El número 7

Al juliol torna La Lluna en un Cove, amb una nova selecció de relats. En aquesta ocasió són 9 històries de 9 autors diferents. A més a més, en el seu interior trobareu quatre excel·lents fotografies en blanc i negre del nostre company El Punt Vol·lat. Vos passem les "intros" dels relats, però ja sabeu que, com sempre, podreu trobar tota la informació a la nostra web: http://www.lallunaenuncove.cat/index.htm

La Lluna en un Cove 7, juliol de 2009

L'alliberador de llibres. Gemma Pellisa - Martí és impacient, només fa dos mesos i mig que ha iniciat el projecte i ja nespera resultats. Sap que el procés pot arribar a ser molt lent: llibres extraviats, persones que el desen a la biblioteca de casa i no el llegeixen mai, estudiants que en posposen la lectura eternament, lectors que quan finalment lacaben no gosen escriuren una valoració... Funcionarà realment aquest projecte?

Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris. Dolors Juàrez - Camina trepitjant les rajoles que porten al passat. És com si tornés a començar la mateixa remor del silenci que la va portar a la buidor de les nits, als laberints de ciment, al pampallugueig d'aquest barri.

Vermell o negre. Elies Villalonga - Vaig enfilar cap a una de les taules on sestava jugant a la ruleta. Només mirar el tapet dapostes, sentir el dringar de les fitxes i observar la hipnòtica dansa de la bola dins daquell cercle màgic, vaig saber que aquell era el meu joc.

No recordo res d'abans d'ahir. Xavier Serra Guasch - Obre els ulls a poc a poc. A mida que va aconseguint separar les parpelles, nota una intensa i blanca lluentor que lencega. El seu primer pensament, lleganyós, és que avui ha de tornar a treballar. Sent un soroll agut i intermitent, i veu de cua dull una petita lluentor difusa duna llumeta verda. Li vénen al cap flaixos incoherents: taxi, semàfor, pantalla de fòsfor verd El seu acte reflex seria fregar-se els ulls, però els músculs no li responen. Sespanta molt i concentra totes les seves forces en el seu braç esquerre. Aconsegueix moure lleugerament la mà, fa una mica de joc de canell, però això és tot.

La culpa és del temps, que tot ho compon. Tomàs Bosch. Vine a viure amb mi i cercat una feina que no tamargui la vida. Mho estic pensant. Què cony, tho estàs pensant! rebenta ell, enfurismat. El que estàs és marejant la perdiu i, mentrestant, em portes per allà on tinteressa. Què et penses, que em mam el dit o què? Ara testim, ara no, ara sí, ara no ho sé. Mestàs tornant boig!

El compte. Manel Alonso i Català - No culpe ningú del que ha passat aquest matí. Quan era dalt del carro lligant els embalums, he sentit de nou la seua mirada, he alçat els ulls i l'he vista dreta dalt de la marjal. L'he saludada com a una vella coneguda i he continuat amb la meua faena. El meu gendre i la meua filla des de terra lligaven les cordes a la barana del carro. De sobte he sentit que em subjectaven d'un peu i he caigut de cap a terra.

Pell fosca, vestimenta sospitosa, comportament estrany. Marc Comas - Va sortir del bar i va començar a córrer buscant la parada del bus. Quan ja no li quedaven pulmons, i un agut dolor li fiblava el costat córrer mai no havia estat el seu fort, va trobar la parada que buscava. No era un bon dia per a pujar a lautobús, sobretot per als que tenien la pell fosca, però no li quedava més remei si volia arribar presentable i a temps a lentrevista.

L'escull de la ria. Pep Gómez - Encara que no era la primera vegada que les veia, mai no m'hagués imaginat que m'arribarien a obsessionar tant. As Rocas das Meigas, un escull que sobresurt de la ria quan la marea és més baixa, em cridava, i jo era incapaç de desobeir el seu manament.

Valdre un renyó. Juglans Regia - El senyor Pe demana el menú degustació en un restaurant d'alta categoria en ple centre d'una gran ciutat.