altre tema que heu tret és la ja vella disquisició de la poètica estructuralista sobre si la vida i l'anècdota de l'artista s'han de tenir en compte. Com ha dit algú de vosaltres, al final, és allò que més interessa. D'acord, el cotxe és preciós, el millor, però finalment preguntem: "però, corre?" El mateix demanem a l'art, i si no ens és útil en el dia a dia, si no ens hi podem comparar i aprendre alguna cosa...

L'última qüestió que afegisc és que és fals i una bestiesa que mon pare o ma mare feren tals coses A LA MEUA GERMANA tal com ací en algun moment s'ha dit. Qui ha generat tal cosa ha actuat de mala fe i jo no m'atreviria a enutjar persones que no són tan pacífiques com jo.

Senyors, senyores, m'ha entrat més nostàlgia que vergonya i si m'entere que feu algun acte i tal potser m'hi presente...
Salut.

Lamente no haver citat abans persones com Rafel o Joan Ramos.

Alietes el del Corralot ha dit...

Tàcit-Àngel, les mans d'internet són inescrutables!
Gràcies per les teues paraules.
M'alegre molt de saludar-te, ni que siga a través de la paraula escrita, que ha estat, al cap i a la fi, la que ens ha tornat a reunir.
M'alegre que estigues bé.
M'he alegrat de llegir-te.
M'ha sorprés molt l'estil del llibre (tan aparentment descurat, despullat, diria), a banda, és clar, del contingut.

Estic segur que ens seguirem trobant en esta casa de tots que és El Penjoll, veritat?

Rep una abraçada molt forta!

Davit del carré Blanc ha dit...

Enhorabona per l'entrada i per la conversa!
Alietes (o qui s'anime), volia llançar-li un envit: podria contar-nos alguna cosa sobre l'Enric Cassasses? M'agrada aquest poeta, però m'estimaria més conèixer alguna opinió sobre ella, atés que el meu criteri és més bé el d'un lector poc posat en poesia contemporània.
Salut

Davit del carré Blanc ha dit...

Evidentment volia dir "sobre ell"

Alietes el del Corralot ha dit...

He, he, he,... És curiós, Calinca em va demanar una vegada l'opinió sobre l'Enric Casasses.
Llavors no el coneixia (al Casasses) i ara tampoc el conec. Hui, precisament, he tingut un llibre seu a les mans (no en recorde el títol). Només de fullejar-lo crec que és un tio que domina com pocs (per exemples, Albert Mestres o Josep Pedrals) el joc líric de la llengua i que pot ser capaç del millor i del pitjor.
L'he vist recitant en directe un parell de voltes. La primera em va agradar molt. La segona (amb Pascal Comelade), com que vaig vore que feia exactament el mateix, em va caure als peus.
Ara apadrina a la colla de postadolescents lletraferits de la Pedra Foguera, té un muntó d'imitadors i seguix triomfant entre el femellam jove.
Crec que per eixir de dubtes, el millor serà llegir-lo.

Cul de sac ha dit...

Jo li demanaria un altre favor, Alietes. A part de contar-nos alguna cosa sobre la poesia del Cassasses podria afegir alguna cosa sobre ell. Concretament sobre els seus triomfs entre la feminitat jove. Vinga va, anime's, tenyim de groc per un moment el Penjoll, i faça feliç a un ancià desvalgut amb dèries sexuals com jo. Per fa...

Alietes el del Corralot ha dit...

Estimat Cul-de-sac: "Son rumores, son rumores..."

blanki blue. ha dit...

Me horroriza, y me histeriza tener que comentar o mejor dicho, valorar y defender, en una página como ésta algo así.

