Editorial

Uns han dit que sembla la Caixa de Pandora; altres, que és la cabina dels germans Marx. Jo m’identifique més amb la segona afirmació. A la caixa de Pandora —en realitat, un gerro— no entrava ningú; sortien coses, com la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... La mitologia diu que Pandora tancà el gerro abans que sortís l’esperança, que és l’única cosa que ens queda. Jo tinc l’esperança que El Penjoll ni bolque ni s’enfonse com un bot ple de gom a gom. Darrerament, com que embarquen en ell tantes i tantes entitats i persones —autors i comentaristes, coneguts i anònims—, la situació comença a guardar un paral·lelisme evident amb l’episodi surrealista d’Una nit a l’òpera. Servidor de vostès, que viatja com a polissó, imagina Alietes al paper del Fiorello dormilec (Chico), Calinca com l’Otis B. Driftwood remugant (Groucho) i Capità Superflipo com el Tomasso (Harpo) dels dos ous durs. I Riccardo? Ah Riccardo! El paper de Riccardo enamorat de Rosa, la bella soprano, podria correspondre a... Refelet. I a partir d’ací, gent i més gent que entra a la cabina: les cambreres que vénen a arranjar-la, el llanterner, Peguie, l’ajudant del llanterner, la lluna en un cove, el superagent Pardo, el funambuliste, Camot, les propostes literàries de Josep Manel, els mots de patxanga i el 33, els sussoïts de Vicent, la neboda de la tia Micaela, la discoteca de lo Pol, la dona de la granera... I Otis Calinca Driftwood que diu: «Agranar? Precisament això feia falta. Haurà de començar pel sostre, que és l’única cosa que no està ocupada». I Cul de Sac queixant-se: «Crec que comença a haver massa gent». És de veres; cada setmana arriba un convidat nou. «Tenia el pressentiment que anava a venir vostè», se li haurà de dir cortesament. També m’imagine Tarsan dirigint-se a la manicura: «No l’he cridada, però avant! Deixe-me-les curtes, que ací va faltant espai». I veig el Santíssim Pare fent-li una entrevista a Rubianes. I em vénen al cap Toni de l’Hostal, que sap més adormit que jo despert, i Sisa, cantant Qualsevol nit pot sortir el sol. «La veritat, no em figurava que la travessia anava a ser tan agradable», veig que exclama Drac Montúver. «Jo em veia ensopit a coberta, al costat d’un cambrer que em servia cava», intervé Calinca. La travessia és agradable, sí, però cada volta hi ha menys comentaris a les entrades. I ja ha arribat la primavera! I cada setmana creixen nous enllaços i nous gadgets, com les flors per abril i maig. I efectivament, açò s’assembla cada vegada més a la cabina dels germans Marx. Espere que mai no caldrà sortir-ne d’espetec.

escrivà de cort