dimarts, 24 de març de 2009

El sord de Montesa

Ma mare m'ha contat en diverses ocasions aquest "sussoït". Espere que us agrade.

Això diu que era un llaurador que estava mig sord, a qui no li feia gràcia que la gent se n'adonara d'aquest defecte, cosa que, per altra banda, no és infreqüent.

Eren les festes de Montesa, i l'home havia anat molt matí a l'horta a treballar. Després d'una bona estona d'estar llaurant, va veure que s'alçava una polseguera pel camí, senyal que venia gent.

"Això deuen ser els músics que venen a tocar a les festes", es digué. Va sentir preocupació, com li passava cada vegada que es veia obligat a intercanviar paraules amb algú. "No passa res, em prepararé les contestacions...".

El pobre home es posà a imaginar com hauria de ser el diàleg que tindria lloc en breus moments. "Primer em preguntaran: Què? Ha llaurat molt hui? I jo contestaré: De la bassa ençà". Tenia una bassa per a regar, i una corda amb un nuc, el qual li permetia de saber la quantitat d'aigua que hi havia dins.

"Després diran: Vaja! Hi haurà molta aigua en la bassa? I jo els respondré: Fins el nuguet". L'home va seguir imaginant l'escena: "Com no hauran estat mai a Montesa, igual em pregunten per on es va; jo els diré: Per aquelles penyetes d'allà".

Quan aplegà la gent que venia pel camí, molt educadament es va adreçar al llaurador:

-Bon dia, germà!

-De la bassa ençà -contestà ell.

-Germà, que està sord? -li van preguntar estranyats.

-Fins el nuguet!

-Xé, vaja i que els dimonis se l'emporten!

-Per aquelles penyetes d'allà