dimarts, 10 de febrer del 2009

Una familia

Al final d’aquell llarg camí hi havia una casa molt gran i antiga, s’hi respirava aire de tranquil·litat i un ambient molt familiar.

El dia era molt assolellat i els ocells cantaven sense parar damunt dels arbres que hi havia a banda i banda de la casa.

Mentre anava veient el final del camí i la casa estava més a prop meu un gronxador em feia preveure que allà hi havia algun nen petit que de ben segur hi passava hores i hores jugant fent volar la seva imaginació.

Un gos que no parava de bordar i de jugar amb una pilota de plàstic de color vermell que el feia donar voltes i voltes mentre la pilota se li escapava de les seves potes.

Veia com el dia tant assolellat que feia una estona enrere s’havia convertit en un dia gris.

De sobte vaig veure uns homes amb armes que apuntaven cap a un descampat que hi avia al costat d’aquella casa tan gran.


Em va semblar sentir un tret però no n’estava segur.

De sobte vaig veure una noia, semblava jove, amb una llarga cabellera al vent, però no la veia bé, tenia un nen al seu costat que estava plorant molt i ella agenollada al terra també plorant. Mentre m’anava acostant cap a la noia vaig veure una bassa de sang al terra. Era d’un home, suposo que era el seu marit, i semblava que estava mort per la quantitat de sang que hauria haver perdut feia una estona.

Aquells homes no es movien d’allà al constat mentre contemplaven, mig somrients, com aquella noia agenollada al terra i el seu fill ploraven desconsoladament.
Les llàgrimes de la mare li queien per les galtes i anaven a parar a sobre del seu marit que ja era mort.

Una família es trencava per culpa d’uns ideals.

No hagués pensat mai que aquest quadre que m’ha regalat la meva àvia m’introduiria tant dins la història que vol reflectir, la meitat dibuixat amb colors alegres i l’altra meitat dibuixat amb colors obscurs on s’explica la història d’una família que acabava de ser destruïda.

2 comentaris:

refelet ha dit...

Sr Endsi:

No s'ho prenga a mal, però açò no em sembla que siga un conte. Veig que ha millorat l'escriptura. Li propose un nou objectiu: Escriga menys. Faça un microrelat de 5 línies. Asegure's que hi ha un plantejament, un trama i un desenllaç. Si en tan poc espai discursiu és capaç de narrar correctament, llavors podrà abordar objectius majors.

Ànim.

Capità Superflipo ha dit...

Sr. Endsi:

No faça cas! Li vaig criticar “El pas important”. De moment, no ha millorat res, encara que amaga alguna cosa que no veig i que tampoc sé definir, però que la intuïsc. Ara sé que arribarà el moment en que ens sorprendrà.

El seu problema són els estereotips. Abandone’ls, fuja d'ells. No vullga escriure com cap altre. No imite. No seguisca normes. Escriga com vosté mateix, descobrisca's a vosté mateix i al seu estil propi, personal i intransferible. Traga eixe jo amagat que té dins de vosté; el de la ficció, el del surrealisme, el de l’absurd. No siga ortodox. No vaja pel mateix camí que anem tots els mediocres. La seua escriptura ha de ser iconoclasta i arriscada. Vaja a per totes! Isca de la realitat! Aparte's dels tòpics, de les costums i de les tradicions literàries! Faça el favor: sorprenga'ns!