divendres, 28 d’agost de 2009

TRIO. Da, da, da

Dedicat al Capità Superflipo, un gran dadaista.

Una de les coses que m'agraden dels viatges és quan, després s'una llarga jornada de turisme a ple sol, on t'has torrat com un rèptil mentre visitaves pedres memorables i esglèsies o monestirs de passada glòria, arribes a l'hotel en un estat de cansament que et permet a penes prendre una dutxa reparadora i el teu únic o bàsic desig és estovar-te en el llit i no fer res útil. Moments propis dels hotels a poqueta nit; ajocat, immòbil, disfrutant del desfici, agarres el comandament de la tele i et poses a fer zàpping sense trellat, conscient que la programació estiuenca és sinònima, també de 'flotació' o ' mandra'. Així em trobava jo l'altre dia, a Arles, ciutat les xafogors de la qual en plena ona de calor em va fer més conscient encara del meu rol de turista. En el moment post-turístic, ajocat a l'amable llit, refrescat per l'aparell climatitzador, anava de canal en canal i em detenia sense major atenció en un programa o l'altre. En un dels canals, de tarannà cultural o intelectual, "Arte", feien un programa sobre un grup de pop alemany dels anys 80, TRIO, que passaran a la història com els autors d'una cançó de gran èxit: "Da da da", una d'estes cançons de tonadeta pegadissa, o apegalosa, que tots hem sentit alguna vegada i reconeixem de seguida, com ara el "Don't worry, be happy", el "Porompompero" o qualsevol tema de Georgie Dann. En vore de què es tractava el documental vaig decidir continuar amb la ruleta de canals, en francés, en espanyol, en portugués, en alemany, i després torna-li als Trio, i cada vegada que hi passava em detenia una mica més, perquè anava descobrint algun detall que me'ls feia interessants. Al final, vaig quedar seduit pel que se m'oferia i, ajagut com estava, i força còmode, impertobale i impertorbat, seré, fresquet, em vaig posar a vore el programa.

A vegades resulta que darrere d'una cançó hiper-popular, d'estes que són nº 1 a mig món i que són immediatament odiades per tots aquells que volen escoltar música menys comercial (tots hem tingut eixa fase; jo encara hi sóc, però amb menys prejudicis) es pot amagar un bon grup, amb una trajectòria al darrere tan desapercebuda com magnífica. Els Trio, en concret, eren tot un espectacle visual i musical en sí mateixos. Embeguts en l'estil dadà, i portant-lo a les seues conseqüències més originals i inconseqüents, van donar al món una sèrie de moments artístics memorables. Estic ara en la tasca de buscar més música d'este grup per Internet (no cal dir que posar "trio" en e-mule et remet a tota mena de possibilitats...). Ací tenen un enllaç al vídeo de "Da da da". La cançó és prou xorra en sí mateixa, però voldria que pararen atenció en els aspectes visuals del vídeoclip. Va ser gravat en 1982, i és coetani, per tant, del famosíssim i idolatrat 'Thriller' de Michael Jackson, considerat el primer vídeo-clip musical en format modern. Sense menysprear els mèrits de 'Thriller', crec que el de "Da da da", amb algun toc que recorda a Buñuel, és tot un monument de la cultura popular del segle XX:



Una de les coses que em cridava l'atenció d'aquell documental era un senyor de pèl blanc i barba, d'estos que parlen amb saviesa, que no parava de lloar les virtuts dels Trio. Segons ell, eren una de les bandes més originals i que més valia la pena del panorama del pop dels huitanta, i que era una llàstima que per a molta gent foren coneguts només com als intèrprets del "Da da da". Després he sabut que el que deia això era Klaus Voormann, productor i baixista, que va tindre un paper destacat en l'escena musical dels 60, 70 i 80. Entre altres coses, va ser ell qui va dissenyar la portada del disc 'Revolver', dels Beatles, amb qui va colaborar en diverses ocasions. El tal Voormann va ser també productor dels Trio, i parlava d'ells com si fóra el seu pare. En fi, van ser les seues paraules, entre altres coses, les que més em van fer pensar que els Trio, amb el seu dadaisme anacrònic i la seua llibertat creadora, són un grup a tenir en compte.

10 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Gràcies per la dedicatòria. Jo també li he fet un regalet.

Tota la vida pensant que el da-da-da era de Nacho Dogan i és vosté qui em trau de la meua falsa creença. Això és un text constructiu i no el que fan alguns anònims desficiosos.

