Simposi

Ahir dissabte, els penjollaires estàvem convocats al tercer simposi que s’havia de celebrar al polisportiu de Novetlè. Això em féu recordar que, diumenge anterior, havia visitat amb la meua dona el MARQ d’Alacant, on s’exhibeix l’exposició La bellesa del cos, un conjunt de peces gregues, cedides per The British Museum, en què destaca especialment el Discòbol de Miró. L’exposició, que es pot veure fins al 13 d’octubre, consta de diversos àmbits dedicats als cànons de bellesa masculina i femenina, la vida dels grecs (infància, matrimoni, sexe, guerra, mort), els seus ideals (Olímpia, la competició atlètica, les divinitats)... Contemplant les peces dedicades al sexe (bàsicament ceràmiques de figures negres i roges), em vingué a la memòria el significat originari de la paraula “simposi”. Simposi (en grec, symposion) era el nom donat a la segona part dels banquets celebrats pels grecs, en els quals els comensals bevien, cantaven, recitaven poemes, conversaven sobre política i filosofia, i practicaven sexe, homosexual o heterosexual.

Als simposis podien assistir fins a quinze convidats, que estirats en divans gaudien de bon menjar i de la música executada per unes joves complaents anomenades heteres. Els participants d'aquests banquets s'adornaven el cap amb corones i garlandes de flors. La beguda propiciava la conversa agradable, la música, la dansa, els jocs i altres “distraccions”. També s’hi van introduir jocs com endevinalles i enigmes. Es practicava, per exemple, el kottabos, joc consistent a llançar el vi d’una copa i fer diana en un lloc determinat. Un mestre de cerimònies, anomenat simposiarca, conduïa la reunió; les seues indicacions eren obeïdes per tots. A l’obra Συμπόσιον (El banquet), de Plató, es descriuen les grans copes de vi que es bevien d'un glop.

Al principi, no es permetia la presència de dones als simposis. Finalment, però, s’introduïren unes cortesanes, les heteres (en grec, hetaíra), les quals, a més de satisfer els requeriments sexuals dels participants, havien de ser ballarines i músiques —havien de saber tocar la flauta, ja s’entén—. Eren dones independents i, en alguns casos, molt influents. Al contrari que les altres dones, rebien una educació acurada. Només elles podien prendre part als simposis i les seues opinions eren respectades pels homes. Demòstenes va escriure: «Tenim les heteres per al plaer, les minyones perquè es facen càrrec de les nostres necessitats quotidianes i les esposes per a donar-nos fills legítims i ser guardianes fidels de les nostres llars».

Quant a les relacions homosexuals entre homes, eren acceptades pels grecs si es complien algunes condicions, principalment que l’amant adult (erastēs) no fos major de trenta anys i l’amat adolescent (erōmenos) no tingués menys de setze o divuit. Aquesta relació estava vinculada a la tradició atlètica i la nuesa del gimnàs, al costum dels matrimonis tardans per als barons, als simposis i a la reclusió de les dones a les seues llars. Com es veu, l’antiga societat hel·lènica era molt masclista. Què té a veure tot açò amb el simposi d’ahir? Molt Poc.

Comencem per les semblances. Hi hagué banquet, sí, al qual van assistir unes deu persones, majoritàriament masculines. Hi havia simposiarca, el capità Superflipo, que dirigí la reunió. Hi va haver, finalment, conversa, molta conversa. Anem, però, amb les dissimilituds: com que hi podien assistir lliurement les xiques (sense que se’ls demanés de ser cortesanes), comptàrem amb la presència de Peguie i la filleta del simposiarca; ningú no portava corones o garlandes de flors; ni Refelet, ni Peguie, ni Funambuliste, ni lo Pol, ni Cul de Sac, ni Ko-Jons, ni Albert Compte, ni jo mateix ens reclinàvem en cap divan; no es va beure ni gota de vi —cervesa sí, unes gerres—; no hi va haver ball, ni música, però es va jugar a les endevinalles —«Qui serà el Petit Príncep o Aquil·les Sisternes?», preguntava algú dels presents—; no es va practicar sexe, ni homosexual ni heterosexual —hagués quedat fatal, davant de menors i al polisportiu de Novetlè—; tampoc no es va discutir de filosofia.

S’hi van tractar, això sí, temes d’interès per als nostres autors i seguidors: la marxa del concurs de microrelats, una pròxima publicació en paper, el decàleg del bon penjollaire, propostes d’activitats, projectes... De totes aquestes qüestions, s’anirà informant adequadament, quan al Santíssim Pare li plaga.