dimarts, 10 de març del 2009

MOTS DE PATXANGA (i VII): PURA PATXANGA!

Ara sí, patxaguers i patxangueres! Per fi, arribem a la patxanga pura, a la creació més lliure de l’expressió surrealista valenciana. Podríem situar en el cim d’esta creació el sintètic i singular "Xe!" Poquíssimes vegades una sola síl•laba explosiva arriba poder voler dir tantes coses. El "Xe!" pot anar sol o encapçalar moltes de les altres frases. Si no hi ha el "Xe!", podem col•locar el "Ie!" o el "Uei!" I el "Uei, xe!"? Qué em digueu del "Uei, xe!"? Sublim!
Algunes expressions són impagables des del punt de vista de la creació d’imatges. Fixeu-vos en la frase: "Arre gat!" i imagineu una persona a cavall d’un gat i dient-li: -Arre! Pur surrealisme rural.
En l’últim trajecte del nostre viatge pel món de les frases fetes hem collit esta cabassada:

A foc seguit.
Això no demana pa.
A l’altra, tornes!
Afilla-te-lo!/ -la!
Agarra aire!
Agarra aire, Fred Astaire!
Aguanta l’animalet del morro!
Aguanta la pixera!
Aguarda’t!
Alça poll!
Anem allà!
Anem allà, que ací ja estem.
Anem anant!
Anem anant, que ve plovent!
Arre burro, polseguera!
Arre gat!
Arre gos! Que tens tos?
Arre xitxo!
Arrere que cau sutja!
Beu i aclarix-te.
Bona nit cresol, que la llum s’apaga!
Bonica és Tonica!
Bonico és Tonico!
Ca!
Cama!
Catarroja descoberta!
D’a xavo!
De categoria!
De cine!
Demà serà ella!
Eixe qué vol? Per un duro un porc?!
En un minut!
Estrany fóra!
Fosca!
Fosca nius!
Fuig, faena fuig!
Garrot al nino!
Guapa, com el cul de l’haca!
Ho he dit clar o he fet botiges?
Ié!
Ie, el de l’oli!/ Ie, el de l’oli ja està ací!
Ie, morral!
La cansalada és de pato!
La gallineta o el cigronet.
Llonganissa a la cendra!
Ja t’agarraré, cagó!
Mâ que eres!
Mâ que és gran el món!
Mel!
Mel de romer!
Mira si te la tire llarga!
Mone!
Ni t’arrimes!
No, mâe déu!
No mane déu!
No te l’acabaràs!
No volies caldo? Pren, dos tasses.
Nyas, coca!
No t’enrossines.
-Pâ tu és la vida! -I pâ tu els diners, criminal!
Para el carro.
Parle jo o passa un carro?
Patada i avant.
Per a l’horta, bo!
Prou, Pepe l’ou!
Que a ningú li passe!
-Qué em regalareu? -Un sisàs i una balladora./ -Un trencapinyons amb borles.
Qué farem? Por o fugirem?/ Foc o fugirem?
-Qué hi ha? -Caldo pâl tio Llopis.
-Qué passa? -La processó per ta casa.
Que que és?
Que rebente el biscuter!
-Qué tens? -La boca plena de dents.
Qué t’ha paregut, morrut?
Qué? T’ha pegat o t’ha fet aire?
Qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll.
Quina gent treballa en l’obra!
Quina vida t’has arreglat, bandido!
Si et dec alguna cosa, ho dius.
Sio, para!
Tens fam? Pega un bram.
Tira-li, Martí!
Tira-li un pa que se’l fot!
Toca!
Torna-li la trompa al xic!
Uei!
-Uei! -Ni uei ni vaca!
Uei, veges!
Uei, xe!
Una mona i un furó!
Veges a vore qui t’ha pegat?
Ves a espai no et pique un lluç!
Xafa i dóna.
Xe!
-Xe! -Ni xe ni xo!
-Xe! -Ni xe ni xerna!
Xe, mâ que...

14 comentaris:

refelet ha dit...

Com sempre excel·lent la collita!

Però dic jo...això de l'accent tancat en el "que" és per reflectir alguna cosa de la parla popular o és una innovació ortogràfica a l'estil Calinca?

Comtessa d´Angeville ha dit...

RÀS, PER LA GOLA!

Anònim ha dit...

No mane Déu!, deia la meua àvia.

Arrea cotxero!

Alietes el del Corralot ha dit...

Això de l'accent tancat del "qué" és una reivindicació.
Nosaltres pronunciem el "qué" tancat, com l'absoluta majoria de les "es" agudes de final de paraula (la "e" final de "Novetlè" és una de les poques "es" finals obertes que tenim en la variant occidental). Si podem escriure "café" (per exemple) no entenc perqué no podem escriure "qué".

"Ras, per la gola!" No l'he sentida per estes terres. D'on és la frase, Comtessa?

"No mane Déu!" no deu ser una derivació de "No mâe déu!"? És a dir, "No mare de Déu!"?
"Arrea cotxero!" l'he sentida a en castellà.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ras, per la gola! només pot ser gastada pels hòmens i deu anar acompanyada del lleig gest de tirar el paquet cap a davant, no sé si m'explique, aixina doblant l'esquena un poc cap a darrere i allò cap avant... no sé si m'entenen, és molt lleig, però per les terres meues (el Comtat i l'Alcoià, d'orígens, l'alacantí, de residència, no conta perquè els dius gola i no saben lo que és) l'he sentida a més d'un (una dona queda molt mal que la diga).

