diumenge, 24 de maig de 2009

Capitol 3 NEN

Estic jugant al passeig que hi ha al costat de casa, és un passeig molt gran on tenim una mica de gespa i ens passem hores i hores jugant a futbol imitant als nostres jugadors preferits.
Els meus amics són d’un equip diferent al meu, tots menys en Fidel, un nen una mica més petit que jo però que juga molt bé, que també és del Barça i sempre volem anar junts i fer partits de dos contra dos, els del Barça contra els del Madrid… Gairebé sempre ens guanyen els altres perquè són més grans i corren més ràpid, però jo sé que un dia, quan sigui gran, jo en sabré més que ells i potser jugaré amb el Barça.

Veig sortir de cada al meu pare, es veu molt enfadat… es tanca al cotxe i arranca, ni s’ha aturat a mirar-me com feia abans.
L’he mirat i me n’he adonat que posava la música molt alta, és una música que a mi no m’agrada perquè fa molt soroll.
Com molts altres dies m’he espantat i he pujat ràpidament cap a casa. Els meus amics m’han preguntat on anava, però jo no tenia ganes de donar explicacions, ara que segurament s’ho hauran imaginat, perquè no és la primera vegada que em veuen fugir ràpidament.

Intento pujar les escales molt ràpid, tant com puc, tant que fins i tot caic a terra i no sé ni com m’aixeco, no sé si m’he fet mal, només vull arribar a dalt per veure a la mare, i el camí se’m fa molt llarg.
A la fi arribo a la porta de casa, intento ficar la clau al pany, però la mà em tremola i no em va gaire bé perquè estic molt i molt nerviós.
A la fi soc capaç de ficar-li, obro la porta i vaig cap al menjador corrent.
Veig estirada a la meva mare a terra, intento ajudar-la aixecar-se, però no tinc gaires forces i no em va bé, la propera vegada que em digui que m’acabi el sopar per fer-me més fort li faré cas.

Poc a poc la mare es va trobant més bé i em demana que li posi aigua al lavabo, això si que ho puc fer tot sol. I sense vacil·lar ni un segon li faig cas.
Ella va cap al lavabo a rentar-se, té sang al costat de la cella i un blau a la cara.
Em quedo al costat seu i li demano si està bé.
No em contesta però amb mira i em fa un mig somriure per fer-me veure que està bé, però jo no la crec.
Quan ha acabat em diu que agafi la jaqueta, que hem d’anar a l’òptica a arreglar les ulleres.

De camí a l’òptica la mare intenta trucar al pare, però ell no li agafa el mòbil.
Entrem a l’òptica i la mare parla amb la dona.
Aquella dona li deu haver vist el blau del costat de l’ull, perquè aixeca les ulleres de sol que porta la mare mentre jo quedo al·lucinat mirant l’extensa col·lecció d’ulleres que hi ha al mostrador.
En acabar anem a comprar al supermercat, comprem per fer el sopar i ràpidament sortim per anar cap a casa.
Ja és fosc i tinc una mica de fred.
Dono la mà a la mare per veure si així entro una mica en calor, perquè la tinc glaçada.

Arribem a casa i mentre la mare prepara el sopar jo em poso a jugar a la consola que tinc al menjador. Tinc un joc de futbol que m’agrada molt, me’l van portar els reis a casa de la meva àvia.
La mare posa el sopar a la taula, no tinc gaire gana, però m’ho he de menjar tot perquè sinó s’enfadarà i em deixarà sense jugar a la consola un parell de dies.
Quan he acabat marxo cap a l’habitació, tinc ganes de mirar un conte que tinc per aquí, n’hi ha un que té unes fotos molt “xules” de lleons i tigres. Però finalment n’agafo un es diu “El príncep blau i la princesa”.
M’estiro damunt l’estora, hi estic molt bé i a més és calentona.
Obro el llibre, els dibuixos són molt divertits.

De sobte sento com el pare arriba a casa i comença a cridar a la mare.
Pel que sento discuteixen perquè la mare no li ha fet el sopar.
Jo entenc a la meva mare, perquè de camí cap a casa en sortir del supermercat m’ha dit que no li faria al sopar al pare, perquè volia parlar amb el pare abans que sopés. Estava molt nerviosa i volia arreglar les discussions que tenen tant sovint amb el pare.
Jo també ja estic cansat de sentir discutir cada dia als pares, molts dies em quedo aquí a l’habitació sense dir res, estic espantat no sé que fer, no vull que els pares es barallin i es peguin.
Avui, però, em sento diferent, no sé que em passa, no aguanto més, tinc una ràbia immensa en el meu interior, no és normal en mi.

Sense fer soroll obro la porta de la meva habitació, poc a poc, i vaig cap a la cuina. Miro d’acostar-me al moble on la mare guarda els ganivets de tallar carn… Obro el calaix i n’agafo un, el més gros que he vist, i sense fer soroll vaig lentament cap al menjador.
Sento que el pare segueix discutint amb la mare.
Abans d’entrar al menjador miro que el pare no em pugui veure, i avanço poc a poc fins posar-me darrera seu.

Ell te la mà aixecada per tornar a pegar a la meva mare i,
sense que tingui temps de baixar el braç, li clavo ganivetada a l’esquena.
Li estic clavant el ganivet amb totes les meves forces que semblen haver-se duplicat expressament per aquest moment i al mateix temps estic pensant en la meva mare, en què jo mateix he sentit plorar tantes i tantes vegades des de la meva habitació per culpa del meu pare, que sempre que volia li pegava, sense cap motiu per fer-ho, només pel fet d’haver begut massa.
El pare no ha cridat ni res, jo me quedat aturat i espantat, plorant. Uns segons més tard vaig al costat de la meva mare que està al davant del cos ple de sang del meu pare.

Ella m’ha abraçat molt fort i no m’ha dit res, només he sentit que sospirava molt fort i, encara que se l’estimava moltíssim, sorgia dels seus ulls una espurna d’agraïment alleujament.

2 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Endsi, ha perdut vosté una gran ocasió! Ha explicat la mateixa història des de tres personatges, però la mateixa història! S'ha repetit com l'all.
Ha desaprofitat l'ocasió de poder explicar-nos el present (l'home), el passat (un passat feliç, per exemple, en boca de la dona) i el futur (la veu del nen al cap d'uns anys) d'una família.
I no només això, sinó que com que ja sabíem tota la història des del primer capítol, ens ha avorrit triplement.
Com deia aquella decebedora frase dels pals dels gelats: "Sigue buscando".

Capità Superflipo ha dit...

La poesia, Endsi... prova la poesia...