Anit vaig estar en el concert de Josele Santiago a la sala Apolo, ací en este poble gran de Barcelona. Pel matí vaig vore un cartell del concert i em vaig dir, esta nit, a l’Apolo! Pensat i fet. L’Apolo és una antiga sala de ball amb llotges laterals: situada en un primer pis, espai ample i diàfan, làmpades de sostre, llum ataronjada, terra de fusta i escenari elevat. Té dos barres. Quatre euros una cervesa: hui s’emborratxarà la figa sa tia; millor, demà el cap ben claret. Josele s’ha quedat pelat. Quan era el líder de Los Enemigos m’encantava com duia els cabells, sempre desfets. Públic dels trenta als quaranta. O més. Antics seguidors de Los Enemigos, segur. Ara no tan rockers com abans. Ix la banda, sense Pablo Novoa, que deu estar amb la seua pròpia banda. Josele diu, “bona nit” i la seua veu sona com un tro o com un lladruc de gos grandot. El Runa toca els teclats (no hi ha event on no aparega el Runa). Podia haver-li fet una foto amb el mòbil però no era qüestió. Comencen per les cançons del disc més recent, “Loco Encontrao”, (que és el contrari de “loco perdío”). Josele toca l’espanyola, l’elèctrica, o cap, perqué ara també canta i prou, i fa malabarismes amb el peu del micro. Baix la camisa blanca amb les mànegues arromangades, una panxa apreciable. Toquen “Farol” i en acabar la cançó Josele diu, “gracias y todo eso”. També toquen cançons dels discos anteriors.
Josele Santiago té tanta veu que en el seu cas el mèrit no és traure-la sinó domar-la. I això fa el cabró. Canta com un desesperat i ací està la seua gràcia, el seu do: qui doma la bèstia? com fer-ho? com dosificar l’energia perqué acabe transformant-se en art? D’això es tracta! Porta la veu per on vol. Un concert, una actuació en directe no és una altra cosa que energia emanada, compartida, contagiada. Als grans cal vore’ls perqué fan art d’eixe contagi.Un espectacle és molt més que tocar bé. L’espectacle ha de ser una unitat, una maquinària de precisió, una bomba de rellotgeria. El concert de Josele comença rotllo tranqui i va pujant d’intensitat fins que arriba l’explosió energètica en “Ole, papa”. Dos bisos i acaba amb una esplèndida versió del “Walkin' the dog” de Rufus Thomas, amb tota la banda enduta pel poder del rock i el blues.
I entremig algun regalet més: “Desde el jergón”, per exemple, per als vells romàntics.
6 comentaris:
No sap l'enveja que me fa, Alietes. Me vaig quedar amb moltíssimes ganes de vore-lo quan va estar tocant a València. M'encanta m'encanta este home i acabe d'escriure al seu haiku de l'hivern que no s'acaba
Enveja, Comtessa? Però si vosté sempre està de concert i festival!
Gràcies al concertet de dimarts he retornat a la veu de tronada de Josele, a recordar els concerts que li he vist en companyia dels amics, a repassar les lletres de cançons velles, a escoltar-les de nou, a pensar en Tom Waits, a recordar borratxeres en Lío-Bar, se'n recorden de Lío-Bar? a recordar quan pensàvem que tot era possible, quan vivíem en aquella certesa, quan ens posaven cançons que coneixíem i les cantàvem, amics i tavernaris, enganxats pels muscles, cervesa o gintònic en mà... Caguendéu. O arriba el sol, o els dimonis de la nostàlgia se m'enduen!
Ah! I ja hem travessat el riu de les 75.000 visites! Enhorabona a tots!
Comptessa, em sap greu dir-li, si encara no ho sap, que el dissabte PODRIA VORE-LO AL WAH-WAH (VALENCIA). I em sap greu, evidentment, per que m'ha dit un pardalet (per cert, ja vola?), que vosté estarà este cap de setmana per altres latituds.
Alietes, xe quina plorera. Lio-Bar, amigachos, gintònics en ma, tavernaris i altres especies... hòstia, açò no es fa amic. Amb estos records se m'estufa l'enyorança. Sempre he dit, i corrobore, que el Josele junt amb Fernando Alfaro, són els millors lletristes del rock en espanyol. Els seus tres treballs en solitari dignifiquen encara més, si això és possible, la història de Los Enemigos. Tot un tipo El Maestro Pocero.
Josele és molt gran. Potser alguns penjollers, que estaven presents, se'n recorden d'aquell mític concert de Los Enemigos a Ontinyent,seria a principis dels 90. Férem una excursió xativina a veure'ls.
A mi el darrer disc no m'agrada molt, trobe un cert esgotament de discurs musical, però en tot cas és una bèstia descomunal. Ni tan sols podré anar a Wha-Wha, però vaja, entre Els Enemigos i ell en solitari n'he vist uns quants concerts. Quanta melangia!!
que curiós alietes, esta setmana el Josele Santiago serpenteja per les nostres vides, des de'l dilluns duc posat al cotxe el "garabatos", quan passe per moments de desequilibri (fatals en un funàmbul) torne on me sent segur, torne als meus, als que m'agraden, als que vull i que em volen, a on em trobe bé... el dimarts pel matí, dia de la república (no, de l'argentina, no, la d'ací...), vaig penjar al meu facebook el vídeo aquest, i per la nit llegia el seu sms... gitat, i sense poder adormir-me, pensava en eixos lligams, i el Santiago és un d'ells i ben fort, que em mantenen pegat als meus... sí que es curiós!!!
la nostàlgia amics... sí, clar que recorde les nits al lio-bar, com oblidar-les... recorde aquell concert a Ontinyent, quin concert! que bé ho passarem!!! i recorde que era jove i més innocent... encara em quedaven molts somnis d'equilibris que amb el temps han resultat impossibles...
Els estic molt agraït per tornar-me a emocionar sr. Santiago i En Alietes, la propera cerveseta va per vostes...
Té raó Lo Pol, l'últim disc de Josele no l'he sentit i em sembla que no me'l compraré: amb els dos primers ja anem bé, perqué els nous temes que vaig escoltar al concert duia la mateixa mateixeta línia.
I és veritat que és un bon lletrista, però la temàtica màgicocasolanaquotidiana també s'esgota.
Publica un comentari a l'entrada