I ja que el menciona de passada, algun dia parlaré de Georgie Dann. Un cantant prohibit a casa d'alguns penjollaires...

D.ª Reencarnación Palomino ha dit...

I jo creia que el "da,da,da" era de Molotov:

http://www.youtube.com/watch?v=yJCUcpdPJWw

Calinca ha dit...

Senyors, una mica de sentit comú! Estan vostés parlant de diferents versions de la cançó original, la dels Trio.

Per cert, Sr. Superflipo, eixa referència a 'Nacho Dogan'... És vosté un crack!

Alietes el del Corralot ha dit...

I a mi, que el cantant de Trio quan en el videoclip ix per la tele em recorda a l'estimat Andreo.

Calinca ha dit...

Sr Alietes, veig que enyora la película 'Erotikon' i el seu protagonista, que vam batejar com a 'Andreo', tot i que la que era 'Andrea' era la xica, i no ell. Doncs bé, acabe de descobrir en YouTube una altra película del gran realitzador txecoslovac Gustav Machaty, en la qual sembla dur l'erotisme una mica més enllà (reconeguem-ho: 'Erotikon' era una peli una mica recatada). El títol és, com no podria ser d'una altra manera, 'Extase' (1932). He vist la primera part (http://www.youtube.com/watch?v=rgFSS36tIRU) i ahí no parla ningú, senyal de que potser siga una película muda. No apareix el seu benvolgut Karel Schleichert, l'actor que donava vida a Andreo, però sí una jove actriu austriaca de nom Hedy Kiesler, que no és altra que la que posteriorment va fer el salt a Hollywood amb el nom de Hedy Lamarr. El més sorprenent és que, a banda de ser actriu era científica: va inventar una espècie d'aparell de telecomunicacions que feia no sé què amb l''espectre eixamplat'. En fi, inenarrable.

Alietes el del Corralot ha dit...

Espere amb ànsia l'entrega per capítols d'Extase. I sé que no sóc l'únic.

Cul de sac ha dit...

Alemanya sempre ens ha deixat algunes excepcions musicals que, per si mateixes, han conformat moments creatius únics en la història musical o cinematogràfica (en la seua versió videoclip). És el cas d'este excepcional vídeo dels Trio o el dels mítics Kraftwerk, per a alguns els pares de la denominada música electrònica, i que a les seues innovadores tècniques musicals van unir un estil visual únic. Els seus vídeos estan molt pròxims, també, a la cinematografia clàssica però en este cas mes a prop de l'estil Fritz Lang (sobretot de la seua memorable Metròpolis). Ací els deixe tres referències per si els abellix comprovar estes opinions. Senyor Calinca el seu "retorn" em pareix una gran notícia i mes si ve condimentat amb entrades tan suggeridores.

http://www.youtube.com/watch?v=VXa9tXcMhXQ&translated=1

http://www.youtube.com/watch?v=QgS252XT_Ts&translated=1

http://www.youtube.com/watch?v=qDde1es7aoU&translated=1

Calinca ha dit...

Alietes, ¿vosté creu que el món penjoller està preparat per a una nova sessió de cinema mut amb subtítols en txec?...

Per als qui no sàpiguen de què va la conversa, ací tenen l'enllaç a la primera entrega de "Erotikon":

http://elpenjoll.blogspot.com/2009/01/erotikon-part-i_22.html

També es pot accedir fàcilment a les diverses entregues clicant sobre l'etiqueta "cine i vídeo" a la part de la dreta del blog, on diu "Seccions".

Calinca ha dit...

Cul de Sac, efectivament la referència de Kraftwerk és molt important en el món del pop. Jo crec que els Trio els tenien ben presents. Una de les cançons més conegudes de Kraftwerk és "Autobahn", on repeteixen una i altra vegada una frase que sona una mica al "da da da":

- "Wir fahr'n fahr'n fahr'n auf der Autobahn".

(Traducció: "Anem anem anem per l'autopista").

Les similituds són potser superficials (o no). El que per als Trio és un joc dadaista i surrealista, per als Kraftwerk és una recreació del món de les màquines i la producció industrial.

Cul de sac ha dit...

Autobahn, eixa cançoneta de vint i pico minuts? Ningú els podrà negar mai originalitat a estos tipos. Com ja em dit van ser el millor exponent de la "Krautrock" i, probablement, els pares de tota la actual música electrónica. Pese a que ara ens puguen semblar coents, no hi ha que desmereixer-los.