INÒPIA - Les 4 estacions de l'arròs
Abans de la publicació de Les 4 estacions de l'arròs (Més de mil, 2008), alguna persona que havia tingut accés al procés de gestació em va advertir que allò que tenien els suecans Inòpia entre mans no era qualsevol cosa. Vaig dubtar. Un disc conceptual de rock-metal en valencià? Uff! Tret d'algunes incursions aïllades, la veritat és que li havia perdut la pista i la fe al gènere. Però hes ací que arribà a les meues mans el disc. I és un senyor treball.
Partint del concepte, ben interessant, i resolt amb talent: l'analogia entre les quatre estacions de l'arròs i la vida d'un jove que aspira a realitzar-se a través de la música. Musicalment, a més, la cosa funciona. Hi ha la fúria vocal i els tics del metal més convencional, a talls com per exemple On tot es pla. Però també recerca de melodies i harmonies més complexes i la incorporació d'uns altres paisatges rock i, fins i tot, de la música d'autor.
Però més enllà de les acotacions, hi ha parell de talls de caure's de cul, amb una combinació esplèndida de parts més acústiques amb la potència de les guitarres, com El verd de l'estiu, o la tremenda Maduresa i ocres, una cançó que hauria de posar-los en el mapa metàl·lic estatal i que, per a oïts no introduïts a aquest gènere, li podria traslladar a unes altres coordenades, cas dels Smashing Pumpkins de Siamese Dream.
Cançons de lluna de venus, Una tardor de fum, la imaginativa Kimono kòsmic, el blues-metal de I què?, entre d'altres, mantenen alt el pavelló d'un treball tan estrany i agossarat en el context de la música en valencià com vàlid per a amants del rock sense cognoms.
5 comentaris:
Veig que els grups de nova fornada proliferen com bolets (o potser no tant) per la nostra geografia.
Vaig poder veure els Arthur Caravan en Barcelona, dins d'una festa de valencians que hi han fet niu. I ni bé ni malament. Crec que Cul de Sac tenia raó: els falta directe. I crec que com a grup tenen molt bones intencions però estilísticament van més perduts que el Chiquito de la Calzada en la Real Academia de la Lengua Espagggnolaaaahl! Tampoc ajuda la grisor del cantant, que té menys carisma que Rajoy. A vore si tindrà raó l'anònim que deia que desafinava i tot, i que el grup del seu cosí (del qual encara estem esperant una cançoneta) ho feia millor.
No pose en dubte la immaduresa d'Arthur Caravan en directe (em puc imaginar per què...) però continue pensant que el disc està molt bé.
Per cert: va ser Cul de Sac el primer a dir-ho a El Penjoll.
Que te a vore smashing amb els grups dels quals parleu? Pregunte per saber...
Hola senyor anònim,
potser no està ben explicat, però la idea és que Inòpia pot agradar no sols als seguidors del metal, sinó també a degustadors d'uns altres pals del rock. Hi ha passatges del disc que em remeten als Smashing en un disc concret. Igual m'he passat...
Gràcies, a mi m'agrada molt smashing sobre tot Piscis Iscariot,és sublim! així que a vore si trobe reminicències a Inòpia.
Publica un comentari a l'entrada