Vicent Terol ha dit...

Divertidíssima llista! Algunes frases feia temps que no les havia sentit.

De "tira-li un pa que se'l fot!" he escoltat una variant descafeïnada: "tira-li un pa que se'l fa!". Trobe que es tracta d'evitar la paraula "fot".

També he escoltat una versió ampliada d' "anem anant!": "anem anant, que ve plovent!".

I una més: "Llonganissa a la cendra!".

refelet ha dit...

Recolló Alietes! Ací qui no perd suma i qui no suma se n'eix! Apunte eixes dos! (o tres)

Si els orientals feren el mateix, podrien escriure "culó" en lloc de "color" per reivindicar que ells no utilitzen la erra final i que moltes "os" les fan "us".

Vosté es queixa del nostre estàndar, però l'estàndar castellà també ha fet molt de mal. Molta gent del País Valencià, no parlem un castellà concret, sinó una mena d'estàndar molt mediatitzat per l'escola i la TV. Segons aquest estàndar, a cada lletra li correspon un fonèma de forma inexcusable. Tant és així que els meridionals encara pronuncíem la "elle" que fa temps que no pronuncien els castellans. Açò ha generat el prejudici de que ha d'haver una correspondència entre el que s'escriu i el que es parla. Però això no ocurrix ni en el francés ni en el anglés, on una cosa és el que s'escriu, i altra la pronunciació. Això que nosaltres no tinguem clar, si ho tenen, vés tu per on, els andalusos o els extremenys i els sudamericans castellanoparlants, que saben que algunes "s" que ells pronuncien s'escriuen sovint "c".

Tadeus ha dit...

Alietes, moltes gràcies per la tasca, i l'esforç, d'oferir-nos este recull de mots populars organitzat en deu entregues. Ha tret de l'oblit el recull original, fet en plena era pre-Internet, i l'ha vessat en el nou espai mediàtic dels blogs, cosa que l'enriqueix. El capítol de hui, els mots pròpiament dits de patxanga, són el germe d'aquell recull, que volia posar de manifest el surrealisme, el poc trellat de la gent, mesclat amb saviesa, i la creativitat popular. I també, com no, el bon humor.

Tadeus ha dit...

Sr Refelet, no sé què té que vore el que ha dit Alietes amb la seua reflexió sobre les llengües estàndard.

Retornant al tema patxanguer, hi ha una exclamació que se sol sentir i que ès una espècie de "què" amb la "e" molt oberta, amb un significat paregut al de "no!" Vos sona?

I una expressió que trobe a faltar és la de:

"¿Qué qu'és?"

També hayríem d'incloure la versió femenina de "Bonico és Tonico!" ---> "Bonica és Tonica!"

La frase "Ni xe ni xorna" jo l'he sentida més bé com "ni xe ni xerna".

Anònim ha dit...

Ves espai no et pique un lluç!

No mane Déu és no mande Dios.

refelet ha dit...

Ni ho saps ni t'interessa!

Apunteu-la també.

Alietes el del Corralot ha dit...

Refelet, va vosté ben errat.
Anem a pams:

Entre com es pronuncia una llengua i com s'escriu hi ha un abisme (i si no que li ho diguen als francòfons). Les regles ortogràfiques són aproximacions.
I ja que l'estàndard permet escriure "vosté" i "vostè", el que jo no trobe lògic és que no permeta escriure "qué" (si és que les normes d'una llengua guarden una lògica). Només això. Però això no té a res a vore amb el sistema fonètic dels orientals (entre els quals encara caben diferències, perqué molts mallorquins farien "coló" i no "culó". I entre els propis occidentals, perqué els castellonencs del nord, els ebrencs i els lleidatans fa "coló" i no "color"). Eixe, com veu, no és el cas.

No em queixe de l'estàndard; només dic que l'estàndard (qualsevol estàndard) no abasta (ni pot abastar) la realitat lingüística. I ja que l'estàndard és una convenció de convencions poden anar introduint-s'hi millores, com per exemple "qué", "perqué" o "per a qué", de la mateixa manera que recentment ha admés "redó" o "este, esta, estos, estes".

El cas del castellà me la bufa i no me la constipa. El parle poc perqué com deia el gran Salvador Espriu en una memorable entrevista en blanc en negre per a un programa de la UHF: "Cuando hablo en castellano tengo que poner la boca como el culo de un pato".
No sé si és millor la frase de tot un senyor Espriu o la cara d'almorrana que se li queda a l'entrevistador (o interruptor, que diria Arrabal).

DE TOT UN POQUET ha dit...

o això és l'arbre del "res t'importa"... la deia un capellà de Canals (hi feia de capellà en aquest poble)... i avui, crec, s'està a la catedral de València

senior ha dit...

"No patiu que la figa és pal piu"

Juanlu dixit.

"El que vullga patir que pata"

Tomàs dixit.

Homus Enovensus.