Primero deciros que soy Blanca Montesinos, hija de Àngel Montesinos y Mercedes Amaro.
Y escribo porque me ha dolido en el alma, tener que leer semejantes disparates y bestialidades sobre mi familia. Porque no sois nadie para comentar lo que haya pasado o dejado de pasar en mis lazos familiares.
Presupongo ya, que sois licenciados en algún tipo de estudio superior a la secundaria o el bachillerato y que hablo con gente con algún tipo de inteligencia o cordura mental.
Que yo sepa, ésta es una página en la que se habla de literatura, y se valora sobre lo escrito. No estamos hablando ni de la vida personal del autor, y mucho menos de su exmujer y aún peor, de su hija. Porque es un ataque absurdo, y morboso, que demuestra que sois mucho menos de lo que aparentáis o queréis aparentar teniendo y publicando cosas como: "El Penjoll, art de paraula". porque habéis demostrado que de arte poco, y de palabra menos. Ya que ésto no es ningún programa de prensa rosa pueblerina o la revista pronto, también conocido como periodismo basura. Y la cual, seguro, os parece delignable a todos.

Me da asco, tener que leer semejantes críticas a mi familia por parte de gente "entendida" sobre la literatura, que ha comenzado criticando el ADMIRABLE libro de mi padre pasando más tarde, a sacar trapos sucios de la familia. Lo cual es RASTRERO, MISERABLE Y MEZQUINO.

Mi padre, es una persona maravillosa. Increíble y de la cual ya os gustaría haber aprendido algo en aquellos años de los que pudistéis gozar de su fascinante presencia en vuestras vidas, las cuales no voy a calificar porque afortunadamente no soy como vosotros.
No hay mucha gente que sepa aceptar que está en presencia de la grandeza. y mi padre es tan grande, que no hay muchas personas que sepan reaccionar ante semejante figura, sin sentir cosas tan repugnantes como la envidia.
Por otra parte, mi madre tampoco entra ni sale en este asunto, y me parece que no sois quienes para citar supuestas palabras suyas, en un medio público como es internet.

No sé qué libro habéis leído vosotros. Pero mi padre jamás ha dejado a mi madre a la altura del betún. y menos en ese libro. Ya que yo jamás, he leído una crítica a mi madre, y menos injusta, por parte de mi padre hacia ella.
No sé porqué puñetas me tengo yo que excusar de mi vida familiar en esta especie de movida aburrida, de vamos a cotillear sobre la vida de los demás por internet, porque seguramente, en ese momento no tenéis nada mejor que hacer.

Yo he tenido el mejor padre que hayáis podido llegar a imaginar.
Vivir con él ha sido la mejor experiencia que pueda tener una hija. He aprendido, he reído y he tenido las mejores vivencias al lado de una persona de la cual sólo he recibido amor y cariño desde que nací.

Gracias a mis abuelos mi padre no ha tenido la vida que se merece, y gracias al cielo es una persona cuerda que ha podido sobrevivir a esa barbarie de la cual nadie debería ser perdonado.

Porque a mi personalmente, como parte implicada, me importa tres docenas de huevos lo que hayan "sufrido" o vivido mis abuelos. ya que la única víctima que ha habido ahí, la única persona que ha tenido que aprender de sí mismo y renacer de sus cenizas ha sido Àngel Montesinos.

A ver si aprendemos a hablar menos de la vida de los demás, y a vivir más la nuestra.
Porque si tan intelectuales sois que tenéis un blogger para hablar de literatura, también lo deberíais ser para quitaros de habladurías callejeras absurdas, y perjudiciales. que además os dejan a una altura, cuanto menos de gente aburrida y que se aburre.
Me aburrís.
Y no tenéis ni idea de lo que habéis escrito.
Ya que en su día djistéis mucho sobre unas cosas, y ahora olvidáis otras.

blanki blue. ha dit...

y siguiendo con el comentario anterior...


Me apiado de vuestra ignorancia y espero con mi más sincera esperanza, que encontréis a alguien como mi padre de la cual aprendáis algo, pero que no sea él. que ya ha habido demasiada gente supuestamente agradable que se ha metido donde no le llaman. sobretodo después de este libro.

Espero que no volváis a injuriar sobre mi familia. y os dediquéis a lo que se supone que os dedicáis.
Y no habléis de nadie, y mucho menos de alguien que era menor en ese momento.

Asier Uriarte ha dit...

Dirigido a mi "querido" y "admirable" señor autor de esta especie de pseudo artículo literario, al cual me referiré con el apodo de "Señor Buitre", por dos rasgos muy marcados con los que lo asocio a éste pobre animal: la poca objetividad literaria de su "aborto" de artículo, y por último el "carroñerismo" con el cual se ha dirigido a un autor, respetable como el que más, desviando la línea de un supuesto artículo de opinión ante una obra, para tratar temas y nombrar personas las cuales desconoce totalmente.

Y es que, cierto es, mi admirable "señor buitre", que tengo el inmenso placer de conocer a la familia del señor Ángel Montesinos, ya que gracias a lo que se podría llamar destino, su hija, nombrada en este artículo, se cruzó en mi vida no hace mucho, y yo mismo he podido conocer a la también mencionada aquí (como si de un artículo de la peor y más rastrera prensa rosa se tratara) ex mujer del ya nombrado autor.

Y es que en éste "grandioso" (le aseguro que jamás podría medir la ironía con la que escribo) artículo he podido admirar, siempre desde mi más humilde análisis, todo tipo de manipulaciones y malversaciones causadas por la más profunda envidia de las posibles; sobrepasando incluso la delgada línea de la mentira y el insulto.

¿No será entonces, que no conoce usted, mi señor Buitre, tanto de literatura como cree conocer, y por ello ha sentido la más profunda necesidad de utilizar tales descalificativos?

Realizando un análisis parte por parte, y de nuevo humildemente, le diré varios puntos en los que se equivoca:

El primero de ellos, por lo muy poco que conozco al señor Montesinos, decirle que para nada aparenta tener ningún tipo de dolencia de la psique, y menos aún, ningún tipo de esquizofrenia, según he podido observar con el gran afectuoso trato que aún mantiene con su hija (envidia la de muchos padres, que quisieran tener este tipo de relación con su hija).

Por otra parte, conociendo a la ex mujer del SEÑOR Ángel Montesinos, ( refiriéndome a ésta con todo el cariño y respeto que se ha ganado sobremanera por mi parte) dudo mucho que precisamente a un mezquino personaje como usted, le haya hecho algún tipo de confesión íntima, y menos aún faltando al respeto a su ex marido.
Tras mi experiencia puedo confirmar el respeto con el que ambos mantienen sus vidas, y por supuesto, en privado, como para que ahora un "conocido internacionalmente crítico literario" como usted, las airee.

Y valorando por último la obra maestra de la que se intenta hablar en esta publicación, he de decir que me siento asombrado, anonadado, y deslumbrado, no sólo por la increíble capacidad literaria de su autor, sino por el GIGANTESCO VALOR con el que después de haber sufrido lo insufrible ha continuado luchando por su vida, por él, por su hija, y por los suyos; por no hablar de la enorme admiración que despierta en mí un hombre capaz de utilizar su más turbio pasado, como ayuda o "guía" para que no vuelva a ocurrir jamás, ni en las más desdichadas familias.
Por otro lado, informarle de que ésta publicación, dato que me sorprende que usted, mi gran investigador literario, no conozca, fué destinada y dirigida a su hija, para explicarle, hilado entre versos, una experiencia bastante dura.

Y vista la gran "soberbia" con la que mi gran "señor Buitre" alardea de sus grandes (pero muy pocos) conocimientos literarios, prefiero quedarme aquí, con mi mundo, rodeado de los míos; mundo en el que no puedo disponer de grandes momentos para leer, pero al menos sé reconocer lo que leo, sobretodo si es bueno, y añadir esos pequeños conocimientos a mi día a día, para no terminar siendo un indeseable ignorante como lo es, sin duda alguna, el apodado por mi "señor Buitre", autor de éste intento fallido de artículo literario.

Asier Uriarte ha dit...

Y para terminar lo que comentaba:

Sinceramente, intente escribir más, y leer más, así cada día será un poquito menos ignorante.

Y me despido desde mi más profundo estado de vergüenza, al tener que defender a buenas personas de éste tipo de indeseable.

Y como citó un día un gran famoso:
"Anda que....de pueblo tenías que ser. Envidia que te corroe".

Alietes el del Corralot ha dit...

Hola, Blanca, hola, Asier.
Em sap molt mal que vos hàgeu pres així el post. I també em sap molt mal haver-vos molestat o ferit. Us demane disculpes.

No faig més que comentar aspectes d'un llibre que em va fascinar. És un llibre molt difícil i molt delicat. Tinc molta estima per Àngel (i ell ho sap), i no faig més que presentar allò que ell ha escrit. Que em puc haver equivocat en les interpretacions, dieu? Naturalment. Que no us agrada el meu estil? Collonut.

I estic d'acord amb l'Asier: sóc un ignorant.

matar la poesia ha dit...

Senyors i senyores de “El penjoll”, voldria deixar constància ací del següent:

Es diu més amunt que “L’esbalaïment de les falagueres” va ser el 1er llibre de Montesinos, i no és així, en absolut.

Tampoc hi he guanyat res, econòmicament parlant, amb aquest llibret. No he cobrat drets d'autor per cap llibre des de 2007.

Moltes persones saben que aquest llibre fou robat, i divulgat sense el meu permís. D'aquesta manera, passat el temps, era irrellevant veure'l publicat, puix ja era conegut, però incomplet.

El mèrit d'aquesta publicació per la Conselleria de Benestar Social és de la persona que hi va dur el llibre: Elena Escribano, i que tantes vegades em va demanar aquest reconeixement públic. Ací el té, doncs. Però, al meu parer, cal no censurar els autors i les seues obres, no està bé i no és moral fer-ho, i considere un perjuí incalculable i irreparable que Escribano no permetés la publicació íntegra, on es veu el propòsit i el sentit del llibre. No pot estranyar ningú, doncs, que el "meu" llibre no haja despertat cap interés, puix, publicat així, no s'entén.

En l'Aula de Poesia en Castellano de la Politècnica vaig deixar còpies que, segons em van assegurar, foren distribuïdes amplament: Carlos Marzal, Robert Archer, Jaime Siles o Begonya Pozo haurien rebut el text inicial i censurat de LFP. Però en tinc dubtes, que haja estat així.

S’ha dit que LFP tracta de revelar uns abusos, i aquest llibre no consisteix a contar uns fets per 1a vegada, com es pot vore a la pàg. 124-125. És a dir, els fets ja eren coneguts dins de la mateixa història contada. El contingut ja se sabia: hi havia "persones grans i desconegudes" dins de la història que coneixen els fets ocorreguts. Es tractava de contar-ho a la filla i no es desitjava fer això, contar-ho, sobretot per ser tan xicoteta i viure separat d’ella (pàg. 76-77 i 78-79).

En les presentacions del llibre vaig explicar que l'edat del xiquet (el xiquet apareix quan el protagonista locutor recorda la seua primera infantesa) es circumscriu al periode 3-6 anys, ho diu el mateix llibre. És la part central. Potser no és fàcil de veure perquè el llibre es publica incomplet.

També vaig dir que NO S'HA D'INTERPRETAR QUE EL LLIBRE EXPLIQUE LA MEUA VIDA O EL MEU PASSAT. Com a exemple vaig posar un poema del llibre on el protagonista locutor prenia medicació, i segons vaig destacar, jo no en prenia (pàg. 138.139). Pretenia fer un llibre corprenedor, ser un revulsiu per a la poesia, i pensava que en tenia recursos.
(…)

matar la poesia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
matar la poesia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
matar la poesia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
matar la poesia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
matar la poesia ha dit...

Continuació. El llibre presenta una intenció o actuació exemplaritzant per part d’un pare i cap a la seua filla, que està sent turmentada i manipulada, una vegada i una altra també, puix aquestes coses tenen repercusió, marquen la vida de les persones, de vegades, durant molts anys o per sempre. Aquesta és la ràbia i la frustració del pare: haver de parlar d’allò que ell mai no parlaria. La filla està sent turmentada repetint-li que son pare DIVORCIAT(pàg. 76-77 i 78-79) ha estat un maltractador. La resta, la història que conta el pare locutor al llibre és vella per a ell si han passat 23 anys (pàg. 146-147) des del nuviatge i molts més des de la primera infantesa. Allò que importa és la filla, LA VÍCTIMA ACÍ ÉS LA FILLA, i allò que s’esdevé en temps present al llibre importa a la filla. Però, clar, si es publica incomplet… LA FILLA PETITA, AMB LA PUBERTAT RECENT ESTRENADA, PREGUNTA AL PARE què va passar que justifique allò que li estan dient. Si, com ella sap, son pare i sa mare mai no renyien i no hi hagueren maltractaments entre ells, què va passar la primera vegada que, sent novis, es disposaren a fer l'amor? Ell, el pare madur, quan 23 anys abans fou un novi adolescent, va patir un atac de pànic quan ell i la seua nòvia, també adolescent, es disposaven a FER L’AMOR PER PRIMERA VEGADA (pàg. 92-95). La filla vol saber què hi va passar, aquella vegada, fa tants anys. El pare diu que li ho contarà quan tinga l'edat convenient. L’atac de pànic al cap de 23 anys (pàg. 146-147) converteix al pare en maltractador, segons les persones que volen destruir la relació pare-filla. Si la redacció va ser l’any 2002 (veg pàg. 168-169), 2002 menys 23 ens dóna 1979: l’any en què els pares de la filla es coneixen i té lloc el fet que dóna origen al llibre. Hem parlat d’UNA POSSIBLE DENÚNCIA MOLT TARDANA I FALSA. POSSIBLE perquè al pare mai no li han dit ni mut sobre això, ni l’han denunciat ni se n’ha parlat, és la filla la que pateix escoltant una vegada i una altra acusacions falses contra son pare, 23 anys després del fet, i li ho conta plorant. Per què es produeix esta situació? El llibre en diu alguna cosa. Però si se censuren dades importants… Seguim de tota manera. Tenir un atac de pànic, llevar-se la nòvia de damunt amb dos espentades, que ens morim d’angoixa, i pegar a fugir pot xocar o no. Si el protagonista d’aquest fet fos una joveneta que hagués patit violacions en la primera infància i no un jovenet en la mateixa situació el fet no semblaria tan sorprenent. En fi, sexisme. “Les Flors Patològiques” és la resposta per escrit per a ser llegida quan la filla siga major d’edat. Crec que es pot comprendre per què. No es vol parlar d’això a una xiqueta menuda. Per això també la ràbia i la impotència declarada del pare locutor. Però si respon la pregunta de la filla també haurà de contar per què va reaccionar així, per què tenia tanta por o quins records li resuscitava aquell contacte, esgarrifós per a ell, de les mans de la seua nòvia. L’amor per a ell, l’amor que inclou el coneixement sexual, encara era una cosa desconeguda i molt temuda.

matar la poesia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
matar la poesia ha dit...

Aquest és el text que hauria encapçalat Les Flors Patològiques, ed. Brosquil, València, 2007, si no hagués estat censurat sense haver estat llegit, si bé el seu contingut era ben conegut. També va ser prohibit –inexplicablement– el subtítol de l'obra: Al·legacions per a un judici. Un insight.

CARTA D'UN PARE A LA SEUA FILLA
Estimadíssima filla:
T'escric aquestes paraules sense saber si mai les llegiràs. Fa uns anys que ta mare i jo ens vam separar per decisió seua, ja ho saps, i ara que tens onze anys d'edat m'injurien dient-te, dient-te solament a tu, que jo vaig ser un maltractador físic i psicològic de ta mare, de manera que sols puc sentir una infinita tristesa i preocupació per tu. Tu saps que durant el matrimoni mai no hi hagué una paraula més alta que una altra, que mai no has vist una cosa semblant entre nosaltres tres. Però plores amargament, la situació es repeteix, t'ho tornen a dir una vegada i una altra, i et causa un insuportable dolor, i em pregunte per què si saps que no fou mai cert.

Ta mare, davant de nosaltres dos ha reconegut que mai l'acusació fou certa i ha dit fins i tot que tu mateixa la vas inventar! Completament absurd, Blanca. No saps com ho sent. No et fan plorar les calúmnies sobre ton pare, no, et fa plorar qui les diu i per què, el que això significa… Com d'abandonada i sola et podràs sentir!

Si no m'haguesses fet la pregunta, si no et torturassen, si no fosses tan joveneta i poguéssem parlar de tot, jo no hauria hagut d'escriure aquest llibre que no sé si mai el llegiràs, si t'ajudarà a comprendre, a canviar, a ser feliç.

Veuràs, en el seu moment, l'any passat, et vaig reconéixer que hi hagué un problema al principi de conéixer-nos íntimament ta mare i jo, sent encara uns adolescents, que li vaig "pegar" una vegada perquè no entenia què pretenia fer-me, que li vaig pegar un parell d’espentades, però per a defensar-me, fugir, llevar-la del meu damunt, i que mai no li vaig fer dany. Era l’any 1979.

Ara bé, com que la teua angoixa i el teu dolor –no sé si desconfiança cap a mi o cap al món– van en augment i tu ets encara tan jove, a pesar que t'he dit que ara no puc explicar-t'ho tot i que confies, escric aquests poemes adreçats a tu –on conte el que vols saber, on responc la teua pregunta– i ho faig perquè sàpies algun dia, quan en tingues edat, què va passar i per què, és a dir, quins fets del passat –i que suposaren un gran escàndol a primers de la dècada de 1960– poden explicar aquella reacció equivocada de l'adolescent que vaig ser –a finals de la dècada següent. Sí, ¿però com explicar que un fet com aquell, de l'any 79, sense conseqüències, durant l'adolescència dels teus pares, que passà sols una vegada, puga servir per a torturar-te a tu 23 anys després?

Comence, doncs, parlant del nuviatge adolescent dels teus pares i del matrimoni, de coses que ja saps i d'aquesta manera he vist que havia de contar més coses, coses que he resumit molt i que són de la primera infantesa, quan jo tenia entre 3 i 6 anys d'edat (1962-1965, per tant). Després, finalment, torne al present, reconciliat i agraït, com tu sempre m'has conegut, amb ta mare i amb la meua (JOIA SUPREMA O LA DONA QUE ENS HA PARIT FILLS I FILLES), m'ocupe especialment de tu i t'aconselle (QUI SÓC, DONCS?) i desitge a ta mare fortuna i felicitat amb la seua nova parella (VIVA, QUEIXOSA, PETITA).

matar la poesia ha dit...

Continuació i Final
Escriure aquests poemes ha suposat per a mi, a pesar d'ometre moltes coses difícils i desagradables de què no és necessari parlar ara, una gran commoció perquè he vist reviure situacions no resoltes en la meua família paterna, amb mon pare i amb ma mare, principalment, i he mostrat el dolor tal com és, i com es gestiona. Ho comprendràs si hi clisses bé. He dit més coses en altres llibres que no sé si podràs llegir mai. No oblides que la vida sempre ha estat generosa amb mi i jo amb ella, fixa't que –segons el que he dit més amunt– el meu llibre no acaba malament, sinó com correspon al moment psicològic que s'hi desenvolupa, i a la tristesa i a la preocupació que tinc pel teu futur i per la interpretació inconscient que podràs fer del sistema familiar en què vius, per les pressions que reps i que rebràs, per les decisions que prendràs. No dubtes mai que confie en tu, per damunt de tot confie en tu i en les teues forces i capacitats, que són més grans del que podràs suposar. No dubtes mai que estic al teu costat, passe el que passe.

