dimarts, 4 d’agost de 2009

EL CAS DEL CAS AL QUE VA VÈNCER LA LLEI



"El cas és que sóc un cas. Si de cas un cas no molt escàs, hòstia tu, però tot un cas!!! Posem per cas que durant un mes, he sigut idolatrat, defenestrat, insultat, aplaudit i celebrat, però ara arriba un jutge, veges tu, i m'arxiva, xe quin cas. I de sobte la gent, tu, ni cas. Qui li mana a este enviar-me a l'ocàs?"

in memoriam del grup The Crickets, creadors d'una cançó, I fought the law, que van explotar molts altres grups per a glòria pròpia i oblit del grup iniciàtic del què va formar part Buddy Holly. Entre altres versionaren la cançó:Bobby Fuller Four,The Clash,John Mellencamp, Roy Orbison, Beatsteaks, Viper, Bruce Springsteen, Tom Petty, Social Distortion,Nick Stockton, Dead Kennedys, Chumbawamba, Die Toten Hosen, Loquillo, Mano Negra, Anti-Flag, Nanci Griffith, Attaque 77, Bryan Adams, Stiff Little Fingers,Green Day, Ska-P, Stray Cats, Mary's Danish, Sex Pistols, Hank Williams Jr, Greateful Dead, Claude François, The Big Dirty Band, The Brian Jonestown Massacre, Status Quo,Mike Ness,Lolita No.18, Nonstop, Waylon Jennings,She Trinity...

...ah i amb memòria per a Paco Camps.


4 comentaris:

Calinca ha dit...

No coneixia els Crickets, ni la història de la cançó "I fought the law". Jo pensava que era dels Clash, ja que sona als Clash en estat pur. Què coses! Ja se sap que moltes vegades hi ha versions que sonen millor que l'original. A més, el so virginal i políticament correcte de la música dels seixanta pot adquirir noves dimensions en mans de gent posterior. El "I fought the Law" dels Clash està en consonància amb altres temes combatius d'este grup, com ara "Guns of Brixton". Pop-rock combatiu, d'esquerres, que va obrir una via nova per a la música popular que ha sigut continuada, per exemple, amb matisos, per grups més actuals com els Manic Street Preachers.

M'encanta vore vídeos dels Clash en concert, i quina llàstima no poder vore'ls mai més en directe. La mort de Joe Strummer és una desgràcia majúscula per a la història del pop-rock, i ens deixa un altre gran grup coix per a sempre, sense el seu líder. Hi ha altres casos coneguts: Ramones, Doors, Beatles, etc. ¿S'imagina, Sr Cul de Sac, haver pogut anar a un concert dels Clash en la segona meitat dels 70? Jo els vaig descobrir al voltant de 1980, i cançons com ara "London Calling" o "Spanish Bombs" formen part de la meua història personal i estètica. ¡Què grans, els Clash!

Alietes el del Corralot ha dit...

Tota la raó per a Cal·linca.

A mi la veu del cantant dels Manic Street Preachers se'm fa insuportable: No li tolere els aguts. No els passa el mateix?

Calinca ha dit...

A mi sí que m'agrada la veu de James Dean Bradfield, el cantant de Manic Street Preachers. És qüestió de gustos.

Per cert, els Manic Street Preachers tenen també al seu membre desaparegut. Però en esta ocasió la paraula 'desaparegut' no és un simple eufemisme per 'mort', sinó que descriu la realitat. L'any 1995 va desaparéixer sense rastre Richey James Edwards, una de les peces fonamentals del grup, personatge depressiu, amb tota mena de problemes mentals, i que se suposa que es va suicidar (sembla que l'any 2008 el van donar com a 'oficialment' mort). Richey queda lligat per sempre a la primera etapa dels Manics, la més combativa i directament hereva del post-punk; l'època, també, en què els vaig descobrir. Vivia a Anglaterra, als primers noranta, i vaig tindre l'encert de comprar-me el colossal "Generation Terrorists", el primer àlbum dels Manics, acabat de publicar. ¡Dinamita pura! ¡Poesia disparada amb metralleta! I molta originalitat, com aquell tema en el qual apareixen en el 'estribillo' els principals bancs del Regne Unit, un darrere l'altre: "Barclays, Midlands, Natwest, Lloyds" (no sé si per aquest ordre; recorde un dia amb un alumne cantant la cançó, llavors me la sabia!).

Cul de sac ha dit...

A mi la veu del Bradfield si que em resulta excessivament nasal i, de vegades, molesta. No massa acord amb eixa primera etapa subversiva i combativa del grup (l'única que realment em va dir alguna cosa d'ells). Tal volta lligava millor amb la música que van crear en els següents anys, mes melosa i en conseqüència insípida i vulgar. Amb el disc d'enguany "Journal For Plague Lovers", he recuperat un poc la fe. La contundència ha tornat, esta vegada elegantment revestida i sense estridències florals, pero no em fan caure la bava, per dir-ho d'alguna manera.

D'altra banda he de dir que estic d'acord amb el raonament sobre els Clash, però no hem d'oblidar que en la seua època els Crickets o Bobby Fuller Four, per posar un exemple, tenien una perspectiva molt diferent de la nostra, però sí, algunes cançons guanyen amb les tonalitats d'altres estils, mes rotuds o de vegades mes elegants. De totes maneres els diré que porte d'un temps a esta part fent arqueologia musical i intentant enfocar amb la visió de la seua mateixa època a gent que m'està sorprenent moltíssim: Pete Seeger, Woody Guthrie, Little Richard, Tom Paxton, Chuck Berry, Twones Van Zandt... diguen-me desficiós.

P.D. Calinca, hi ha tants grups o cantants a qui m'haguera agradat veure en directe!!!