La llum que pot contenir una mirada,
l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,
l’olor d’ametlles d’un cos net,
la carnositat dels silencis i els secrets que contenen
les paraules que els emmarquen,
una mà que ens acull les ferides,
la companyia que ens fem...
Tota la resta és mentida.
(Instant).
D’entrada va a resultar-me força complicat poder exposar amb claredat el devessall d’emocions que la lectura d’aquest llibre m’ha produït. Supose que per això està la poesia, aqueixa mena de saviesa que, amb el seu joc de simbolismes, és capaç de fer-nos copsar l’essència de les coses, fent-nos-les presents d’una manera que, altrament, no seria possible. La poesia té la capacitat de forjar el miracle del descobriment o, almenys, d’intuir-lo.
“De secreta vida” (Editorial 3i4, València), la darrera obra de Ricard Garcia, XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó (abans va publicar “Els contorns del xiprer” del que cal reclamar ja una nova reedició), és un inventari de moments imprescindibles amb els que l’autor ha anat assenyalant els punts cardinals de les seues descobertes més valuoses, fins anar configurant la “geografia” amb la que orientar-nos discretament cap a la seua llum. En ell ens parla de la vida com una obra fràgil, trencadissa. Com ho son també els diferents elements que la composen per separat i, fins i tot, els principis sobre els que anem apuntalant el nostre viure. Ell, al seu blog, ja en fa una declaració de principis (que al llibre podem llegir sencera): “mossegues la polpa d’uns llavis/ i el món és un castell de cartes”.
Però no penseu que el descobriment de Ricard en “De secreta vida” sobre la fragilitat de l’existència i, per extensió, dels esdeveniments que en ella s’hi produeixen, siga una experiència decebedora i, per aquest motiu, pessimista. Realment, quan un se n’adona de la provisonalitat de les coses és quan està en situació de cercar només allò que pot autentificar-les, de lliurar-se d’allò accessori i omplir el seu bagatge vital de la vertadera riquesa i dels vertaders plaers. I de gaudir-ne amb tota la seua plenitud, ja que, com ell mateix diu, tota la resta és mentida.
Recomane apassionadament la seua relectura, que és el que he fet jo, una vegada i una altra, després d’acabat, mirant de fer infinit el viatge d’aquesta descoberta.
2 comentaris:
Moltes gràcies per aquest apunt a El Penjoll i, especialment, al Josep Manel. Una abraçada!
Ets mereixedor d'ell, Ricard. Gràcies a tu.
Publica un comentari a l'entrada