Per alguna raó no he assolit l'honor de meréixer la felicitat al costat de vosaltres dues, i amb humilitat he acceptat aquest destí. Però ja saps com sóc i què espere. El vostre benestar i la vostra felicitat són per a mi –i m'espanta dir-ho– la màxima aspiració de la meua vida. Tant de bo que així siga!
Un bes, bonica.
Ton pare. Tardor del 2002

matar la poesia ha dit...

M'han demanat que explicara algun punt en concret del meu text de la Carta a El Penjoll del mes d'agost de l'any passat, 2014. No veig la manera d'editar el text ja escrit ací. De manera que el que faré ara és reproduir la part central de la Carta afegint dos o tres paràgrafs i alguna numeració de pàgina de la publicació en la ed. Brosquil on es poden corroborar les afirmacions fetes en aquest text.
* Els asteriscos indiquen que la informació corresponent es troba en la CARTA D'UN PARE, i no en el llibre publicat, i demostren que sense el seu coneixement era impossible interpretar correctament el text publicat en 2007.
... En les presentacions del llibre vaig explicar que l'edat del xiquet (el xiquet apareix quan el protagonista locutor recorda la seua primera infantesa) es circumscriu al periode 3-6 anys, ho diu el mateix llibre (pàg. 120-121, 122-123 i 132-133: "l'edat de les rabietes"). És la part central. Potser no és fàcil de veure perquè el llibre es publica incomplet.
Es presenta als lectors en aquest llibre un insight en la psicologia del personatge literari. Se’ns mostren en primer lloc els trets característics de certa psicologia, la d’aquelles persones que esdevenen “culpables” en una relació sense ser-ho i assumeixen una “victimització psicològica”. (Se’m permetrà que no explique ara aquest concepte de la psicologia de les persones que han estat víctimes d'agres- sions o maltractaments reiterats i que recorde que no res té a veure amb l’ex- pressió “fer-se la víctima” o "victimisme" del llenguatge no especialitzat). Però també assistim al despertar d’una nova consciència del personatge o insight a través de l’exposició de les emocions i dels sentiments fins a descobrir noves pos- sibilitats en l’experiència passada, tant la marital més recent, com la parental i familiar molt més antiga. Sent aquest procés de reinterpretació personal una de les claus principals del llibre. Però, clar, si falta informació important, si censurem la CARTA D’UN PARE... Quin insight parti- cular podrà fer el lector? Cap, en la meua opinió.

matar la poesia ha dit...

