El violinista

Durant la dècada dels cinquanta, funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— unes escoles graduades de xiquets. Hi havia dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que don Eugenio era mestre és dir massa. En realitat, era falangista. En acabar la guerra, com que sabia de lletres i havia lluitat al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra: sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante (un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana, SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una corporació amb escassa fiabilitat periodística). Què feia a classe don Eugenio? S’afaitava davant d’un espill, escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, i orinava en una botella (dissimuladament, darrere de la seua taula). I mentre, què feien els alumnes? Contemplaven al·lucinats l’espectacle i aprenien de memòria l’Enciclopedia Álvarez. De vegades, don Eugenio es quedava adormit. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, els preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Minyo, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: uno de abril, día de la Victoria, dieciocho de julio, día del Glorioso Alzamiento Nacional, uno de octubre, día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, veinte de noviembre, Día del Dolor... Quan acabaven de dir la lliçó, els xiquets seien als pupitres, treien els seus quaderns i havien de copiar els dibuixos i els textos de l’Enciclopedia. Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havien de tornar a copiar els textos i els dibuixos una vegada i altra, altra, altra... Amb aquest sistema d’ensenyament, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Tot això em vingué a la memòria camejant per la sala de columnes de la Casa de Cultura. S’hi exposava l’obra d’un afamat pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista.