dimarts, 30 de juny de 2009

16 de juny desapercebut

Ja han passat dos anys, des que vam commemorar el tercer centenari de l’incendi de Xàtiva, i tots els ecos de l’efemèride s’han apagat. Ningú no se’n recorda ja. Rus havia anunciat uns fasts que serien recordats per les generacions futures, però finalment s’ho va repensar. Només l’Associació d’Amics de la Costera organitzà un acte cívic de certa lluïssor. Damunt, l’últim 25 d’abril, les forces polítiques tornaren a escenificar l’espectacle de la desunió. Sabem que la inhibició de la dreta té una lògica, perquè sempre s’ha sentit botiflera. Ara bé, tenint en compte que les classes populars foren en 1707 decididament austriacistes, sembla que hi ha hagut, a tot el País, un clar lliscament ideològic cap a posicions botifleres. Han passat el 16 i el 17 de juny, s’ha acabat el mes i continua l’atonia política, que deu molt a la desfeta del segle XVIII.

Segons Viciana, Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del XVI. Era cap de la governació dellà lo riu Xúquer i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Però la sotragada del 1707 aturà la seua puixança. En 1720, Xàtiva sols conservava una quarta part dels habitatges existents tretze anys abans. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts, dipòsits de runes (pedreres on la gent de la rodalia s’assortia de carreus, fusta). Es produí una gran crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. Per bé que Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, experimentaria més endavant un cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència.

La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i suprimí la vigència de la llengua i les institucions polítiques i administratives forals —«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», diu el refrany—. Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats governada per una oligarquia de terratinents que vivia de les rendes. Només la indústria de la seda hi arribà a tenir certa importància. La ciutat, per tant, vivia sobretot de l’agricultura. Zones veïnes com la Vall d’Albaida sí que van experimentar una primera industrialització. En canvi, Xàtiva no tindria fins a finals del segle XIX una activitat industrial centrada, principalment, al sector alimentari.

L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1747, la població pujà a 7.000 habitants. El 1783, la governació de San Felipe arribava a les 11.000 unitats veïnals (55.000 habitants, calculant cinc persones per unitat), 2.500 de les quals (12.500 habitants) eren a la capital. Cal destacar, però, l’augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants) que volia segregar-se del terme general de Xàtiva. Durant el regnat de Carles III, ja s’havien superat les seqüeles demogràfiques de la Guerra de Successió. Xàtiva, però, hauria de competir a partir d’aleshores amb una ciutat emergent, Alacant.

Durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal (1820-1823), Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents dels germans Villanueva d’aconseguir seu bisbal i capitalitat de província no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). Des de 1850, hi hagué un gran retrocés demogràfic, a causa, en part, de les epidèmies. La manca de bisbat, l’escàs pes demogràfic i l’absència de fàbriques motivaren la pèrdua de centralitat. Xàtiva esdevingué una ciutat secundària. Els assaigs posteriors d’industrialització (tallers tèxtils, terrisseries, molins paperers) foren massa escadussers. A mitjan segle XX, Xàtiva era una ciutat de rendistes que prestaven diners a un interès elevat, de llauradors que rebutjaven els assaigs industrialitzadors i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós.

Tres-cents anys després de la desfeta, succeïa, però, un fet curiós: Alfonso Rus aconseguia fer-se amb l’alcaldia de Xàtiva, la presidència de la diputació i la presidència de l’organització provincial del seu partit. Unes circumstàncies com aquestes podien convidar a l’optimisme, perquè els polítics solen agranar cap a casa. Alguns xativins van pensar: «Ara és la nostra; Rus farà molt per la ciutat». Qui pensava això estava, però, totalment equivocat. Som on érem; fins ara, no hem progressat per damunt d’altres ciutats de les Comarques Centrals. No s’ha impulsat un model urbanístic coherent, ni un model econòmic sòlid que esmorteïsca les crisis; tampoc no s’ha desenvolupat una política cultural coherent. De moment, tota l’activitat de l’alcalde sembla enfocada a consolidar la seua xarxa clientelar i a disparar focs d’artifici.

Els pobles han d’aprendre dels errors passats per tal de no repetir-los. Xàtiva no sembla, però, haver après molt del passat recent. Vistes l’hegemonia de les idees sucursalistes i l’estructura econòmica actual, la ciutat no sembla disposada a desprendre’s del seu passat botifler, a imaginar un futur distint i més innovador. Com que ha experimentat poques variacions, el model econòmic xativí ha entrat en crisi. Ara mateix, ni el sector serveis pot garantir el nostre futur (recordem, per exemple, que molts funcionaris públics treballen a la ciutat però no hi viuen). El veïnat faria bé d’estar preocupat. Tenim, però, unes dosis molt elevades de seminfotisme ciutadà. Com ja s’ha dit en altres ocasions, la pèrdua de centralitat de Xàtiva és més patent avui que mai; però a ningú no sembla importar-li massa.

Els hereus dels maulets, els partits polítics que propugnen el redreçament nacional, segueixen embolicats en múltiples dissensions —motiu d’alarma per al votant nacionalista i d’esquerres, que veu com la dreta s’aprofita de les batusses—. En 1707, les tropes borbòniques guanyaren la batalla d’Almansa gràcies, en bona part, a la desorganització que campava entre les tropes austriacistes, formades per soldats de diferents nacionalitats. Els partits valencianistes també semblen cavalcar sobre la disgregació. Aquest mes de juny, podrien haver eradicat els fantasmes de la desunió, però no ho han fet. Segons Xavi Aliaga, «es mastega la tragèdia bipartidista de 2011». Què farem? ¿«Posar la bena abans de la ferida i concloure que el teixit cívic nacional ha de fer via pel seu compte, davant la mala gestió del nacionalisme i l’esquerranisme minoritari», com diu el mateix autor?

11 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Com diria aquell:

Gran article, Sr. Ximo; és vosté tot un luxe per a El Penjoll.

Alietes el del Corralot ha dit...

La reflexió és impecable. Només passa que, mecaguendéu, com poder passar de la reflexió a l'acció? Quins són els mecanismes perqué esta reflexió siga compartida per la gent, i que porte a estirar dels ramals d'una altra manera?
Qué fer? Esta és la qüestió.

socarrada ha dit...

sí que hi ha gent que se'n recorda!
aquest matí mateix, a la muralla, hi havia una pancarta (potser encara hi és) on posava: xàtiva no oblida 1707. ara, com passar d'aquestes demostracions de memòria a una reflexió compartida ja és altra cosa...

Calinca ha dit...

Intressant article, Sr Escrivà. Llegint el que vosté diu, queda clar que vosté té una sincera preocupació pel present, passat i futur de la ciutat de Xàtiva, ¿per què no es dedica vosté a la política? ¿O és més fàcil criticar el que fan els altres i proposar entelèquies que sonen a utopia?

Capità Superflipo ha dit...

Sr. Escrivà? Xe, Cal·linca deixa de beure tant sidra que confons els noms. Este post és de Ximo.

Calinca ha dit...

Efectivament. Demane disculpes per la confusió de noms.

escrivà de cort ha dit...

Darrerament, hi ha un continu ball d’identitats en El Penjoll. Deu ser cosa dels uendos, greixets i maremortes, aqueixos éssers sobrenaturals que tant agraden a alguns seguidors del nostre blog. Prendré en consideració la proposta calinquista i, amb permís de Ximo, estudiaré la possibilitat de presentar-me candidat a burgmestre.

Calinca ha dit...

Endavant, Sr Escrivà. La urna en un cove!

Ximo ha dit...

De veritat que m’ha fet gràcia això de la sidra i l’urna en un cove. Calinca, supose que, quan pregunta per què no em dedique a la política, deu referir-se vostè a l’activitat política concreta (a la política partidista, professional o com es vulga dir). Doncs la resposta és ben simple: no és prou amb voler dedicar-se.

Primer, s’ha de militar en un partit que s’avinga amb el nostre ideari (o, alternativament, ser capaç de posar dempeus una agrupació independent d’electors, cosa gens fàcil). Segon, s’ha d’aconseguir escalar graons a l’estructura partidista i ser designat candidat en una llista electoral (o aconseguir la capacitat necessària per a influir en el programa). Tercer, s’han de guanyar les eleccions o, en tot cas, traure uns resultats que permeten entrar en una possible combinació de govern. I així podríem seguir, però només afegiré un punt més: s’ha de renunciar a moltes coses (família, afeccions...) i supeditar-ho tot a la voluntat d’arribar al poder. Tot això sol requerir una certa joventut i jo ja tinc algunes canes.

Hi ha altra activitat política a la qual pot, en un sistema democràtic, dedicar-se tothom: la del ciutadà corrent que dóna la seua opinió sobre temes d’interès general, cosa a la qual tenim tots perfet dret. Un amic d’"El Penjoll" em va demanar una reflexió sobre la crema de Xàtiva, no un programa electoral. Dic açò, perquè si que tinc algunes idees concretes del que es podria fer a la ciutat (i, de vegades, les he exposades en la meua condició de president d’una entitat cívica d’àmbit local i comarcal, i col·laborador dels mitjans d’informació). Però clar, crec que dir-les ací desbordava el sentit de l’entrada. No he volgut abusar de la benevolència dels penjollaires.

I finalment vull dir-li que qualsevol ideari polític ha de tenir certa dosi d’utopia, una voluntat de millorar les coses, de canviar la societat per a fer-la millor. Sense aqueix component utòpic (que, naturalment, ha d’estar combinat, en la proporció justa, amb el pragmatisme que calga), la política esdevé una activitat pròxima al parasitisme: els polítics parasiten la cosa pública en profit propi i dels clients (cosa que, en aquests temps, veiem constantment ací i a tot arreu).

Un plaer canviar impressions amb vostè.

Salut!

Calinca ha dit...

Sr Ximo, gràcies pels aclariments i la seua acurada exposició del que és la vida pública.

refelet ha dit...

Salut! molt oportú i encertat Sr Ximo, tant l'article com el comentari. Jo pense que no hauríem de deixar passar la data cap any sense remoure les consciències i les subconsciències. Aquest pot ser un bon principi i mai se sap si estem posant un granet o la primera pedra, per xicoteta que siga!