CONTINUACIÓ.
El llibre mostra també una intenció o actuació exemplaritzant per part d’un pare i cap a la seua filla, que està sent turmentada i manipulada, una vegada i una altra també*, puix aquestes coses tenen repercusió, marquen la vida de les persones, de vegades, durant molts anys o per sempre. Aquesta és la ràbia i la frustra- ció del pare: haver de parlar d’allò que ell mai no parlaria. La filla està sent turmen- tada repetint-li que son pare DIVORCIAT (pàg. 76-77 i 78-79) ha estat un maltracta- dor*. La resta, la història que conta el pare locutor al llibre és vella per a ell si han passat 23 anys (pàg. 146-147) des del nuviatge i molts més des de la primera infantesa. Allò que importa és la filla, LA VÍCTIMA ACÍ ÉS LA FILLA, i allò que s’es- devé en temps present al llibre importa a la filla. Però, clar, si es publica incomplet... LA FILLA PETITA, AMB LA PUBERTAT RECENT ESTRENADA, PREGUNTA AL PARE què va passar que justifique allò que li estan dient*. Si, com ella sap, son pare i sa mare mai no renyien i no hi hagueren maltractaments entre ells, què va passar la primera vegada que, sent novis, es dispo- saren a fer l'amor? Ell, el pare madur, quan 23 anys abans fou un novi adolescent, va patir un atac de pànic quan ell i la seua nòvia, també adolescent, es disposaven a FER L’AMOR PER PRIMERA VEGADA (pàg. 92-95). La filla vol saber què hi va passar, aquella vegada, fa tants anys. El pare diu que li ho contarà quan tinga l'edat convenient* (veg. també pàg. 152-153). L’atac de pànic al cap de 23 anys (pàg. 146- 147) converteix al pare en maltractador, segons les persones que volen destruir la relació pare-filla. Si la redacció del llibre va ser l’any 2002 (veg. pàg. 168-169), 2002 menys 23 ens dóna 1979: l’any en què els pares de la filla es coneixen (pàg. 58-59) i té lloc el fet que dóna origen al llibre. Hem parlat d’UNA POSSIBLE DENÚNCIA MOLT TARDANA I FALSA. POSSIBLE perquè al pare mai no li han dit ni mut sobre això, ni l’han denunciat ni se n’ha parlat, és la filla la que pateix escoltant una vegada i una altra acusacions falses contra son pare, 23 anys després del fet, i li ho conta plorant. Per què es produeix esta situació? El llibre en diu alguna cosa. Però si se censuren dades importants... Seguim de tota manera. Tenir un atac de pànic, llevar-se la nòvia de damunt amb dos espentades, que ens morim d’angoixa, i pegar a fugir pot xocar o no. Si el protagonista d’aquest fet fos una joveneta que hagués patit violacions en la primera infància i no un jovenet en la mateixa situació el fet no semblaria tan sorprenent. En fi, sexisme. “Les Flors Patològiques” és la resposta per escrit* – d'un pare molt indignat amb la seua ex*, pàgs. 92-95– per a ser llegida quan la filla siga major d’edat. Crec que es pot comprendre per què. No es vol parlar d’això a una xiqueta menuda. Per això també la ràbia i la impotència declarada del pare locutor. Però si respon la pregunta de la filla també haurà de contar per què va reaccionar així, per què tenia tanta por o quins records li resuscitava aquell contacte, esgarrifós per a ell, de les mans de la seua nòvia. L’amor per a ell, l’amor que inclou el coneixement sexual, encara era una cosa desconeguda i molt temuda.

matar la poesia ha dit...

CONTINUACIÓ I FINAL de la Revisió del 23/05/2015:
Tenim, doncs, en aquest llibre principalment un pare molt indignat que se sent molt impotent –per allò que li esdevé a la seua filla*– i que ens parla en primera persona. El que no tenim és un fill adult dominat pel ressentiment o la bogeria a conseqüència d'allò que s'esdevingué més de trenta anys abans.

Un pare que millora la seua situació psicolò- gica a través d'un insight, puix que hem assistit durant la lectura o la representació a una talking cure. El text de LFP fou concebut pensant en una representació escènica amb la veu d'un sol personatge: el pare, i on es jugava amb les llums zenitals deixant veure uns personatges o uns altres segons hi eren citats en el discurs del pare; el centre de l'escenari era ocupat, solament, per una xiqueta de 10 anys. Millora la seua situació psicològica, sí, però no se soluciona el problema* que tracta el llibre i que provoca la ràbia, la indignació i la impotència al llarg de les seues pàgines: la situació de la seua filla*, amb la qual no pot parlar, donada la seua edat, pensa ell*, i el llibre conclou amb la mateixa tristesa o desesperació inicial en conseqüència. L'únic canvi ací han estat els 45' que transcorren durant la lectura o la dramatització del text.

A pesar de tot, he de donar les gràcies a les persones que ... [i ja segueix el final de la Carta que apareix ací en les entrades d'agost del 2014].
* Recordeu que els asteriscos indiquen que la informació corresponent es troba en la CARTA D'UN PARE

Aquesta revisió es va fer el dia 23/05/2015