dijous, 12 de març del 2009

PESSIGADES SONORES (I)

PREFACI

És en temps com estos, en els que un ja no pot refugiar-se rere l'empara de la joventut oficiosa, en els que l'acumulació d'anys sobrecarrega d'experiències alguna cosa més que el DNI i les targetes multimèdia amb centenars de fotos reveladores, si, és en temps com estos quan sense pretendre-ho ens veiem abocats al que es tendix a anomenar com l'edat de la maduresa. I és en esta etapa, en que la frontera amb la joventut es difumina i alguns records comencen a ser vagues i imprecisos, és ara quan algunes facultats sensorials, contra tota regla de la natura, adquirixen una major sensibilitat i precisió. Els cinc sentits apareixen regenerats i reforçats davant de l'esdevindre de situacions i moments dels que disfrutar en esta edat madura. Madura, terminologia que m'inocula sentiments de collita, vespra de la mústiga, de no desenrotllament, i tal vegada per això no m'agrada.



L'OÏDA, EL TACTE

El local omplint-se a poc a poc. Els moments previs al concert. Porte anys consumint estos instants i mai m'acostume. No puc retindre l'ansietat en les meues entranyes, se subleva i emergix dissimuladament agermanada amb uns tics que es repetixen en cada ocasió. Les mans s'introduïxen compulsivament en les butxaques, el cap gira i gira intentant enfocar tots i cada un dels fotogrames allí presents. No se'm pot esquitllar res. I de sobte les llums cauen, s'amaguen compungides davant la presència d'aquell focus que devora l'escenari. Un punt de trobada per a totes les mirades de la sala, un lloc que absorbix els murmuris i els convertix en silenci respectuós. Com sempre aquell moment em magnetitza, em minimitza, em silencia i em ralentitza. Però fa ja uns anys que a alguns dels meus sentits se'ls dispara la sensibilitat en els concerts. La meua oïda es dol com si fóra ferida davant de les xarrades irrespectuoses. No sé a què ha vingut esta gent, els del fons sobreactuen com si hagueren adquirit, de sobte, el protagonisme de la nit. Al meu costat altres grups ni tan tan sols miren a l'escenari, li donen l'esquena mentres es conten, en veu alta, els secrets públics i els trofeus aconseguits en l'última festa. En un colp de minut una avançada del grup del fons es llança en desbandada cap a les primeres files, sotmetent, entre altres, al protocol cívic que ordenava la gent per l'hora d'arribada. Al seu pas pel meu costat altres ferides es reobrin i el tacte es convertix en esmolades agulles al contacte amb els avesats bàrbars. La sensació davant d'una xicoteta espenta es magnifica qual ferida lacerant. Tan sols el meu excessiu i vergonyós respecte impossibilita qualsevol acció per a evitar la maniobra, i la primera línia queda en les seues mans. Al final del concert els del fons, els del costat i els de la primera fila, que havien tornat al fons amb el mateix ímpetu i desorde, rugixen, aplaudixen i es mostren superlativament emocionats. Així és com la suprasensibilització dels meus sentits davant d'estes actituds, es troba amb la dicotomia de saber si és produïda per les dites actituds, noves per a mi o això vull creure, o pel pas dels anys i els seus efectes. I en el calaix dels records els bons moments, aquells que m'absorbixen en cada concert, aquells que intente repetir compulsivament cada dia al posar música al cotxe, a casa, a l'oficina. Aquells records, com els de hui amb Kurt Wagner i la seua guitarra. "Lambchop" en estat pur sobre l'escenari, presentant el seu últim disc "Oh, Ohio"-2008-, tan sensual i reconfortant com les seues millors obres. Moments que sempre desitge tornar a viure.

8 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Cul de sac! M'ha molat una montonà este post, fa pocs matins tenia posat el OH, és un discasso! Kurt Wagner és un déu (un de tants però un déu) però m'agradaven més els inicis, tot hi ha que dir-ho.

Gràcies per esta entrada!

Lo Pol ha dit...

Impresionant. Molt bonica entrada sobre un grup de referència. De Lambchop n'he vist dos concerts i són espectaculars. Senyor Cul de Sac, hauria de prodigar-se més.

whysoserious? ha dit...

ie!
quan de temsp sense entrar per asi!!
va tot be,noo??
be penjolleros que seguiu trunfant!^^

Alietes el del Corralot ha dit...

Molt currada esta entrada, Culet (permeta'm el diminutiu afectiu).
I el clip que ha penjat, també està molt bé.

Veig (no sense sorpresa) que el Wagner en qüestió ha deixat d'escriure òperes i s'ha passat al rock.

Cul de sac ha dit...

Senyoreta Comptessa estic amb vosté amb que els inicis van ser, quasi, insuperables. Amb el Lp "Nixon" i particularment la cançó Up With People, els Lambchop em van furtar el cor. Però "Oh, Ohio" és el retorn a eixe camí, després de la diàspora dels últims anys i la coneguda falta de frescor.

Lo Pol gràcies també, la idea és traure temps d'on puga i intentar ser més prolífic. De fet açò en principi només és l'inici d'una sèrie (com a mínim faltarien tres sentits). El temps i el Penjoll ho diran.

Alietes, les exigències vocals de la òpera van obligar al Wagner a passar-se al Pop-Folk, algo més pautat i asumible amb una guitarreta. Com també sabrà (per la foto) el ser un fumador empedernit l'impedia ja arribar als registres exigits a un bon baix-tenor. De totes formes li queda apanyaet el tema, no?

Tadeus ha dit...

I jo que encara no els he vist en directe! Senyor Cul de Sac, és vosté una mina. Ja fa anys vaig descobrir els Lambchop gràcies a vosté, i ara m'ilustra amb un nou disc que desconeixia, "Oh Ohio". En estos moments, per associació d'idees, estic escoltant un disc dels Lambchop: "The Decline of Country and Western Civilization" (un títol, potser, molt en la línia del Penjoll...). I per una altra associació d'idees, recorde que ahir mateix veia interessants vídeos musicals en YouTube: Burt Bacharach, Els Carpenters cantant cançons de Bacharach, Elvis Costello cantant també algun d'eixos temes, com ara "Toledo", una grandíssima cançó dedicada no al Toledo de Castella-La Manxa, sinó al d'Ohio.

En conclusió, Sr Cul de Sac, és vosté un crack!

Anònim ha dit...

M'encanta.
No el puc deixar d'esclotar.
Gràcies Cul.

senior ha dit...

Els meus moments Lambchop:
(1)Descobrir a Kurt Wagner a un cd d'eixos que regalaven en noséquina revista, crec que en Rock de Lux, i la cançó "Soaky In The Pooper" es va convertir en el meu coixí, llençol i amant.
(2)Llegir una, no sé com dir-la... una vivència del David S. Mordoh contant el que va experimentar al sentir "Thëone" en un lloc apartat a Vietnam i pensar "jo he estat ahí".
(3) Entrevistar a la banda sencera a l'esplanada del Festival Albert Hall en Londres hores abans de començar el concert més emotiu de la meua vida.

Gràcies Cul-de-Sac. Gràcies Kurt Wagner.