TRIO. Da, da, da

Dedicat al Capità Superflipo, un gran dadaista.

Una de les coses que m'agraden dels viatges és quan, després s'una llarga jornada de turisme a ple sol, on t'has torrat com un rèptil mentre visitaves pedres memorables i esglèsies o monestirs de passada glòria, arribes a l'hotel en un estat de cansament que et permet a penes prendre una dutxa reparadora i el teu únic o bàsic desig és estovar-te en el llit i no fer res útil. Moments propis dels hotels a poqueta nit; ajocat, immòbil, disfrutant del desfici, agarres el comandament de la tele i et poses a fer zàpping sense trellat, conscient que la programació estiuenca és sinònima, també de 'flotació' o ' mandra'. Així em trobava jo l'altre dia, a Arles, ciutat les xafogors de la qual en plena ona de calor em va fer més conscient encara del meu rol de turista. En el moment post-turístic, ajocat a l'amable llit, refrescat per l'aparell climatitzador, anava de canal en canal i em detenia sense major atenció en un programa o l'altre. En un dels canals, de tarannà cultural o intelectual, "Arte", feien un programa sobre un grup de pop alemany dels anys 80, TRIO, que passaran a la història com els autors d'una cançó de gran èxit: "Da da da", una d'estes cançons de tonadeta pegadissa, o apegalosa, que tots hem sentit alguna vegada i reconeixem de seguida, com ara el "Don't worry, be happy", el "Porompompero" o qualsevol tema de Georgie Dann. En vore de què es tractava el documental vaig decidir continuar amb la ruleta de canals, en francés, en espanyol, en portugués, en alemany, i després torna-li als Trio, i cada vegada que hi passava em detenia una mica més, perquè anava descobrint algun detall que me'ls feia interessants. Al final, vaig quedar seduit pel que se m'oferia i, ajagut com estava, i força còmode, impertobale i impertorbat, seré, fresquet, em vaig posar a vore el programa.

A vegades resulta que darrere d'una cançó hiper-popular, d'estes que són nº 1 a mig món i que són immediatament odiades per tots aquells que volen escoltar música menys comercial (tots hem tingut eixa fase; jo encara hi sóc, però amb menys prejudicis) es pot amagar un bon grup, amb una trajectòria al darrere tan desapercebuda com magnífica. Els Trio, en concret, eren tot un espectacle visual i musical en sí mateixos. Embeguts en l'estil dadà, i portant-lo a les seues conseqüències més originals i inconseqüents, van donar al món una sèrie de moments artístics memorables. Estic ara en la tasca de buscar més música d'este grup per Internet (no cal dir que posar "trio" en e-mule et remet a tota mena de possibilitats...). Ací tenen un enllaç al vídeo de "Da da da". La cançó és prou xorra en sí mateixa, però voldria que pararen atenció en els aspectes visuals del vídeoclip. Va ser gravat en 1982, i és coetani, per tant, del famosíssim i idolatrat 'Thriller' de Michael Jackson, considerat el primer vídeo-clip musical en format modern. Sense menysprear els mèrits de 'Thriller', crec que el de "Da da da", amb algun toc que recorda a Buñuel, és tot un monument de la cultura popular del segle XX:

Una de les coses que em cridava l'atenció d'aquell documental era un senyor de pèl blanc i barba, d'estos que parlen amb saviesa, que no parava de lloar les virtuts dels Trio. Segons ell, eren una de les bandes més originals i que més valia la pena del panorama del pop dels huitanta, i que era una llàstima que per a molta gent foren coneguts només com als intèrprets del "Da da da". Després he sabut que el que deia això era Klaus Voormann, productor i baixista, que va tindre un paper destacat en l'escena musical dels 60, 70 i 80. Entre altres coses, va ser ell qui va dissenyar la portada del disc 'Revolver', dels Beatles, amb qui va colaborar en diverses ocasions. El tal Voormann va ser també productor dels Trio, i parlava d'ells com si fóra el seu pare. En fi, van ser les seues paraules, entre altres coses, les que més em van fer pensar que els Trio, amb el seu dadaisme anacrònic i la seua llibertat creadora, són un grup a tenir en compte.