dilluns, 9 de març del 2009

El violinista

Durant la dècada dels cinquanta, funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— unes escoles graduades de xiquets. Hi havia dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que don Eugenio era mestre és dir massa. En realitat, era falangista. En acabar la guerra, com que sabia de lletres i havia lluitat al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra: sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante (un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana, SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una corporació amb escassa fiabilitat periodística). Què feia a classe don Eugenio? S’afaitava davant d’un espill, escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, i orinava en una botella (dissimuladament, darrere de la seua taula). I mentre, què feien els alumnes? Contemplaven al·lucinats l’espectacle i aprenien de memòria l’Enciclopedia Álvarez. De vegades, don Eugenio es quedava adormit. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, els preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Minyo, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: uno de abril, día de la Victoria, dieciocho de julio, día del Glorioso Alzamiento Nacional, uno de octubre, día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, veinte de noviembre, Día del Dolor... Quan acabaven de dir la lliçó, els xiquets seien als pupitres, treien els seus quaderns i havien de copiar els dibuixos i els textos de l’Enciclopedia. Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havien de tornar a copiar els textos i els dibuixos una vegada i altra, altra, altra... Amb aquest sistema d’ensenyament, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Tot això em vingué a la memòria camejant per la sala de columnes de la Casa de Cultura. S’hi exposava l’obra d’un afamat pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista.

14 comentaris:

Tadeus ha dit...

Cada dia es parla de coses més antigues al Penjoll, sobretot de l'època franquista, etc. Si a això li afegim la patètica quatribarrada que oneja en la capçalera, crec que este blog-revista va camí de convertir-se en una espècie de lloc per a 'carrozones' o nostàlgics.

refelet ha dit...

Mira qui parla! mireu açò:

http://elpenjoll.blogspot.com/2007/12/ara-fa-vint-anys.html

Tadeus ha dit...

¿Què vol que li diga, Sr Refelet? El Penjoll em sembla cada vegada menys interessant. Fins i tot se m'estan acabant les ganes de polemitzar en este blog.

refelet ha dit...

No tindrem eixa fortuna!

D.ª Reencarnación Palomino ha dit...

Déu meu! Té tota la raó. El S'atrapa (butlletí parroquial de l'Església Cal·linquista) era molt més interessant. Per a quan el nº3, divinitat?

Capità Superflipo ha dit...

Sr. Cal·linca, vosté és increïble. Diu que cada vegada es veuen coses més antigues a El Penjoll quan vosté és el biògraf de Rimero, l'últim Neandertal de la Cova Negra.

A mi sí que m'agradat l'entrada.

Tadeus ha dit...

Gràcies pels seus comentaris còmics, Sra Reencarnación-Superflipo, dues cares d'una mateixa moneda que dóna vida al Penjoll. El que passa és que m'avorreix molt el contingut político-ideològic de moltes de les coses que es publiquen ací, i m'espanten coses com ara la famosa bandereta de la capçalera. Ja vaig comentar alguna vegada que estos continguts ideològics, que es corresponen bàsicament amb la ideologia d'algun dels administradors del blog, són una barrera que converteix El Penjoll en un ghetto més que en un projecte obert de creació literària. L'entrada de Ximo pot ser més o menys interessant; la meua crítica no va dirigida a ell en concret, sinó a cert 'clima' ideològic del tipus catalanista-antifranquista/esquerrano-nacionalista/ que, com deia, m'avorreix, i que veig simbolitzat en la famosa bandera. ¿Com volen que hi haja diversitat d'opinions i pluralitat quan la primera plana del Penjoll ja està, d'entrada, marcada ideològicament?

Pel que fa a Rimero, li recorde que encara està pendent la biografia de "Ercero". ¿S'anima?

Tadeus ha dit...

Parlant de ghettos, ací tenen la particular versió que va fer el Príncipe Gitano de la famosa cançó "In the Ghetto", d'Elvis Presley:

http://www.youtube.com/watch?v=i1WMoPAALMQ

refelet ha dit...

Ho veuen com no tindrem eixa fortuna?

Anònim ha dit...

Hola! El reverend Ximo Núñez m’encarrega que diga el següent: « M’encanta la benevolència de Calinca quan diu que la meua entrada pot ser més o menys interessant. Fantàstic! Més que fantàstic, sobrenatural! Jo no he fet cap entrada. No puc escriure en un blog catalanista i d’extrema esquerra sense permís del meu ordinari (que, per cert, encara no ha pres possessió). Tampoc no crec que Calinca es referisca al futbol. Ja no estic en edat! Raó té quan matisa que la seua crítica no va dirigida contra mi en concret; deu anar dirigida contra Marchena o Albiol. En fi, Ave Maria Puríssima».

Queda dit.

Joanet.

escrivà de cort ha dit...

Tranquils, tranquils… Des que Refelet havia escrit “La fugina”, tenia el compromís de contar alguna cosa del tal don Eugenio. Però ja veig que no senten bé les coses que escric. Una entrada meua anterior sobre “Motxilleta” també va ser objecte de controvèrsia. Bé, seguint el consell que li he escoltat alguna vegada al reverend Ximo Núñez, resaré tres avemaries i no ho tornaré a fer més. O millor encara: em prendré un temps sabàtic.

PD
Reverend Ximo Núñez: No patisca. Un “lapsus linguae” el pot tenir... Calinca, sense anar massa lluny. No crec que ell estigués pensant en vostè. Pensaria en Ximo Navarro.

Anònim ha dit...

Tranquil, Refelet, que tot arribarà. De moment, conteste per alusions. Si és que les entenc, perquè del comentari de "Joanet" no entenc gran cosa. Certament m'he equivocat al dir "Ximo", quan en realitat era l'Escrivà de Cort de qui parlava, com a autor de l'entrada titulada "El violinista". Perdonen el lapsus.

Alietes el del Corralot ha dit...

Xe, pôs a mi estes introhistòries m'agraden molt! I trobe que la gent fa bé de fabular a partir dels seus records. No entenc per qué al senyor Calinca no li fan gràcia estes històries.

No he vist l'exposició del Juan Francés a qué es refereix l'Escrivà, però sí que he fullejat el catàleg. I la pintura d'este home em va semblar antiga, com d'un altre segle. Ah, i els textos que acompanyen les pintures són d'una coentor que produïx estupefacció. Una coentor que és marca estètica del PP actual.

Tinc una pregunta per a l'Escrivà: Quina mena de relació hi ha (si és que n'hi ha) entre la pintura de Francés i els records de don Eugenio?

escrivà de cort ha dit...

Vaja per davant, senyor Alietes, que a mi m’agrada la pintura de Juan Francés, bé que no siga de rabiosa avantguarda. Evidentment, m’agradem més unes coses que altres. Ara bé, estic d’acord amb vostè en una cosa: els textos del catàleg eren ben fastigosos.

Quina relació hi ha entre Juan Francés i el tal don Eugenio? Tenien amistat. Juan és molt aficionat al jazz. De fet, sap tocar el piano prou bé. El violinista, en canvi, era un desmanyotat, però li tirava cara. Va posar com a model per a Juan Francés i Paco Bolinches. El violinista del catàleg devia ser don Eugenio. I això em recorda que el 2002 se celebrà a l’Almodí una exposició titulada “Paco Bolinches; dibuix, escultura i pintura”. Hi figurava una obra titulada “Quan interpreta”, per a la qual també havia posat el tal don Eugenio (tinc per casa el catàleg d’aqueixa exposició).

Alguns dels descendents —atenció, tots no— d’aquest violinista de pega li han tret una retirada al pare o a l’avi, col•laborant en diversos quiosquets de la coentor local.