D’una banda, des dels entorns rurals els darrers decennis s’ha confós la modernitat i el fenomen urbà. Alhora s’han oblidat els avantatges de la vida als pobles. D'una altra banda, en els darrers anys la proximitat del fenomen urbà ha exportat als pobles mitjanament propers fluxes de població i expectatives de reconversió de l'horta en sòl urbà.
Aquestes persones que venen de la ciutat als pobles circumdants ho fan per motius econòmics i per qualitat de vida. Cases més barates i impostos menors fan atractiva l’oferta, i el contacte amb una natura que destrueixen les noves urbanitzacions és una il·lusió, un miratge de qualitat de vida que s'esvaeix.
És aquesta expectativa de reconversió de l'horta en sòl urbà la que ens fa perdre les nostres capacitats de desenvolupament econòmic com a entorn agrícola i rural. No hi ha projecte econòmic endogen de desenvolupament rural o agrícola que puga competir amb els rendiments directes d'un procés d'urbanització. I encara que ara no s'està urbanitzant, allà on hi ha hagut expectatives i especulació la temptació i el vici del diner immediat han esborrat del subconscient rural qualsevol projecte o iniciativa econòmica relacionada amb allò rural o agrícola.
I és que una vegada aquest procés ha començat ja ningú pensa en altra cosa, els diners són els diners, i quan circulen a cabassos tothom i totdon hi corren al darrere. Aquesta quimera d'enriquiment immediat afecta un territori que ha estat agrícola des de temps immemorials. Un territori que, si ja estava desvertebrat socioeconòmicament, ara queda anul·lat per la manca d'iniciatives econòmiques que puguen competir amb l’expectativa urbana. Per rar que us semble parlar d’expectativa urbana en plena crisi, a tot el País Valencià els municipis estan planificant els seus PGOU per a creixements que multipliquen la població i arrabassen amb l'agricultura.
L'hipotètic enfortiment del teixit socioeconòmic dels nostres entorns rurals deriva així en una pura expectativa. En fum. En una transacció econòmica puntual que tapa els ulls a la societat davant de les potencialitats dels medis rurals. Una expectativa que, de realitzar-se, destrueix aquestes potencialitats.
2 comentaris:
No creu, senyor Cremades, que en esta qüestió de no saber/voler aprofitar els propis recursos i malvendre'ls a qualsevol preu entra en joc el mesinfotisme valencià? Aquell esperit d'immediatesa i improvisació? Aquella ignorància supina de la qual s'aprofita qualsevol voltor que vol fer negoci?
A tots els pobles hi ha gent farta de vore el mateix que vosté i servidor apreciem, en pot estar ben segur. Per això hem de canviar el nostre context, per poc a poc que siga, i corresponsabilitzar a la gent del seu futur, i del futur dels seus fills.
També hi ha qui opta per anar al bar a queixar-se o no fer res de res. La darrera decisió la té l'individu..
Publica un comentari a l'entrada