El dia de la boda, l’home de la seua vida la va deixar plantada a la porta de l’església. Se li pansia el gest de les mans sostenint el ram de nòvia alhora que el somriure li declinava fins convertir-se en la ganyota de la tragèdia. Com se sol dir, li va trencar el cor, com quan un pitxer esclafix brutalment contra el terra: en tantes miquetes li’l va desfer. Ell es va evaporar i mai més no el va tornar a veure. En comptes de l’aliança d’or que havia de segellar per sempre aquell amor, ella va dur durant tota sa vida una tireta hipoalergènica dermatològicament provada a l’anul•lar esquerre. No sempre la mateixa. Perqué quan la tireta que cobria l’espai on havia d’anar l’aliança es tacava de sang, la canviava per una de neta. Hi ha ferides que mai no tanquen.
3 comentaris:
(un silenci i un discret aplaudiment)
(a mí me deixà plantà a la porta del registre. Bé, va vindre amb mi fins allà i una volta allà va dir que no)
hi han ferides que ni cicatritzen, no?
encara que, mira, almenys ella va arribar fins la porta...
Ai, Funambuliste, no sé que és pitjor, si quedar-se a la porta o no arribar-hi mai.
Quedar-se a la porta deu fotre que et cagues, no Comtessa?
Publica un comentari a l'entrada